El coasteering o barranquisme de vora mar és una activitat híbrida que consisteix en recórrer a peu trams abruptes de costa marítima i nedar allà on les roques no tenen preses ni replans. Es realitza amb equipament de descens de barrancs (neoprè, casc, calçat adherent), complementat amb ulleres d'aigua i tub per a respirar.

El diumenge 2 de juliol-17 ens trobem 4 membres de l'ERE i anem fins a la cala de Sant Francesc, a Blanes, on començarem el recorregut. En arribar comprovem amb alegria que l'estat del mar ens permetrà fer l'activitat sense entrebancs.

En aquesta zona els penya-segats són de roques granítiques travessades per nombroses esquerdes, cosa que dona un aspecte molt especial al paisatge.

Sortim de la cala de Sant Francesc en direcció sud, entre mirades sorpreses dels banyistes matiners. El primer tram del recorregut és un braç de mar que separa la costa i la Roca des Viver. Aquí podem observar murs artificials de pedra, restes probablement del viver que va acabar donant nom a la roca.

Observem la fauna costanera: un gran nombre de garotes, cargols marins, pagellides, crancs i gran varietat d'algues. El vestit de neoprè ens proporciona una protecció ben agraïda, ja que hi ha arestes cantelludes i les closques dels animal marins també tallen o punxen.

Seguim en direcció sud, de vegades per la roca i de vegades nedant. La Yolanda ens explica tècniques pròpies dels caiaquistes per a evitar les zones més exposades a les onades.

Passem pel costat d'un monòlit de roca que s'aixeca uns 10 m sobre el nivell del mar. Uns metres més endavant una vira ens porta fins a una plataforma plana a uns metres sobre el mar. Aquí la manera més còmoda de seguir és saltar a l'aigua des de la plataforma.

A la meitat del recorregut trobem la cala sa Forcanera, que només té accés factible per via marítima. Sobre d'ella observem el templet del jardí botànic dedicat a Carl von Linné. La Yolanda travessa nedant la cala de costat a costat. En Xavi, en Miguel i jo fem tota la ferradura caminant per les roques i la sorra, on hi ha força caiacs. Alguns banyistes ens pregunten què fem, intrigats per la nostra aparició sobtada.

Un cop a les roques del penya-segat sud de la cala, una roca esgraonada que es pot grimpar uns metres, ens permet saltar des d'una bona alçada. Revisem algunes esquerdes tot buscant coves,  però cap d'elles té continuïtat.

Davant la punta de Santa Anna, nedem unes desenes de metres mar endins per arribar a la Roca dels Capellans, que grimpem fins al cim, a uns 10 m sobre el mar, entre pedres cobertes de guano blanc sec de les gavines.

Finalment fem els darrers metres del recorregut fins arribar a la cala de la Punta de Santa Anna, al costat del port.

Després de dinar a la cala, un breu recorregut terrestre ens porta a l'ermita de Sant Francesc i d'aquí a la cala d'on hem sortit.

Un gelat a Blanes és la cloenda d'aquest dia de barranquisme de vora mar.

Miquel Romá