Un cop més la muntanya ens ensenya la seva generositat: com s’explica sinó que la segona ascensió a la Gallina Pelada del grup, fos com si la descobríssim de nou.
Al Març del 2014, gràcies a la Yolanda i al Xavi, vam pujar-hi amb raquetes de neu i vam gaudir com xavals (-es) de 15 anys. Enguany ens han guiat la Carme Capdevila i en Miguel Peinado i hem descobert una ruta pròpia d’isards i voltors.
Deixem l’autocar a 1 Km de Peguera. Només començar ja ens preparen la primera grata sorpresa: una mica d’espeleo travessant un antic túnel (miner?). De seguida arribem a Peguera, on va néixer el darrer maqui català, en Ramon Vila, més conegut com en Caracremada. No ens entretenim perquè ens queda una bona tirada i no volem tornar a fer servir els frontals.
Seguim pel GR-107, direcció Gósol i a l’alçada del Roc deixem la pista i comença la gresca. Pugem per un sender digne d’isards fins l’Estret, resseguint la impressionant paret de la Roca Gran de Ferrús (de 300 m d’alçada). Aquí abandonem el GR i enfilem directes cap al primer cim, Roca Blanca, on ens donen la benvinguda uns majestuosos voltors. Seguim i en pocs minuts arribem al segon cim, la Gallina Pelada. Comencen a justejar les forces i parem per dinar al Refugi d’Ensija.
Sense temps a què ens guanyi la mandra de l’estómac ple travessem el Pla Gran i ens arribem al 3er cim, la Creu de Ferro. Carena molt bonica, des d’on podem fruir, gràcies al bon dia, de tota la panoràmica: al Nord, en primer pla, el Pedraforca i a l’horitzó, el Carlit, el Puig Perich...cap a l’Est, Montserrat que sobresurt entre els núvols...records d’altres cims guanyats pel grup.
Finalment arribem al Pla d’Ensija on el grup es divideix en dos i els que encara volem més gresca coronem després d’una divertida grimpada, el 4t cim, el Serrat Voltor.
Per sort per les nostres cames, la baixada fins el Coll de Fumanya (amb les seves impressionants -hehehe!!- petjades de dinosaure) és més suau del que semblava indicar el plànol; gràcies a les seves giragonses i a la conversa relaxada. Ja dins de l’autocar, rebem l’últim regal: una família d’autèntics senglars ens ve a acomiadar.
Per acabar, agrair l’esforç de la Carme, en Miguel i de tots els vocals que fan possible les sortides ja que, amb tota l’organització que això comporta, s’aconsegueix que el grup gaudeixi d’una salut de ferro i a més, en cada sortida es van fent noves incorporacions.
Ja esperem la propera!!!!
18-11-2017 Jordi Serra
