Arribem a l’aeroport de L’Alguer al vespre, on ens ve a rebre la noia del “bed&breakfast” que no podrà dissimular l’estupefacció que li causa el nostre equipatge.Tot i haver-li dit per correu electrònic que portàvem les bicicletes, no s´ho devia acabar de creure. Serà ben distret encabir-ho tot dins el petit auto. Al final la porta del darrere mig oberta i la Rut asseguda al terra. Sort que només hi ha 5 Kilòmetres fins L’Alguer. Abans d’iniciar la ruta, parada obligada a les flamants oficines municipals de “sensibilització del català”. Hi treballen la Irene i l’Elisabetta, amb qui quedem pel darrer dia per comentar-nos la història i la realitat de L’Alguer. Exel·lent. La bandera catalana oneja de l’Ajuntament. Passem pel punt d’informació turística i la noia també ens atén amb un perfecte català. Començarem la ruta amb energia renovada.

La primera etapa seguim la carretera costanera que porta fins a Bossa, més de 40 quilòmetres marítims i cap hotel ni xalet. Inaudit. Sorpresos comprovem que l’activitat que marca la pauta paisatgística i econòmica d’aquest tram no és el sector inmobiliari sinó el ramader (per quant?). La veritat és una zona molt abrupte i amb poques platges... però tot i així tenim present alguna genialitat en relleus semblants a costes més properes. La pràctica ramadera especialment la ovina està molt extesa a tot Sardenya i com ens temiem tot pam de terra està tancat. Malgrat les colosals dimensions de l’illa, la terra és un bé preuat. Aquest fet implicarà haver de “furtivejar” una mica cada final d’etapa per fer el vivac. A grans trets, exeptuant estretes franjes costaneres, les ciutats més importants i localitzadíssims focus industrials, ens emportem la idea que Sardenya és encara una illa de pastors.

Arribem a la vila de Bossa banyada pel tiu Tesso i amb un centre històric destacable. Sortim direccció Macomer cap al centre de l’illa, per una carretera amb més transit de camions del que seria desitjable. Final d’etapa just deixar enrera Bòrore. Fem un vivac en un camí entre tanques de pedra. Els 5 dies següents travessarem la Sardenya interior, buscant les carreteres més secundàries possible. No falla mai: més tranquil.litat en la conducció i un paisatge més bonic. Iniciem el jorn per aquesta gran plana interior i la vista es perd en pastures i més pastures amb els seus corresponents ramats. A l’horitzó llunyà tenim el Genarghentu principal cim de l’illa. Per la carretera no es estrany veure tricicles i el cotxe rei, el fiat Panda. Tot i així veiem un pastor d’aspecte sospitós que mena el ramat des d’un llampant Mercedes.

A Dualchi parem per esmorzar i assecar els humitetjats sacs. La poca gent ens mira amb curiositat i al final venen a comentar la jugada. El passat comú a l’imperi romà fa que sigui relativament senzill entendre’s. El poblet té uns murals realistes a les parets dignes de ser vistos, i soprenentment la porta de l’esglèsia és oberta. Els dies vinents copçarem que a l’illa és força habitual deixar els temples oberts amb la porta ajustada. Etapa, ara si, per carretera tranquil.la i lentament deixem la plana i ens endinsem en paratges més ondulats. Som al cor de l’illa. Els pobles estan molt separats entre si, kilòmetes sense cap assentament fixe, en canvi per tot hi ha petites cabanes –la majoria d’estil bastant tronat- que s’utilitzen per cuidar el ramat o el tros.

Per fi veiem els primers boscos, tot i que una mica escarrancits. Ja ens pensàvem que no n´hi havien. La majoria de forests, però, són diferents dels de casa nostre. A Sardenya molts son adevessats amb els inefables ramats pasturant, en aquest cas alternant ovelles i vaques. Nou vivac incòmode amb tota mena de sorolls lligats al dring-dring dels esquellots i gossos que borden a la llunyania tant bon punt sembla que agafes el son. Cal aixecar-se ben d’hora perque el dia és curt i a la tarda l’etapa s’acaba prematurament. Arribem a Pattada, poble encimbellat dalt d’un serrat i famós pels seus ganivets. Esmorzar a la plaça del poble i novament el pa que el comprem al supermercat. Es desconcertant, costa molt trobar un forn. Per sort el pa dels supers és sorprenentment bo.

De camí cap a Oschiri, veiem per primer cop boscos “de debò” i trams solitaris sense presència ramadera. Som en una zona de mitja muntanya, fet que també detectem i apreciem per una major presència de fonts. Venen ganes de parar-se a totes... Un glop, repostatge i una passada d’aigua pel cos. Davallem fins al fons d’una nova i força mes petita plana interior. Els pobles es disposen allargassats, majoritariament colocats als vessants de les muntanyes, deixant les planes pels ramats i els conreus.

Creuem un gran llac artificial i iniciem l’ascensió al port del Limbara. Entre 4 i 5 de la tarda toca buscar el lloc del vivac, a 3 quarts de 6 ja es fosc. Avui trobem un foradet enmig de la màquia. Aprofitem la primera hora del matí per acabar d’ellestir la pujada. Dalt del port detectem pels rètols els primers boscos públics. Les forest de titularitat pública són les úniques que tenen un lliure accés sense cap tanca.

La baixada curta ens deixa a l’aliplà que té per capital Tempio-Pausania. Regio més dinàmica gràcies a la extracció del granit abundant a la zona. Les muntanyes tot i l’alçada modesta resulten espectaculars pel caos de grans blocs i les agulles. Salvant totes les diferències poden recordar vagament a Montserrat. És dissabte, dia de mercat, molt oportú per proveir-se. Demà probablement –així serà- tot ho trobarem tancat. A la tarda el perllongat descens direcció al mar ens permetrà recuperar la mitjana de quilòmetres, després d’un matí molt relaxat. Passat Bassacutena trobem un nou i discret racó. El vivac aquesta nit es veu interromptut per la ventada i una incipient pluja.

La pluja per sort no anirà a més, però el vent durarà tot diumenge. El temut mestral desplega la seva energia. Això ens obliga a modificar plans i escurçar l’etapa. Amb ressignació renunciem a visitar l’extrem nord de l’illa i l’arxipèlag de les illes Madalena. El vent es realment violent i l’etapa més curta del viatge resultarà la més dura. Ens refugiem en un camping on som els únics clients. Una generosa pineda actua com a barrera eficaç del vent enfurismat. La tarda lliure s’omple amb una prolongada dutxa i una volta per la platja. Ens retrobem amb el mar i novament visualitzem un litoral en estat envejable.

Les 4 etapes que ens resten seran totes seguint el perfil de la costa. Al litoral de la costa nord el turisme s’hi ha desenvolupat, substituint la preeminència del pastoreig. El seu impacte ,però, es de riure comparat amb la barbàrie de la costa catalana. Anem a dormir amb l’incertesa de com aixecarà el dia l’endemà. Tots els dubtes desapareixen davant un matí radiant. Un jorn plàcid que fineix a cala Ostina, a les portes de l’enmurallada Castelsardo. Per regla general a la franja litoral resulta molt més fàcil trobar un forat on acampar o vivaquejar que a l’interior. De totes maneres a forces llocs hi havia indicacions prohibint l’acampada (també la pernoctació?) i el tema pot ser diferent durant la llarga temporada turística de Sardenya (Abril-Octubre).

Al matí ens enfilem amb la bicicleta-armari fins dalt del castell. Els petits carrerons amb el mar retallant el campanar, recomanable. Després de tants dies maldormint avui ens obsequiem amb un llit de bed &breakfast, només una condició cal arribar a Stintino, total 72 Km, gairebé plans, però que amb les pauses, fotografies i diversos entreteniments ens portarà a esgotar les hores de llum.

Després d’una dormida, una dutxa i un esmorzar de justicia, estem com nous.Ens arribem fins a capo Falcone l’extrem nordoest de l’illa. De camí sucumbim davant la fantàstica platja del Pelosa i la visió de l’illa d’Asanara separada per un estret cordó de mar. Un bany a 15 de novembre, ens hi passariem tot el dia però cal tornar a Stintino per recollir els trastos i seguir la ruta.

L’etapa resulta variada, i tornem a creuar verals de mitja muntanya. Un paisatge mosaic amb pastures, deveses, cabanes, ramats i pobles molt saltejats. Pobles en general austers, característica que troba la màxima representació en l’arquitectura de les esglèsies. Al tombant del dia, la visió del mar, i el descens cap a ell. Acabem l’etapa a la reserva natural del llac de Baratz. L’únic llac natural de Sardenya. Un estany separat tot just un quilòmetre del mar. Entremig s´hi interposa una gran zona de dunes, fixada per per una abundant pineda i amb una gran varietat botànica. Avui instlalar la tenda i clavar les piquetes no representa cap problema. Abans de l’entrada de la fosca ens arribem a la platja de porto Ferro per poder contemplar una grandiosa posta de sol.

El darrer dia de ruta ens arribem fins al cap de Caça, amb els seus espectaculars tallats que són visibles des de ciutat de l’Alguer. Les antigues torres de defensa i l’illa de la Foradada centren l’atenció. Al final de la carretera unes escaletes donen accés a l’espectacular i turística gruta de Neptú. Girem cua i ja només cal resseguir una vintena de quilòmetres de litoral fins a l’Alguer.

Dediquem un dia i mig sencer a visitar el “país català de Sardenya”. Tenim el privilegi de comptar amb la companyia de la Irene, una algueresa que parla el català envejablement. Ruta pel captivador casc antic, la història, les muralles banyades al mar, les esglèsies... i les tasques. La vetllada regada amb murta i la conversa amb uns companys algueresos. Fascinant escoltar el seu parlar tant propi i autèntic. Un català arcaic mantingut a través dels segles. La petja catalana perviu.