VACANCES 

El nostre local social romandrà tancat del 5 al 30 d’agost. 

Desitgem a tots els socis unes vacances ben aprofitades. 

Recordeu d’explicar-les enviant escrits i fotos pel butlletí i la web.

 

Ara que arriba el fred els esquiadors comencen a mirar cap al cel, a veure si en cau una de bona i poden anar a treure's el "mono" ràpidament. En Cesc Grau, per animar a la tropa, ens envia una travessa feta la temporada passada. Es tracte d'una travessa de nivell, que no està pas a l'abast de tothom: Molières – Malh des Pois – Barrancs – Aneto.
29 i 30 d’abril i 1 de maig de 2006
Santi Pocino, Bernat Sabater, Núria Monmany i Cesc Grau. A l’Aneto, també Oli Giralt i Judit.

Remuntant la vall de l'Escaleta, amb el Malh des Pois o Forcanada, desafiant, al fons

Deixem el cotxe a la Basurta, después que uns guàrdies civils ens adverteixen que està prohibit, però que passem. Hi ha un munt de cotxes i sobretot furgonetes de catalans i bascos, com sempre passa a la muntanya.

A mesura que anem pujant anem perdent l’esperança de calçar-nos els esquís abans d’Aigualluts i, en arribar-hi ens adonem que ni tansols al pla. El creuem i remuntem una barrera rocallosa que hi ha a l’entrada de la vall de l’Escaleta pel marge esquerre del torrent. Un cop a dalt sí que podem començar a esquiar pel fons suau de la vall. Sota el Còth deth Hòro travessem un pla molt gran en direcció a un escanyament de la vall, sota el Malh dera Artiga (recomanable forçar el pas pels lloms del sud en cas de grans acumulacions de neu o risc d’allaus).

Campament a la vall de l'Escaleta, una mica més enllà del Còth des Aranesi

Un cop superat aquest estrenyiment sortim damunt d’un petit estanyol. Poc més endavant hi ha un altre estany de més entitat que queda just a sota del Còth des Aranesi. Val la pena remuntar una mica més fins a uns lloms arrodonits que alberguen un altre petitíssim estany deprimit. Acampem en un d’aquests lloms, a unes desenes de metres de les traces que pugen cap al Molières.

Com que no en tenim prou, decidim fer el Molières per les seves magnífiques pales de la cara nord. La sortida des del campament es fa per una pala que promet una baixada sensacional. Arribem al cim enmig de boires que només de tant en tant deixen veure el massís de la Maladeta que tenim davant. A l’hora de baixar la boira es tanca encara més i hem d’anar resseguint les traces de pujada per no perdre’ns pel plateau de sota les pales somitals. Quan ja estàvem arribant a la tenda, vam perdre per un moment les traces de pujada, tot i que ens feia l’efecte d’estar molt a prop de les tendes. Llavors, una veu enmig de la boira ens va confirmar que anàvem pel bon camí i que ja arribàvem. Eren un grup de catalans que havien acampat a prop de les nostres tendes i que havíem vist arribar quan ja havíem sortit cap al Molières.

Canal de la Forcanada

Passem la nit amb la incògnita de saber si la boira s’aixecarà o no. El silenci del matí no dóna cap pista. No hi ha més remei que treure el cap fora de la tenda. Com no, en obrir les cremalleres cau un polsim del gebre que s’ha acumulat sota el sobresostre que fa l’operació especialment desagradable. Aviat queden compensats aquests contratemps amb l’espectacle que hi ha a fora. No hi ha cap vestigi de nuvolositat. Crido els companys perquè s’aixequin. La primera resposta no passa de gutural.

Decidim deixar els esquís dins de les tendes i sortir a peu, amb els grampons posats, ja que la neu és molt dura. No anem fins al Còth des Aranesi, sinó que forcem el pas per uns pendents esquitxats de roques a les proximitats de la paret del Malh des Pois (o Forcanada). Resseguim el que resta de paret fins a la canal per terreny més fàcil. Remuntem tota la canal sense cap dificultat i sense encordar-nos. Un cop al coll esmorzem una mica. Pel que veiem, hauria estat possible dur els esquís i forçar el pas fins al Coll d’Alfred. Sembla una bona possibilitat, si bé no s’hauria d’intentar amb neus inestables, ja que es tracta d’un flanqueig llarg i abocat als pendents més forts del fons de la vall.

Al cim de la Forcanada

Ara sí que ens encordem. En Santi i jo tirem de primers fins a una reunió intermitja al voltant del punt més difícil i exposat (que no passa de III, però anem amb grampons, per la neu que hi ha en alguns racons). Amb una segona tirada arribem fins al cim. Com que encara falta molt de camí fins a l’Estany de Barrancs, on ens hem de trobar amb l’Oli, la Judit, l’Albert i en Samu, decidim renunciar a fer l’altre pollegó.

Amb un ràpel des de dalt de tot evitem la part més perillosa del descens i amb una mica de desgrimpada fàcil arribem altra vegada al coll. Baixem tota la canal sense corda i amb el sol a l’esquena: hem ensopegat aquest moment en què el sol està alineat amb la canal i n’il·lumina tot el fons.

Retornem al campament sense enfonsar-nos gens. Hem fet bé de matinar. Un cop allí dinem i, com que comença a escassejar l’aigua, escampem neu a la roca plana del costat de la tenda perquè el sol la fongui. L’invent funciona i al cap d’una estona corre aigua que recollim a un petit saltant. Quan tenim les tendes recollides, ja hem omplert totes les cantimplores.

Baixant cap a la Vall de Barrancs, després de fer el cim que duu el mateix nom
La neu glaçada fa recomanable treure's els esquís a la pujada cap a la glacera de Barrancs

Tornem a pujar la pala del costat de l’acampada i un cop a dalt, enlloc de tombar cap al sud, seguim cap al sud-oest, en direcció al Coll de Barrancs. Hi deixem les motxilles i fem a peu el Pic de Barrancs, per una aresteta de neu de bon fer. El punt més alt del cim està format per un gran bloc de granit al qual s’ha d’accedir grimpant i, amb les botes d’esquí de muntanya això no resulta del tot segur.

La baixada des del coll es comença per una pala que hi ha just a sota i que no presenta cap dificultat, al final de la qual hi ha tot un seguit de roques. Cal anar-les esquivant per arribar al fons de la vall, buscant el millor pas. Un cop allí cal anar seguint el torrent, que desemboca a la vall que baixa de Tempestats. De seguida vam localitzar les tendes dels que ens esperaven i hi vam fer cap.

Vam plantar les nostres i la Núria ens va deixar amb un pam de nas quan després del que dúiem fet va treure dos ous crus intactes i va fer uns ous ferrats per sopar! Abans d’anar a dormir, l’Oli va proposar de llevar-nos a les quatre per anar a fer l’Aneto per Barrancs. Després de negociar una mica, vam quedar per les cinc.

Campament a la cua de l'estany de Barrancs

A aquesta hora va sonar el despertador, i ben bé vint minuts després el primer sortia de la tenda. La nit era clara i començava a esvair-se. Després d’esmorzar vam sortir amb els frontals posats. Anàvem remuntant entre dues morrenes laterals i va arribar un punt en què la neu era tan dura que per seguretat i rapidesa vam optar per carregar els esquís a l’esquena i posar-nos els grampons. Ens vam tornar a posar els esquís sota les parets del contrafort est de l’Aneto, on el relleu se suavitza. La neu ja no era tan dura perquè ara ja tocava el sol.

Vam anar remuntant cap a la glacera de Barrancs. Quan el pendent va ser massa pronunciat, vam deixar els esquís clavats a la neu, ens vam calçar els grampons, ens vam encordar i vam seguir amunt per la segona de les pales que menen a la carena de l’Espatlla d’Aneto. És una mica més dreta però menys exposada que la primera. Vam superar algun  ressalt que s’acostava als 60º, si bé en general eren uns 45º.

Aresta entre l'Espatlla d'Aneto i l'Aneto

Un cop a l’Espatlla ningú no es va resistir a pujar a l’Aneto per la bonica aresta esmolada de neu que hi porta. És molt aèria però no té dificultats. Vam fer-la, com ja havíem fet des dels esquís, amb ensamble, posant alguna assegurança als passos més delicats. En algun tram, la traça no feia més d’un pam d’amplada i anava ben bé pel fil.

Un cop dalt del cim, vam coincidir amb un dels moltíssims grups que venien de l’altra banda, pel camí normal. Per barrancs només hi vam trobar un grup, quan ja baixàvem. Vam tornar cap als esquís amb la tècnica de la corde tendue que ens va explicar l’Oli magistralment.

Descens de la glacera de Barrancs
Descens de la glacera de Barrancs

 

Amb neu força transformada però per pales impressionants vam retornar cap a les tendes, que vam recollir per seguir la baixada pel fons de la vall de Barrancs. Per arribar fins al Pla d’Aigualluts vam haver de fer autèntiques meravelles, esquivant rocs, fent escaleta, passant algun tram d’herba... com deia aquell, no sempre es troba neu pols.

I del Pla als cotxes, carregats com rucs però satisfets d’haver aprofitat fins a l’últim minut d’aquest pont de l’u de maig i del bon temps que vam tenir.

PD: en Santi, com no podia ser d’altra manera, tenia guardada una cervesa al cotxe, però se li ha de reconèixer que hi va haver un glop per tothom.

Baixada cap a Aigualluts per la vall de Barrancs

Altres