Molts membres de la SEM vam donar per acabada la temporada d'esquí 2019/20 els primers dies de confinament, a mesura que s'anava coneixent l’abast de la pandèmia. Encara quedaven alguns mesos de neu, però amb el pessimisme de la captivitat, qui s’imaginava calçar-se novament els esquís abans de l'estiu?

Un valent de la SEM, en Bernat, va dir que encara no s’havia acabat la temporada. I en efecte, després de tant patiment, finalment se'ns va presentar la última oportunitat d’esquí per l'endemà de Sant Joan, en una temporada no massa carregada de neu. La zona d'esquí disponible pràcticament es reduïa al Massís de la Maladeta o el Massís del Néouvielle.

Vam escollir aquest últim massís, i donat que alguns havíem fet el Néouvielle recentment, vam anar a buscar un altre cim de la zona: el Campbieil (3.173m).

Després de fer nit al Lac Cap de Long dins la campervan (2.161m), el dia es va llevar molt clar i amb temperatura càlida. Amb el material de neu a l’esquena, vam vorejar el llac i vam remuntar vall amunt fins gairebé els 2.550m. A partir d’aquell punt la capa blanca ja mostrava continuïtat. La neu presentava la morfologia habitual de l'època: onades, reguerots d'aigua, i pasta, molta pasta. La ruta no tenia cap dificultat, ni presentava cap perill; només a la pala final, orientada totalment a nord, vam optar per equipar les ganivetes, per si hi havia alguna clapa de gel, com així va ser.

Un cop a dalt, el track ens deixava a 50m del cim, on vam aparcar l’equip, per continuar l'ascens final equipats únicament amb el material sanitari recomanat, com son mantenir la distància de seguretat entre els esquiadors, i posar-se la mascareta per a la foto del cim (3.173m), com no podia ser d'una altra manera.

La panoràmica d'aquest cim és excel·lent, i ens va permetre talaiar, entre d'altres: Vignemale (E), Néouvielle i Pic de Midi (N), Massís del Mont Perdut (S), i Massís de la Maladeta-Posets (SO).

Un cop fotografiats i ganyipats, no vam demorar-nos en encarar la baixada, no fos cas que la cota de neu hagués pujat més amunt. La baixada va ser molt canviant, amb alguns bons viratges a l’inici, després neu dolenta, neu pitjor, però res ens va aturar de gaudir-ho al màxim, doncs aquesta sí que era la última esquiada de la temporada!

Després de passar per unes canals ben angostes, més estretes que el llarg de l’esqui, finalment vam arribar a la cota verda (cap els 2.300m), on va tocar prosseguir amb els esquís a l'esquena i una calor d'estiu fins al punt d'arribada.

Molt contents i agraïts d'haver pogut fer aquesta sortida tan tardana post confinament, i esperem que la salut i la neu ens ho permetin en les properes temporades!

Salut i neu, mai millor dit.

Pere Carrascal