25 de setembre de 2011, el despertador em treu dels meus somnis... No! No és l’alarma del mòbil! És en Josep que em truca per dir-me que no es troba bé i que no podrà venir a l’excursió. Truco al Manuel per informar-lo i em diu que aviat baixaran a l’andana. Quin plaer! Tots a punt d’agafar el tren i jo encara puc estar al llit! Amb recança, em llevo i em preparo. Arriben a casa la Conxi i en Joan Miquel que viuen a prop. Quan marxem tots 3 a peu, en Manuel em torna a trucar per dir-me que han arribat a Valldoreix i ja han pujat al bus. Arribant a l'últim encreuament abans del poliesportiu, veig passar davant meu el bus ple de gom a gom i distingeixo al Manuel. Potser he estat massa al llit!

Accelero per la drecera que porta al poliesportiu i arribo a la parada en el moment en que acaben de baixar del bus. Ens saludem i em pregunten per la Carme, que no ha pogut venir ja que no esta prou recuperada de la seva lesió d’esquí. Comencem a caminar i fa goig veure el grup. Passem pel costat del poliesportiu, la piscina i el CEIP Ferran i Clua.

Passada l’escola, agafem un camí pla que va, travessa una riera i torna, quasi en paral·lel, al mateix lloc però a l’altre costat de la riera. La gent té gana i em demana pel lloc per esmorzar. Es nota que han matinat més que jo! Agafem la primera pujada del dia, digna d’aquest nom i quan el camí s’aplana, al davant de la masia de Can Montmany, aprofitem l’ombra d’uns arbres per esmorzar.

La masia, Can Montmany, segons el plànol de l’Alpina i Can Monmany segons els historiadors locals, fou construïda el segle XVI. En el segle XIX, un dels seus propietaris, va anar a França per conèixer la producció del xampany i dedicar-se a la seva elaboració en els cellers de la Masia i a l’exportació de vins i olis a França. Va ser una època daurada i es van realitzar obres d’ampliació: la torre central amb rellotge, la capella, les torretes de defensa, etc. Amb l’arribada del “cuquet” (la terrible fil·loxera) a les terres catalanes, i la consegüent davallada econòmica, les obres es paralitzaren i el projecte de la finca restà inacabat.

Enprenem la marxa, passant pel costat de la impressionant masia i agafem un camí de pujada (la segona del dia) fins a arribar al cim del Puig Madrona. El Puig Madrona (341 m) és un de la llista del “Repte del 100 cims” de la FEEC, és a dir, que es considera un dels 100 cims més característics i representatius de Catalunya. Recordo que fa molt temps, sorprenia trobar un cim amb el seu encant tant a prop de la civilització, però, ja fa alguns anys, van construir-hi una torre de vigia d’incendis i una pista per accedir-hi. Ara ja no té res a veure amb el que era abans. Amb tot, encara té una bona panoràmica de quasi 360 graus i com que el dia és clar, ens permet contemplar el Vallès Occidental, el Baix Llobregat, Collserola, i Montser-rat. Mentre esperem que arribi tot el grup per a fer les fotos de rigor al costat del seu vèrtex geodèsic, la Conxi i en Joan Miquel m’ensenyen un bonic camí que, en direcció contraria a la que portàvem, baixa cap a Rubí.

No el coneixia i prenc nota per explorar-lo un altre dia. A sota nostre, es distingeix la teulada del nostre proper objectiu, l’ermita de la Salut i la seva explanada. L’antic camí va quedar tallat al construir la pista i no és massa evident el millor lloc per començar la baixada. Prenem un camí molt pendent però fressat. Tanta pendent no agrada gaire a alguns del grup i decideixen provar altres variants que semblen més suaus. Finalment, tots arribem a l’ermita i ens refem del descens en els bancs que hi ha al seu davant. L’ermita, d’estil romànic, fou construïda entre el segles IX i XI. Des de no fa molt de temps, un grup de voluntaris fan torns per obrir-la tots el diumenges al matí. Això ens permet visitar el seu interior i els nens, Júlia, Paula i Eloi, poden encendre unes espelmes amb molta il·lusió.

A partir d’aquí el descens es suavitza. Primer és una pista, i aviat agafem un corriol, envoltat de molta vegetació que ens protegeix del sol que ja escalfa de debò.El camí ens apropa a la civilització, i parem uns moments a la font de Les Escletxes per reomplir les cantimplores i les ampolles de plàstic que ara es porten tant a la muntanya. Continuem fins a Les Escletxes, just abans de las primeres cases d’El Papiol. El turó de Les Escletxes, lloc emblemàtic de l’espeleologia catalana, és un paquet calcari d’uns 20 metres de gruix i notablement esquerdat. Aquesta fragmentació reticular deixa uns passadissos transitables entre els diferents “blocs” que el fan un lloc molt interessant que també s’utilitza per a fer pràctiques d’escalada.

Penetrem en una de les escletxes principals. Es tracta de un passadís d’uns 15 m d’alçada i 3 d’amplada. A les parets es veuen els ancoratges i plaquetes de les vies d’escalada. Anem pel seu fons fins sortir per l’altre extrem, on grimpem uns metres i pugem a dalt del turó, en una explanada esquerdada, o és “escletxada”? Passegem per dalt, mirant impressionats les profunditats de les escletxes. La seva amplada no és molt gran en alguns llocs i alguns saltem per sobre per continuar explorant el lloc per dalt. Els altres prefereixen tornar desfent el camí per la mateixa escletxa per la que hem vingut. Ens retrobem a la Font de Les Escletxes. Llavors, davant de la perspectiva de tornar a pujar la serra, algú té la temptació d’acabar l’excursió allí mateix. Però els animem a continuar i aviat superen la temptació. Comencem la part més ingrata del dia: una pista que puja una bona estona sota un sol implacable, a finals de setembre! Arribem a un camí que surt cap a la dreta, i que segueix pujant. El camí es més estret i el arbres fan una ombra que s’agraeix. El camí, que ara és un corriol, s’aplana i surt a una pista. Aquí, els més cansats per la pujada esperen reposant i els altres continuem a la dreta fins al final de la pista, a dalt del Turó de la Pineda (270 m), que està malmès per una torre d’alta tensió, però que té una vista que es mereix el parell de minuts que fan falta per arribar-hi.

De nou tots junts, continuem per la pista i després per un bonic camí carener que ressegueix la Serra de Can Julià amb bones vistes als dos vessants. En aquest camí, parem un moment a ensenyar als nens el tresor que allí hi ha amagat. El geocaching Mirador 2. Es un “tuper” amb petits objectes per intercanviar i una llibreteta per a signar. Las coordenades es publiquen a Internet i la gent l'ha de trobar cercant-lo amb GPS. Travessem una pista i prenem un camí molt tancat, que ens envolta d’ombra altra vegada. Primer caminem sota un sostre de rames i desprès el camí es fa molt estret i anem fregant la vegetació a ambdós costats. Passem per sobre d’una plataforma de fusta amb rampes als dos extrems que algú ha construït per superar amb bici un gros tronc caigut. Prenem una forta baixada entre vegetació i arribem a un camí ample que, aviat trobem tallat per un arbre caigut i que ens força a ajupir-nos per passar per sota. Tot seguit en ve un altre i un altre...

Després d’uns arbres més, arribem a un punt en que es veuen nombrosos arbres  caiguts que barren completament el pas i que sembla impossible continuar, ni per sota, ni per sobre. Són una mostra de com va quedar la zona després de la gran ventada del gener del 2009. Aquest camí no és gaire transitat i ningú s'ha pres la feinada de obrir-lo de nou. Afortunadament, fora del camí i a la dreta, hi ha un arbre caigut paral·lel al camí, d'uns 20 metres de llargada, que queda per sobre dels altres. Ara ve el circ: Es tracta de pujar al tronc caigut i anar fent equilibris pel damunt, d’un extrem a l’altre fins travessar-lo tot. Fa un parell de mesos,reconeixent tot sol aquest camí, aquí vaig haver de fer de funàmbul amb la bici a l’esquena per passar.

Com que tornar enrere no és gens fàcil, ningú dubta que s’ha de continuar endavant, així que fem equilibris i, amb algun ensurt, tothom acaba passant a l’altre costat. Tant sols l’Eloi (el més petit de tots) aconsegueix esmunyir-se per sota dels arbres caiguts, encara que necessita una mica d’ajuda al final per sortir. El camí es torna més fàcil i passem a prop de Can Badal i poc després comencem a trobar més cases. Entrem a Valldoreix i aviat arribem a casa, on ens espera la Carme amb el foc encès per anar fent brases i la nevera plena de cerveses ben fredes que es deixen beure molt bé. Tothom ajuda a preparar l’àpat: fent l'amanida, parant taula, portant cadires, coent la carn, tallant el pa..., i ben aviat estem tots menjant. Amb la panxa plena i ben beguts (es una excursió en tren i ningú ha de conduir), el bon humor que s’havia esvaït una mica amb el cansament, es torna a fer present. I molt reforçat!  Després d’una bona sobretaula, la Carme i jo acomiadem el grup a la parada del bus que els atansarà a l’estació. És fantàstic acabar una excursió tant a prop de casa! Ho haurem de repetir...

Algunes dades de la Sortida:
Data: 25-09-2011
Transport: metro, tren i bus.
Participants: 26 (23 adults i 3 nens)
Hora de sortida: 8:30
Hora d’arribada: 14:15
Duració: 5:45 h
Temps en marxa: 3:30 h
Temps parats: 2:15 h
Distància recorreguda: 12 km
Altitud màxima: 341 m (Puig Madrona)
Altitud mínima: 129 m (poliesportiu)
Altitud de sortida: 129 m
Altitud d’arribada: 134 m
Ascensió acumulada: 392 m