La Ribera Salada és un espai situat al peu de la Serra d’Odèn, fa uns 40 km de longitud, conserva valuosos ecosistemes fluvials l’origen dels quals es troba en una font càrstica i presenta forts gradients i variacions en el paisatge.
Rep el seu nom d'un dels corrents que l’originen, el riu Fred que neix de diverses fonts que sorgeixen en uns terrenys triàsics fortament salinitzats, fins al punt que al seu pas pel poble de Cambrils, les seves aigües, durant molts anys, van ser aprofitades per a l’obtenció de sal.
En el seu mantell forestal hi dominen els alzinars i les pinedes.
Tot i que portem dies i dies i més dies de pluja, ens disposem a desafiar el mal temps i fer una sortida per les terres del Solsonès, la Ribera Salada.
Anem amb cotxes particulars i el punt de trobada és al restaurant El Racó de Solsona, on quan arribem ja tenim la taula preparada per esmorzar. Després, anem fins a Montpol, una petita població amb molt pocs habitants, actualment al voltant de 37 i on trobem l’església de Sant Miquel (S.XVII-XIX) que va ser cremada durant la guerra civil i el 1958 va ser repintada. L’antiga església, de la qual encara s’aprecien alguns vestigis, era romànica i estava al mig del turó de la Roca de Montpol.
Des de Montpol iniciem la caminada. L’itinerari és circular, curt i fàcil, pocs km i poc desnivell.
No gaire lluny de les cases, trobem la font de Jonquerons de la que no raja aigua i la font de la Xocolata que està tota enfangada. Segons diuen, el nom li ve del temps de l’estraperlo en trobar un ruc mort amb les albardes carregades de xocolata.
Seguim el nostre camí i ens topem amb el Pi de la Torra, d’una alçada espectacular i que antigament es resinava i una mica més endavant, amb un roure impressionant que es troba a prop de la masia El Pla de Montpol, una casa antiga de pedra, restaurada i dedicada a casa de colònies. I per últim, una troballa curiosa, si més no: una vaca morta de la que només queden el ossos i la pell.
A part d’aquests descobriments hem gaudit d’un paisatge força singular, amb boscos, masies, horts, però també amb canals de roques formant tolls, amb profundes parets de conglomerat que gaire bé no deixen veure l'aigua que circula entre elles, l'aigua que s’escola entre les gorges…
Per sort el temps ens ha respectat. No ha plogut, ara bé, el terra estava ben enfangat, ple de bassals i també de bonyigues de vaca, amb la qual cosa hem hagut de caminar molt atents al que trepitjàvem.
Finalitzada la caminada tornem a Solsona, al restaurant a on hem esmorzat i a on dinem bé i atesos per un personal super amable.
Sortint del restaurant hi ha una ràpida desbandada: uns marxen cap a casa, altres van a visitar el cementiri modernista d'Olius i d’altres a passejar per Solsona. I així va acabar la 1ª sortida de l’any de Dimecres al sol.
Lucía Martínez (28/01/2026)
