Una dilatada incandescència manyaga s’escampa per les capçades altívoles dels cims. El poble reposa en el seu recer, la remor de les barrancades escorta el darrer descans del llogarret. Algun gall decideix esmolar el cant...

Sortim intactes de força moral que no física. Les temibles diarrees ja m´han arribat, només portem 10 minuts caminats, i  em cal una primera correguda d’emergència darrera d’un roc. Confirmat, el tall de digestió és contundent. En un parell d’hores hauré de repetir aquesta operació 5 cops més. M’espera un dia a base de sèrum oral. No puc ingerir res més si vull acabar amb els sobtats i bruscos recargolaments de tripes que em deixen pàl•lid.

Per la seva banda en Joan Carles, avança serrant les dents assimilant lentament la coïssor de les dues llagues -modalitat cràter- que decoren els seus talons. A l’arrencada de l’excursió semblem dues ànimes en pena, cadascú bregant amb els seus contratemps.
El corriol que serpenteja cap al Tizi n’ou Addi, és fresat. En una de  les parades d’emergència per donar sortida a les tempestats intestinals, ens adonem de la  bellugadissa que hi ha a la muntanya. Ens havia passat per alt, una corrua de gent remunta els pronunciats pendents cap el coll.  Amb les necessàries interrupcions de la ruta per calmar el meu virus, ens avancen grups d’homes i de nens, alguns porten rucs.
La indumentària, a casa nostra no dubtaríem en qualificar-la de precària sinó temerària en vistes a creuar un coll nevat de 2960 metres. La destresa i lleugeresa com avancen denota gent avesada al territori. En Mohammed –nom poc original- s’ofereix per fer-nos de guia, ens explica que tots els grups es dirigeixen a les pistes d’esquí d’Oukaïmeden, uns quilòmetres enllà del port. Van a guanyar-hi alguns dirhams en diverses feines. Passaran el jorn allà i en acabat refaran la ruta fins les seves cases. Les pistes atreuen a gent adinerada del Marroc. Declinem amablement l’oferta.

El pas del coll ens planta a la cara nord del Jbel Angour. Els homes de Tacheddirt i voltants segueixen la ruta fins al seu objectiu, visible a la llunyania a través de la calitja. Tornem a estar sols, ara del tot, res a veure amb la zona del Toubkal, aquí no trobarem ningú. En Mohammed ens ha indicat vagament la via per accedir al cim. 

Sense gaires dilacions i amb un punt excessiu de confiança arrenquem cara nord amunt, enmig de pales de neu escombrades per les allaus de fusió de dies anteriors. El sol furga les roques cimeres amb intenció de desplegar el seu potencial per l’encara ombrívola obaga. És qüestió de no torbar-se i deixar enrera les zones exposades a noves purgues. La muntanya és esglaonada, amb ziga-zagues evitem els trams més compromesos.

No tenim full de ruta, interpretem la muntanya i seguim amunt guiant-nos per l’instint. Cal buscar la carena a mena de contrafort que es desprèn de l’aresta principal. Un cop allà sembla que l’accés al cim hagi de ser franc.
Accedim a l’aresta cimera, cap a quarts de dotze, som a 3.500 metres.  Una llengua de neu immaculada s’eleva per damunt nostre, allà imaginem el cim.  Un cop a dalt comprovem que el nostre propòsit es troba força enretirat enllà, i el que és pitjor, per accedir-hi caldrà recórrer una cresta, que desafiadora, s’interposa en el camí.
Resseguim amb la vista l’itinerari, no duem cap material per encordar-nos i assegurar-nos, el trajecte s’haurà de fer a pèl.
Desfer el recorregut de pujada a ple sol i exposats a purgues no convida massa, per davant aquesta cresta, sense cap referència prèvia… cal prendre una decisió.

Endavant! només s’entreveu un pas realment dret. Delitosos de culminar l’ascensió, pensem que d’una manera o altra ja ens en sortirem.
La incursió inicial resulta prou de bon fer, mica en mica, però, la cresta es va retallant, l’itinerari s’estreny, els passos esdevenen obligats i la timba augmenta per banda i banda. El cap es concentra, hi ha desgast mental. El dia es manté  inalterable, cel nítid, vent encalmat, per aquí no cal patir… Els passos delicats se succeeixen, val a dir que més impressionants que difícils. Ara un pas a cavall, ara abraçat a un roc, ara superar un petit mur, ara prestar atenció a una cornisa traïdora. A cada pas de vertigen superat, s’esmuny una mica més l’opció de recular. Avancem amb el desig de no trobar cap bretxa que ens barri el pas. La muntanya és gran, l’entorn és immens, estem completament sols, aquí no ens vindrà a buscar ningú.

Un darrer tram d’aresta, amaga el desenllaç de les dificultats, sembla tallat… arribem al seu extrem, contenim la respiració. Buf! Es pot desgrimpar! La cresta s’acaba i dóna pas a un plateau, una gran plataforma de neu sura en les alçades. El pic s’eleva en un extrem una vintena de metres per damunt. Respirem, esponerosos i fatigats. Hem suat més que en tots els quatremils junts.

La gran planura curulla de neu ens empetiteix. A certa distància tenim l’espadat Jbel Anrhemer de 3893 m. En els confins, muntanyes i més muntanyes, gegants estirats a terra. Tot ens sembla desmesuradament extens. 
El moment de plenitud, exigu per necessitat, dóna pas a pensar en el retorn completant així l’itinerari circular. Travessem el gran altiplà, la neu aguanta per l’elevada alçada. A mida que baixem, l’hora avançada deixa empremta. La neu de les cares solelles és podrida, ens enfonsem fins els genolls. L’obligada remuntada al tizi Tacheddirt, resulta un calvari. Superat el coll, ja apuntem de retorn al poble, que encara queda lluny. Deixem enrera el domini nival i retrobem el pedregam i les escombres de bruixa. Mica en mica apareix algun ramat exigu, pletes… i també un pastor solitari que en mig del no-res realitza les seves pregàries agenollat. Una imatge especialment captivadora: el pes de la fe en aquell lloc oblidat. Després d’onze hores arribem a Tacheddirt. Tret de l’esmorzar, que he buidat amb gana fulminadora, en tot el dia no he menjat res. Prego que l’estómac s’hagi recuperat per poder sopar.

Santi Pocino i Serra
Joan Carles Masoller i Arias
Març 2009