Una de les primeres coses que vaig pensar (i dir) quan anàvem amb l’autocar direcció l’Esquirol va ser: Quin dia més maco que ens espera! –i així va ser-.
Sí, vam tenir sort amb el temps –ni fred ni calor-. I, després d’esmorzar a l’Esquirol en una cooperativa típica de poble, vàrem arribar a Tavertet d’on sortia l’excursió. El començament vàrem arribar a un mirador des d’on es podia veure pràcticament tot el recorregut de l’excursió, inclòs el lloc més llunyà, el Barret de la Parareda, una roca amb forma de bolet. Seguidament vàrem seguir un camí en forta baixada i que en ziga-zaga ens portà al salt del Molí Bernat. Com que feia temps que no plovia només vam veure dos “regalims” d’aigua que queien des de dalt –quan ha plogut fort aquest salt es espectacular- però ens vam conformar passant per la balma més gran que he vist.
Ja de pujada, tot passant pel pont del Molí Bernat –romànic- em vaig adonar que anàvem massa lents.
Després d’aquest bucòlic tros vam arribar a la carretera que porta altra vegada a Tavertet. Aquí vaig proposar de fer dos grups: un de majoritari que seguiríem l’excursió en pujada cap al Sunyer de Baix (abandonat) i el Sunyer de Dalt (habitat) des d’on es veien perspectives molt maques de les Serres d’Ensija, Cadí i Pedraforca, i, un altre de més reduït que, seguint la carretera, no tindrien cap problema per arribar a Tavertet i l’autocar. M’hagués agradat que vinguessin tots.
Ja anant per la part de dalt per un camí prou bo vam agafar un parell de desviaments fins arribar a un corriol bastant tapat per branques tallades i bastant perdedor que, passant a rant d’algunes balmes que havien sigut antics corrals, ens portà, no sense dificultats, cap un altre corriol de pujada forta i amb uns “esglaons” excavats a la roca. Tot pujant, i a mà esquerra ja, per fi, vam agafar un altre corriol que, resseguint la carena, ens va conduir directament al Barret de la Parareda. Ens el vam trobar de cop davant nostre amb unes vistes meravelloses. Com que continuàvem sense anar bé de temps vaig decidir de tirar per un altre corriol muntanya avall fins el Pla de la Parareda on hi ha la carretera. Ja baixant “a tota pastilla” vaig avisar al restaurant de que ens esperessin 45 minuts més i… em va dir que d’acord. Sense comentaris però era la contestació que necessitava. Ara faltava l’autocar que, després de trucar-lo ens va venir a recollir allà on érem.
Vull destacar l’amabilitat i el bon menjar d’aquest restaurant tenint en compte la paciència que van demostrar amb mi.
I… “colorin colorado, este cuento se ha acabado”. Fins un altre…
26/01/2019 Lluís Tarruella
