|
Es tracta d’un compartiment destinat a cadires de rodes. Podem estar tranquils perquè el quasi un metre de desnivell entre les andanes i els vagons fa quasi impossible que mai n’hi arribi a entrar cap.
Després d’uns moments de confusió dels que pugen més tard d’aquesta decisió i no troben ningú al primer vagó, ens agrupem tots i comencem a comentar la jugada del que ens espera. Mapes amunt i mapes avall. Triem una ruta per a anar fins a Agullana, que és la part del trajecte que admet més variants. Tant se val. Acabarem decidint cap on anem a cada cruïlla.
Com tot en aquesta sortida, la voluntat popular vol que abans de començar es tasti el cafè de l’Empordà. I els entrepans. El temps just per arreglar algun desajust mecànic sense importància a la terrassa del bar, desembarassada encara de cadires i taules.
La sortida de Figueres és, sense voler, tota una declaració d’intencions. Un error de càlcul ens duu a creuar l’autopista per un pont que no és. Passem massa al sud. Enlloc de tornar a entrar a Figueres, decidim intentar arribar fins al camí correcte, que ens ha de dur a Llers per unes pistes que es mig endevinen al mapa. Els problemes comencen quan les pistes s’acaben, a les entrades dels camps. Un cop més, res de recular. Continuem endavant en direcció nord, cap a una casa. En acostar-nos-hi veiem que hi ha un cotxe aparcat a l’era. Senyal que hi arriba una carretera. Només cal creuar un torrent i uns camps per la vora. Alguns esbarzers i, afortunadament, cap roda punxada.
|
|
|
|
Al Puig de Calmelles, passat el Coll del Portell
|
|
Al contrari del que esperàvem, l’amo de la casa ens va rebre entre sorprès i divertit, de veure que nou ciclistes apareixien dels seus sembrats i li demanaven que els obrís la porta per sortir de la finca.
Arribem a Llers sense més contratemps. Decidim seguir cap al nord per una pista que deixa una mica a l’oest de Pont de Molins. Remuntem unes rampes dins d’aquest darrer poble i continuem per una pista que passa pel costat de Santa Maria del Roure. El pendent no és excessiu però la quantitat de còdols sí, de manera que la progressió es fa feixuga. A l’últim, sortim a la carretera asfaltada que ens mena a Biure.
En sortim cap a l’oest fins a una cruïlla amb una altra carretera asfaltada, que prenem a la dreta fins a trobar el GR-2. El seguim una estona, fins que desapareixen les marques i ens trobem al mig d’uns camps d’herba arranada. Cadascú es fa el camí fins a la carretera que creua d’est a oest cap a Darnius.
|
|
|
|
Seguint, aproximadament, el GR-2
|
|
Continuem pel GR-2 fins que troba la carretera d’Agullana. La seguim i decidim dinar a la plaça d’aquest poble, a l’ombra d’uns plàtans.
La font no està pensada per a omplir bidons. Surt un raig vertical cap amunt i has de fer filigranes i esquitxar-te d’allò més per omplir les ampolles. Visca el disseny!
Portem fets uns 350 m de desnivell fets a base de pujades curtes però trencadores i ens queden dues magnífiques pujades de 600 m cadascuna, ininterrompudes. La primera ens duu al Coll del Portell, passant per Santa Eugènia i el Mas Llinars. Hi ha trams molt durs, sobretot després de Mas Llinars, amb moltes pedres que dificulten l’avanç i impossibiliten reprendre la marxa cada cop que caus perquè directament les rodes patinen.
Un cop a dalt, un fenomen sorprenent ens atrau l’atenció. Hi ha una antena que algú va serrar i va fer caure, com si es tractés d’un arbre. Semblem canalla a un parc d’atraccions. Quan hem saciat la curiositat, seguim davallant cap al Portús, on arribem remuntant el darrer tram de la Ribera de Roma. L’aire ja no és el del migdia, sembla que refresca una mica, i sort n’hi ha, perquè qualsevol diria que d’aquí quatre dies és la Castanyada.
|
|
|
|
Tota la trepa, a dalt del Puig Neulós
|
|
Omplim els bidons i continuem la marxa. Decidim deixar-nos estar de pistes forestals i arribar al refugi del Coll de l’Ullat per la carretera. I fem bé, perquè ens agafa la nit. Els darrers dos quilòmetres es fan increïblement llargs. Però s’acaben i ens trobem amb l’última sorpresa del dia. Al refugi hi ha uns cartells que indiquen que està tancat. Saltem la barana, truquem a la porta i aclarim l’equívoc. El que està tancat és el restaurant. Ens esperaven. Ens ensenyen l’habitació i el lloc on podem guardar les bicis durant la nit.
La dutxa reconfortant, els estiraments, el sopar anhelat i la cervesa o el vinet. Només queda decidir l’hora de llevar-se l’endemà. La discussió es complica enormement perquè aquesta nit és el canvi d’hora. Sembla mentida com una cosa tan trivial pot resultar tan complexa.
Tot plegat, en va. Ningú no sent el despertador i qui el sent, com si sentís ploure. Ens aixequem una hora més tard del convingut. Algú no aguanta més hores al llit i ha encès el llum.
La carretera travessa una fageda magnífica, probablement com la dels darrers quilòmetres del dia abans. Si haguéssim acabat de dia ho podríem corroborar. Abans del cim passem pel coll per on salta la pista que ens durà cap al castell de Requesens. Està tan poc transitada que hi creix l’herba i queda força dissimulada.
|
|
|
|
Coll del Pou, sota el Puig Neulós
|
|
Abans de lliurar-nos a la baixada, però, seguim fins dalt mateix del Puig Neulós. Les fotos de rigor, píxels i més píxels plens de paisatge rossellonenc o empordanenc, segons cap on apunti l’objectiu.
Retornem al coll pels prats. Els primers quilòmetres de la pista de baixada discorren per una fageda amb alguns castanyers. Fem un tastet de castanyes crues, que resulten ser prou bones. Arreglem alguna punxada i constatem que a l’Edat Mitjana tenien la mania de construir els castells al capdamunt dels turons. Arribem a la porta d’accés al castell a l’hora que obren. Dos euros cadascú i tot el castell per nosaltres. Els grafitti i els enguixats en mal estat dels interiors contrasten amb el bon estat que presenta des de fora. No hi ha cap barana ni cap recorregut marcat, de manera que la vena excursionista fa que acabem grimpant i desgrimpant entre merlets i espitlleres.
Reprenem la marxa. A l’altura del menhir de Santa Fe prenem una pista a l’esquerra que segons el mapa ha de ser tan bona com la de fins ara. Res més lluny de la realitat. Acabem arribant a la conclusió que l’han obert les tanquetes de l’exèrcit, que té una base (encara) a Sant Climent Sescebes (vam trobar un tros d’un morter al costat de la pista). És una autèntica muntanya russa. Pendents de pujada i de baixada de més del 30%. No tothom baixa damunt de la bici i absolutament ningú no pot fer les pujades muntat. És impossible. En un dels intents, fins i tot peta una cadena. Dues baules fora, i endavant.
|
|
|
|
Qualsevol excusa és bona per descansar
|
|
A mesura que ens acostem a Espolla, el camí va millorant i arriba a ser bucòlic. Just on entronca amb una pista de més entitat, una gent que pren la fresca ens ofereix aigua. Algú pregunta si hi ha un restaurant a Espolla i responen que hi ha Ca la Manela, on fan uns arrossos per llepar-se’n els dits.
Ja no hi ha camí enrere. Ara el destí ja no és Cotlliure, sinó que és Ca la Manela. Demanem el preu del menú: 18€. Algú arronsa el nas. Dubtem just a sota de la finestra de la cuina. Ens senten, surten i ens ofereixen el mateix per 10€, tiraran una mica menys de peix a l’arròs. Ja ningú no arrufa el nas. Ja no hi ha cap dubte. I l’arròs s’ho val, ningú no diria que hi ha menys peix del compte. Ho rematem amb unes postres banyades amb garnatxa.
La Núria i jo, malgrat tot, no en tenim prou i decidim arribar fins al mar, com estava inicialment previst. Sortim del restaurant i prenem la carretera del Coll de Banyuls. En una hora i mitja llarga de pedalejar intensament arribem a l’estació de Banyuls. El tren surt a l’hora que esperàvem i ens permet enllaçar amb el de Port Bou. A Vilajuïga puja la resta del grup. Genial! Tot és comentar la jugada, dormir i, com sempre, pensar en la següent.
|
|
Veure totes les fotografies
|
