Els dies 9 i 10 de març, a la SEM teníem preparada una travessa per la Cerdanya. Quan ens trobem per preparar-la, és evident que amb les condicions de neu que tenim no la podrem fer. Els del grup jove van al Cadí a fer alguna canal, i ens ofereixen compartir allotjament a casa de l'Enric al Querforadat. Acceptem, ja que uns quants volen combinar les dues activitats.
Després de diversos canvis de plans, els esquiadors acordem trobar-nos al pàrquing de Grau Roig diumenge al matí i acabar de decidir que fem segons el grup i les ganes. Buscant idees uns dies abans, descobreixo una petita travessa que permet fer els dos cims més coneguts de la zona, el Montmalús i el Pessons. Faig la proposta, però entre la por de no trobar prou neu i la matinada que caldria fer tant si es ve des de Barcelona com des del Querforadat, al final només ens trobem en Pere i jo el diumenge a dos quarts de 8 a l’aparcament de Grau Roig. Altres finalment arribaran més tard; l'Amat i el Pau aniran a fer el Montmalús, i el Roger i la Sònia una volta pels estanys de Pessons.
Finalment, poc després de les 8, amb els esquis als peus, sortim amb en Pere direcció cap al Montmalús. Comencem per dins el bosc per fer més agradable la pujada, però els tobogans de neu dura que han fet alguns esquiadors de l'estació fan que decidim pujar per la pista d'esquí per fer els primers metres de desnivell, aprofitant que encara no hi baixa ningú. Quan s'acaba la pista seguim amunt, ja fora del bosc, per uns suaus lloms de neu fins a sota el coll. Els últims metres, ja pugen una mica més drets, però encara que la neu és dura, hi ha una bona traça que ens permet arribar fins al coll sense dificultats. Un cop al coll, ens cau l'ànima als peus; tota la pala sud del Montmalús està ben pelada. La primera sensació és que ja podem deixar els esquís al coll, fer el cim a peu, i tornar cap a casa. Quan ens ho mirem una mica millor, veiem que fent una mica d'equilibris podrem arribar al cim amb esquís, i que si després tornem cap al coll, podrem baixar, això si esquivant algunes pedres, fins a l'estany de Montmalús. Arribem al cim i fem la paradeta per agafar forces tot contemplant el paisatge, i comentant la jugada. Si aquí dalt hi ha poca neu no sabem que trobarem més avall.
Comencem a baixar cap a sota el coll amb una neu dura i les típiques ondulacions que trobem habitualment a finals de la primavera provocades pel desglaç. Superem aquesta primera pala per un pas estret de neu entre prats i pedres, i de cop i volta la neu canvia i ens trobem gaudint d'una magnífica esquiada entre suaus turons amb una neu dura però que el sol ja ha estovat al punt just. Baixem fins al refugi i l'estany de Montmalús i fem una petita remuntada cap al collet de Ribús. Són només 20 o 30 metres de desnivell, i no tenim clar si ens caldrà posar les pells, tant poc clar que cadascú fa una cosa diferent.
Entrem a la Vallcivera, però per baixar-hi tenim un tram de bosc que no sabem en quines condicions trobarem. Anem buscant traces entre els pins, intentant trobar la millor baixada. Enmig del laberint, ens hem de treure els esquís per superar un petit ressalt de roques i branques, i finalment el bosc es comença a obrir i podem gaudir d'una bona baixada que s'acaba abans del que voldríem al fons de la vall, on trobem molta més neu de la que esperàvem. Probablement, el vent ha portat fins aquí tota la que falta als cims.
Toca tornar-se a posar les pells, i remuntar cap al Port de Vallcivera, però veiem que la majoria de traces van cap al Coll de l'Illa, una mica més alt i una mica més al nord, la qual cosa ja ens va bé. Així doncs, ens decidim per aquesta opció, i quan arribem al coll veiem que hem fet bé. Sortim just a sobre de l'estany de l'Illa, i fent un llarg flanqueig amb una lleugera pujada ens plantem just a sota del coll dels Isards. Paradeta merescuda a recuperar forces, acabem de pujar fins al coll, i remuntem per clapes de neus entre prats d'herba fins a 50 metres del cim del Pessons, on decidim deixar els esquís, i acabar de pujar a peu.
Al cim gaudim d'unes vistes espectaculars, des del Canigó a l'Aneto i més enllà. Prenem la fresca, fem fotos, i comencem a baixar cap al coll. Un cop al coll, ens mirem la canal dels Isards, per on volem baixar. El primer tram no és massa prometedor, hem d'anar fent equilibris entre les pedres que surten per no fer malbé els esquís. De seguida, però, a mesura que la canal es va fent més ampla, anem trobant unes pales i lloms on gaudim de bona neu i que ens porten ràpidament cap als estanys de Pessons, i les pistes de Grau Roig, per on arribem al punt de sortida. Al pàrquing ens esperen l'Amat i el Pau que ja han tornat del Montmalús, i un merescut dinar.
Bernat Ruíz
