Sembla que farà bon temps...
Després d’un hivern tan anticiclònic arribava la primavera amb més moviment i ens feia pensar el pitjor; finalment ens donava una finestra de bon temps per aprofitar-la.
Vàrem quedar el divendres sant a les 12h a Pont, als peus del Gran Paradiso. L’arribada va ser per grupets. Teníem el Bernat Ruiz i família des de principis de setmana pels voltants, la comitiva dels veterans (Miguel Peinado i Joan Juncosa) anava pel seu compte, la dels joves (Nil Camps, Amat Botines, Pau Cayuela i Roger Sant) per una altra i uns nou vinguts a la secció o ben tornats a l’Agrupació (Carme Sales, Irene Anton i Pol Baselga) amb un altre cotxe.
Després de passar les agonies pel túnel de Chamonix i començar la pujada uns abans que d’altres degut aquest factor, finalment vàrem arribar tots al refugi Vittorio Emanuele per fer nit.
Abans de sopar i després de jugar a cartes i prendre suc de civada, el showman del grup, en Pau Cayuela, ens va fer una demostració de descens i rebolcada sobre la neu, no només a nosaltres sinó a tot el refugi, va ser digne d’espectacle i d’una forta ovació a l’arribada, com també en el moment de caure.
Després del show, sopar i a dormir.
L’endemà sortim vora les 6h. El dia comença ben clar i la neu endurida de la nit. De seguida ens fem grupets, cadascú al seu ritme. Quan som a una mica més enllà de la meitat comença a bufar el vent i la sensació de fred es fa intensa. Sort que finalment surt el sol per darrera la muntanya i ens escalfa una mica. Degut al vent es comencen a formar boires a les muntanyes i ens preocupa no poder gaudir de les vistes al cim. Anem per feina, sense entretenir-nos massa i amb compte-gotes anem arribant al coll previ a la grimpada. Les vistes són imponents i la timba de la cara est també. Decidim encordar-nos, no tots, i anem pujant al cim per torns perquè no hi cabem. És una agulla a la que s’hi arriba per un flanqueig que s’ha de fer d’un en un. Mentre que uns pugen i d’altres baixen ens anem creuant. Tots i totes fem cim... tots? Falta en Juncosa.
Amb tot això la boira es fa més present i intensa i ens tocarà baixar amb molta precaució de no equivocar-nos de vesant per no baixar més ràpid del compte. Sort que anem equipats tecnològicament i això ens permet seguir l’itinerari de pujada sense desviar-nos massa i evitant els perills. Finalment sortim de la boira i trobem una pala amb una neu prou bona per a gaudir-la.
En Juncosa! Sembla ser que els genolls ja no són el que eren i fins aquí han arribat.
Acabem de baixar i ens esperem al refugi amb més suc de civada i cartes fins que finalment tornem tots. Descans i ens acomiadem ja que els plans divergeixen tot i que encara algú té més ganes d’esquiar i assolir algun que altre objectiu.
Però, això serà un altre dia...
SALUT I NEU!
Roger Sant
