VACANCES 

El nostre local social romandrà tancat del 5 al 30 d’agost. 

Desitgem a tots els socis unes vacances ben aprofitades. 

Recordeu d’explicar-les enviant escrits i fotos pel butlletí i la web.

 Imatge de mostra Vall de Benasc - Alta Ribagorça
Finals de Juny, el sol matinal ja mostra el seu potencial, barrancs i torrenteres esponeroses drenen la tempesta iniciada ahir a la tarda i allargada fins la matinada. En alçada les encara abundants neus recloses a la capçalera de la vall, sota els Crabioules i el Perdiguero segueixen alimentant un barranc crescut.

En poc més de mitja hora es pot fer l’aproximació fins a l’entrada de l’engorjat del barranc de Lliterola. Anem amb el xip excursionista i ens passem molt de llarg l’accés. Hem mirat la guia al cotxe, com sempre ens hem refiat de la memòria per prescindir del pes… i com sempre ens falla la retentiva. Aquí? allà? més amunt? Qui no té memòria ha de tenir cames. Doncs això, la mitja hora queda més que doblada, allargant l’aproximació i després retornant, tot per dins el bar-ranc, fins el punt de partida «oficial». Com en tantes altres ocasions un mapa i un parell de guies, la de l’Edu Gómez i la de l’Àlex Batllori han dirigit els nostres plans.

És d’hora, però al cel ja apareixen els primers castells, que s’inflen delitosos per descarregar. L’hivern generós condiciona que el desglaç encara sigui considerable, fet que testimonia la gran bromera del barranc. El cabal que baixa és important, cal prendre’l amb atenció. El primer contacte amb l’aigua produeix una contracció general. Encetem el primer ràpel, boca d’accés en aquest seductor món de l’engorjat: relliscós i llòbrec, terreny de penombra i aigües gèlides. Agraïm el sol cada cop que s’infiltra entre les parets.

El barranc no és gaire llarg, ni tampoc gaire estret, l’element a considerar és el cabal. El pas aparentment més delicat es veu des del pont de la carretera que mena als peus de la vall de Remunyé. Es tracta de dos saltants encadenats, coincidint amb el pas més engorjat. Un cop arribats, hi ha un passamà per evitar les aigües impetuoses del primer. Allà hi trobo un guant ben nou, tot indica que fa ben pocs dies que algú se l’ha deixat, moments abans també hem ensopegat amb trossos de corda nova…

Amb cura i alliberant tensió superem els passants. El barranc s’eixampla, ja només queda el darrer ràpel, realment sembla que ja està tot fet. Al davallar-lo, però, un s’adona que potser és el ràpel més perillós de tots. La corda et mena just a la cadolla de recepció de les aigües, amb una important turbulència. En Ricard, que va davant, opta per deixar-se anar de la corda i desgrimpar el darrer tram aprofitant un graonet delicat —molt relliscós— per finalment fer un salt enllà del pou ple de bromera. Jo repeteixo l’operació. Amb molt cabal la instal•lació d’aquest ràpel no deixa de ser una trampa.

Ara sí, ja s’ha acabat, només resta  buscar el corriol de sortida. Mirant aigües avall detectem un nou tros de corda, de color florescent, com els que hem vist anteriorment. És nova, mirem de recuperar-la. Tibem metres i metres, i al final per sopresa nostre apareix un farcell de soldat (!) Amb  for¬ça aconseguim desencallar-lo d’entre els troncs on s’ha encastat. Fem una ràpida ullada, dins hi ha de tot: bagues, mosquetons, espitador i espits, anelles, un buit de recanvi, un shunt... Ara obrim el bidó, també és ple. Potser hi haurà les dades del propietari, frisarà per recuperar tot aquest material... El bidó encara és més ple, hi ha el mòbil, una càmera fotogràfica, les claus d’un vehicle, i una cartera! Obrim mirem, i… carai! Alex Batllori! L’autor de la guia que ens ha portat fins aquí. El món es petit. A la cartera hi ha apuntat un telèfon que diu «casa».

Curiós tot plegat. A Benasc amb cobertura provem el telèfon… una veu femenina respon:
... Si?
-Mireu, hem trobat la motxilla de l’Àlex i...
-Ah? que no ho sabeu?
Ràpidament lliguem caps, un núvol gris, una ombra de sospita ho tenyeix tot, un cop a la consciència. Aquella gola traïdora…
-Sí, l’Àlex Batllori va patir un accident mortal fa dues setmanes. Enmig del cabal enfurismat, el farcell de soldat es donava per perdut...

quatre frases més… un condol i cara de pomes agres.

Penjo el telèfon… que més dir? una estranyesa ens recorre el cos.

No coneixíem personalment ni havíem tractat mai amb n’Àlex Batllori, però a través de les seves guies i dels seus articles al Vèrtex o al butlletí del Gràcia, avui el percebem inesperadament com algú proper, algú que formava part del nostre imaginari en les sortides de barrancs.

Fa exactament vint anys, el març de 1989, n’Àlex Batllori fou pioner en efectuar el descens del barranc de Lliterola. Dos decennis després sota les mateixes fredes i esquives aigües, ha marxat... en el seu medi, allà on va deixar empremta i el millor de si mateix. Mentre tornem amb cotxe, un pensament: tot és efímer, tot és relatiu, les energies invertides en cada esforç de la vida no deixen de ser fets puntuals amb data de caducitat. Més tard o més d’hora, d’una manera o altre ens n’anirem. Cal aprofitar cada moment, viure intensament, i això, n’Àlex Batllori i Lacueva ho va fer.

Santi Pocino i Serra
Ricard Magnet

Imatge de mostra

Altres