Una sortida amb final accidentat Després d’haver-la posposat a causa de no estar obert el refugi, els passats dies 18 i 19 d’abril es va poder realitzar finalment la sortida de la SEM a la Punta Alta...

Quan el dissabte a la tarda ens trobem tots a l’aparcament sota la Presa de Cavallers, observem que a la Canal de Coma les Bienes, per on pensàvem baixar l’endemà, hi ha poca neu a la part baixa i alguna allau pel mig i ens fem a la idea de que ens tocarà baixar un bon tros a peu. Què hi farem… ja se sap que la vida de l’esquiador de muntanya és molt dura…

Iniciem la pujada cap al Refugi Ventosa i Calvell amb un temps força insegur. Tan aviat neva, com surt alguna ullada de sol, però això no ens desanima, donat que hi ha previsió de millora de cara al diumenge.  Voregem l’Estany de Cavallers amb els esquís a l’esquena i un cop passada la Pleta de Riu Malo, ens podem calçar els esquís i pugem tranquil•lament fins al Refugi. Quan hi arribem ens trobem que som els únics estadants. Això fa possible una estada ben relaxada (encara que amb bastant fred) i també poder conversar amb el Guarda, comentant l’itinerari previst per a l’endemà. Ell ens recomana fer el descens per la Canal de Comalespada, que encara que en la seva part inferior és un xic complicada, té més i millor neu que la de Coma les Bienes. Decidim fer-ho així, ja que a més tindrem l'avantatge de poder deixar els esquís al collet Nord, des d’on s’inicia el descens i ens estalviarem de fer la canal final i la travessa del cim amb els esquís a l’esquena.
Després d’un sopar bo i abundant i la corresponent estona de tertúlia, ens anem ràpidament a dormir, que demà ens cal matinar.

Ens llevem encara de nit, però un cop esmorzats, ja hi ha la claror suficient per veure que està bastant núvol i la majoria de cims estan tapats (...però no havia de fer bon temps!?).   No obstant això, sortim sense perdre la fe en que el temps s’arreglarà, tal com deia la previsió.

Comencem baixant, per anar a travessar els Estanys de Colieto i tot seguit iniciem la pujada per pendents, a estones bastant drets i amb la neu ben dura, de manera que les ganivetes ens fan un bon servei. Després d’alguns dubtes, finalment encarem la coma  correcta, deixant enrere l’Estany de la Roca. Com més pugem, més gruix de neu nova anem trobant, especialment a la pala final sota el coll (“chapeau” pels que van davant obrint traça!!!). El temps continua núvol, però alguna clariana escadussera ens manté l’esperança de que es destaparà. Fins i tot per uns minuts sembla que el sol podrà guanyar als núvols… però finalment no és així. Un cop al collet ens trobem envoltats de boira i això, afegit a la gran quantitat de neu nova que es veu a la canal d’accés al cim, ens fa desistir de pujar-hi i decidim tirar avall per poder gaudir d’un millor descens, abans no s’estovi la neu.

La baixada comença amb forta pendent, però per una coma ben ampla i molta neu nova de bona qualitat, que ens fa gaudir a tots de valent, durant els primers 300 ó 400 metres  de desnivell. Més avall minva el pendent, però també la qualitat de la neu. Comencem a trobar trossos amb neu crosta, i cada cop es fa més difícil girar “dignament” i això fa que més d’un i més de dos caiguem més vegades que no voldríem. En un d’aquests girs vaig notar que alguna cosa petava per dins del meu genoll esquerre i em vaig trobar a terra. Malgrat que de moment no vaig sentir cap dolor, de seguida vaig intuir que m’havia fet mal. Vaig fer un crit a l’Eduard per avisar, ja que en aquell moment jo anava l’última de la colla, i ràpidament em vaig aixecar per intentar baixar una mica i arribar on eren la resta de companys. Després d’una diagonal i una “volta maria” (no m’atrevia a girar), vaig veure ben clar que ni així podia esquiar ja que em fallava la cama quan havia de fer la més mínima força. “Doncs sí que l’he feta bona!!!” vaig pensar.  “Som encara a mitja canal i falta la part més difícil, segons ens havia descrit el Guarda!!!”.

Amb l’ajuda de dos companys vaig baixar, o més ben dit, em van baixar a peu fins on era la resta del grup, un lloc amb menys pendent. Els companys ja estaven trucant al “012”, ja que era evident que no podia seguir. Després de diverses trucades d’anada i vinguda per convèncer a aquella bona gent que el que necessitàvem era un helicòpter i no pas una ambulància, van aconseguir parlar amb els Bombers i finalment va venir l’helicòpter. Em van posar una fèrula a la cama i em van portar cap a l’Hospital Comarcal de Tremp.
Amb la cama immobilitzada, no em feia mal, així que vaig “gaudir” del vol i les meravelloses vistes, ja que finalment ara sí que havien marxat els núvols.

Unes quantes hores més tard em van venir a recollir a Tremp l’Eduard i tres companys. Mentre menjàvem en un bar de Tremp em van explicar el que faltava per baixar: Va ser difícil i amb neus molt dolentes i que van trigar encara més de 3 hores, des d’on jo em vaig quedar, fins arribar als cotxes. També hi va haver molta “conyeta”: “Mira que bé t’ho has muntat! Has anat amb helicòpter i t’has estalviat un bon safari!!”
És que n’hi ha que són envejosos, no trobeu?

No vull acabar sense donar les gràcies a tots els companys de la sortida, tant per l’ajuda en aquell dia, com per les trucades i correus en els dies posteriors.

Rosa Maria Soler