Excursió que des de Camprodon ens permet accedir a un dels miradors més superbs del Ripollès, situat a l'ermita de Sant Antoni.
Així comença la ressenya de la sortida d’aquest dimecres 22 de novembre.
Pujada sense pietat diu també l’explicació.
El que no sabíem és que la sortida seria amb fred i una mica de boira que, com es bellugava cap aquí i cap allà, anava remullant. El que no sabíem és que faria un vent prou fort i gelat perquè la pujada “sense pietat” la faríem amb forros, jaquetes, guants, barrets... I el que no sabíem és que tot el matí ens acompanyarien arcs de Sant Martí i petita calamarsa.
Tot i així el dia aguanta i tota la colla, una vintena, arribem a l’ermita. Gaudim d’unes vistes de 360º que ens entusiasmen:
- Ei, mira allà! El Costabona. Aquell és el Canigó?
- Has vist el Montseny?
- I les muntanyes nevades!!!
- La Garrotxa! aquí, la veus?
- Quin poble és aquest?
- Un altre arc de Sant Martí!! Quins colors!!
- Veig el mar! (en Pep sempre de broma).
Una vegada hem fet la volta a l’Ermita de Sant Antoni en rodó i veient que les escales principals estan orientades al sol i el vent bufa de l’altra banda... traiem fruits secs, xocolata, cantimplores, algun petit entrepà, fruita i compartim impressions, menjar, riures, acudits, algun tema personal en petit grup i deixem que l’aire sa de la muntanya ens alliberi de tensions, problemes o neguits.
Talment es fa l’estona curta i ben aviat se senten veus que animen a marxar cap avall. Ara el camí és ample, senzill, relaxat i encatifat de fulles de tardor. És més, en alguna raconada una munió de fulles acumulades convida a submergir-se i amagar-s’hi com si fos una piscina.
Passem pel camp de golf de Camprodon que dona un toc verd i aturonat al paisatge. Sempre acompanyats per fonts arreglades i algunes amb brolladors d’aigua fresca i continuada (Font de Lladrius, Font de les Gavatxes, Font del Botàs, Font de Sant Patllari). Arribem als cotxes: la Mare de la Font:
La Mare de la Font és un nom que es dona a una deu de gran cabal que abasteix altres fonts. Està envoltada d'un ben arranjat parc urbà amb taules de pic-nic, ombra, aigua fresca i un llac circular que es glaça a l'hivern i el jovent hi va a patinar. Presidint la font es troba una estrofa del poema "Canigó" de Verdaguer que diu així:
Per què t’amagues, Camprodon Fresquívol, violeta del bosc en ta ribera? En ton sojorn d’eterna primavera. No vols que senten tes suaus olors? Poncelles, ja us veuran quan siau flors. Jacint Verdaguer, Canigó, cant.
Carme Capdevila (22/11/2023)
