Per fi després de confinaments diversos, locals, municipals, comarcals etc..., ens podem moure pel nostre PAIS, encara “autonomia”, però amb alguna restricció no sigui que ens sortim de mare. Així doncs organitzem la sortida amb cotxes particulars però, topem amb la lletra petita (nomes pot anar la bombolla familiar en el mateix cotxe) ja hi som, no ens podem barrejar els uns amb els altres. Decidim anar en tren, ara sí que anem tots i totes ben barrejats, coses del PROCICAT.
Ja som al Figaró, tots junts, a l’estació ens esperen l’Anna I en Domènec, han decidit anar amb cotxe.
Agafem camí cap a la carretera antiga de Barcelona a Ribas, ens aturem al bar Can Pep, el dia abans vaig preguntar si podríem esmorzar una colleta de jubilats, una mica rancis, doncs alguns es porten l’entrepà de casa, cap problema seiem en taules de quatre en quatre al llarg de la vorera.
Comencem a caminar cap a la vall de Vallcàrquera, “ El nom prové de la fusió dels termes llatins ualles i carcer, declinats a la locució en llatí vulgar «vallem que dicitur carcara», que es podria traduir per «la vall dita tancada/empresonada». Quin misteri amaga ben tancada aquesta vall? Una excursió curta, però ben bonica, passem per corriols i fonts, algunes sense aigua, fem algun tram de pista i tornem a endinsar-nos per camins que transcorren per La Ruta dels Arbres amb alguns pals indicadors dels tipus d’arbres, seguim la nostra suau caminada i arribem a una de les entrades de la mina de Socau, mines de ferro o magnetita, poc després ens trobem amb l’antiga casa Socau, que dona nom a la mina, està menjada per la vegetació amb prou feines es veu algun mur i alguna arcada, la nostra imaginació fa la resta.
Girem cua pel mateix camí de pujada, anem una mica justets de temps, després d’uns centenars de metres girem a la dreta i baixem tot xino xano, anem a trobar:
“Sant Pere de Vallcàrquera és una església romànica aïllada, envoltada per un mur de pedra que protegia l’antic cementiri. Se li atribueix un origen molt llunyà, cap els segles XI o XII. Com a mínim, sabem que el 1139 el bisbe de Barcelona Arnau Ermengol donà l’església al monestir de Santa Maria de l’Estany, i ja sortia documentada el 1060. Aquest temple fou església parroquial durant segles, fins que, el 1870, s’optà per traslladar la seu de la parròquia a l’església de Sant Rafael, al nucli del Figueró”.
Ja hi som de nou al poble, alleugerim el pas, na Conxita surt rabent, ha d’agafar el tren de les 13.18h, la resta continuem tot fent una caminadeta extra per arribar a taula.
Es nota que ja som grans les converses a la tornada en tren asseguts al seient i gaudint del paisatge mirant per les finestres, sempre que no te'n toqui una amb “grafitis”, són més de l’àpat que ens hem cruspit sota una carpa a l’aire lliure que de la caminadeta.
Be fins aquí el relat i una mica d’història de la vall de Vallcàrquera. Fins aviat.
Pere Mansilla (17/03/2021)
