Ja fa molts anys, i com a conseqüència de la lectura d'un petit treball publicat a la revista Espeleosie, vaig tenir coneixement de l'existència d'aquesta cavitat que, degut a les seves característiques, va començar a despertar immediatament el meu interès...

La informació de que disposava, sobre tot la referent a la seva situació, era més aviat escassa i poc precisa, i això va fer que en dues ocasions, els llargs desplaçaments que vàrem realitzar a terres franceses on es troba situada, acabessin en sengles fracassos donat que no vàrem ser capaços de trobar-la.
És per tot això, quan en Miquel em va dir que, aprofitant una estada per aquellacomarca, havia provat de localitzar-la i aquesta vegada sí que ho havia aconseguit, vaig immediatament proposar-li d'explorar-la tan aviat com fos possible.

I és així com un dissabte del mes d'octubre em trobo remuntant el sinuós camí que tot sortint de les rodalies de Prunyanes (La Fenolleda), i enfilant-se pels pendents del vesant sud del Roc Paradet, ens durà aproximadament en una hora fins a la boca de l'Avenc Vidal.

Es tracta d'una interessant cavitat que comunica amb l'exterior per una obertura arrodonida de tres metres de diàmetre aproximadament i que dóna pas a un itinerari absolutament vertical tallat per diferents rampes i petits replans, que ens portarà directament a la cota de màxima fondària situada a -200 metres. En alguns trams, sobretot a partir dels 100 metres de profunditat, l'avenc està adornant amb tota mena de formacions litogèniques, principalment de tipus parietal. Digne d'esmentar és també l'amplada d'alguns dels pous que arriben a ultrapassar els deu metres de diàmetre en alguns punts.

Cal fer especial atenció a la caiguda de pedres que, provinents de l'exterior i també de la rampa que es troba a la base del primer ressalt, ocupen tots els replans de l'avenc i que la nostra progressió provoca que es precipitin pels diferents pous amb el corresponent perill pels companys que es troben més avall. Procurem moure'ns amb molt de compte, però malgrat això no podem evitar que, de tant en tant, alguna pedra caigui, i encara que són de petita mida, de seguida agafen molta velocitat degut a la verticalitat de l'avenc i baixen xiulant com si de projectils es tractessin, passant a vegades a fregar d'algun de nosaltres i obligant protegir-nos, cercant recer de la millor manera possible, prop d'alguna paret.

Quan sortim, les darreres clarors d'aquesta tarda de tardor il•luminen encara el bosc d'alzines on ens trobem i quan, després de canviar-nos comencem a caminar, és ja negra nit. El cansament i el pes de les motxilles i saques de material que carreguem fan que la baixada se'ns faci un xic pesada, però arribem al lloc on hem deixat el cotxe amb la satisfacció d'haver pogut realitzar per fi aquesta exploració. Un merescut dinar-berenar- sopar ens deixa en òptimes condicions pel viatge de tornada a casa.

Així doncs, l'Avenc Vidal és una cavitat força atractiva, la visita a la qual penso que és del tot recomanable, però duta a terme per un reduït grup d'espeleòlegs que es moguin amb molta precaució per tal d'evitar, en la mesura del possible, el perill que representa l'esmentada caiguda de pedres.

Antoni Rocías