La vaig veure per primera vegada des de la terrassa de l’hotel, a Puebla. L’Iztaccihuatl, la Dona Blanca. El sol naixent en feia brillar la neu. Va ser un amor a primera vista: vaig decidir que hi pujaria.
Un any més tard he tornat a Puebla. A dos quarts de deu em passa a recollir el guia de Tocatl Adventure. L’Àngel és un noi que compagina aquesta feina amb la de dissenyador gràfic. Tocatl en llengua nàhuatl vol dir aranya. L’adreça de correu electrònic és cortalacuerda@... Un nom que provoca certa reserva! Arriba en una “camioneta”, com diuen aquí: una furgoneta tot terreny una mica atrotinada. Sortim de Puebla en mig d’un tràfic desorganitzat, en direcció cap a les muntanyes. Al cim del Popocatepetl hi ha un nuvolet: des de fa uns anys torna a estar actiu i l’accés està prohibit. Popocatepetl vol dir “la muntanya que treu fum”; en temps dels asteques ja fumava.
Iztaccihuatl vol dir “la dona blanca”, tot i que molta gent es pensa que vol dir ·la dona dorment”. El seu perfil és el d’una dona ajaguda: els peus, els genolls, el pit, el cap. Una llegenda asteca parla d’un guerrer (el Popo) que vetlla la seva enamorada (l’Iztac), dormida per sempre. L’altre pic de la regió és Citlaltépetl (“la muntanya de l’estrella”) o Pico de Orizava que, amb 5.760 m és el més alt de Mèxic.
Després d’una hora de carretera entrem en una pista de terra volcànica, en la que el vehicle aixeca un núvol de pols negra. La pista comença a pujar. Deixem enrere els camps i comença el bosc. Ja estem al Parque Nacional Iztaccihuatl-Popocatépetl, cosa que no impedeix –això és Mèxic– que hi hagin construït una mena de poblet turístic anomenat Villa Bonita. L’Oscar m’explica els problemes que té el parc amb la tala il·legal, davant la passivitat de l’administració. M’explica un projecte en el que ell va treballar, un intent d’implantar una cosa semblant al nostre turisme rural, fracassat pel passotisme de l’administració.
Arribem al Paso de Cortés; a 3.700 m d’altitud, queda entre el Popo i l’Iztac. Per aquí va entrar l’Hernán Cortés amb els seus home a la vall de Mèxic, el 1519. Aquí paguem una quota que ens permet accedir a una altra pista. Sembla que la quota hauria de servir per a reforestar, però mai no s’ha vist a ningú que plantés cap arbre. El que sí que han fet és instal·lar tanques per a evitar l’entrada de vaques.
Una estona més de pista i arribem a La Joya. Aquí deixarem el cotxe. Només hi ha tres vehicles militars i uns quants soldats. Estem a la ratlla dels 4.000 m. De moment no tinc cap problema amb l’altura.
Carreguem l’equip. L’Oscar ha portat piolet i grampons per a tots dos, menjar i quatre litres d’aigua; jo porto el meu equip i un litre i mig d’aigua. Comencem per un caminet que puja per un fort pendent d’herba. Al cap d’un centenar de metres em veig obligat a parar. M’ofego; començo a respirar desesperadament i no dono l’abast. No m’havia passat mai. De mica en mica em recupero. Em pregunto si seré capaç de pujar. L’Oscar m’assegura que és normal, que a tothom li passa el mateix.
Així, ara camino, ara em paro a respirar, arribem al Primer Portillo, una petita collada; portem mitja hora. Descansem una mica. Segons l’Oscar “Esto ya estuvo lo más fuerte hasta el refugio”. M’explica el recorregut. L’entenc a mitges. L’Iztac és una muntanya extensa, complicada. Ara pujarem fins el Segundo Portillo i després donarem la volta a una aresta rocosa, rere la qual hi ha el refugi, a prop dels 5.000 m. Deixarem a la dreta Los Piés; Més amunt puc veure La Rodilla, rere la qual hi ha una gelera que demà haurem de travessar.
Una segona envestida ens du al Segundo Portillo. Just a sota, en una arraconada, ens trobem tres americans, descansant. D’aquí, una cresta que ens fa fer algun equilibri ens porta al cim d’un turó des d’on ja baixem cap el refugi.
El refugi és petit, tipus volta, revestit de xapa d’alumini. Una placa ens informa que estem a 4.780 m. Entre el refugi i sis tendes es reparteixen una vintena de soldats; són paracaigudistes que fan un curs de muntanya.
Ens instal·lem al refugi, gairebé ple. L’Oscar prepara el dinar: “tortillas” de blat de moro amb formatge; de segon, espaguetis. Menjo amb gana, mentre escolto la conversa dels soldats. S’expliquen històries d’apareguts, que tots escolten atentament. La més interessant sembla ser la que fa referència a una certa “mano quemada”, que surt repetidament a la conversa. Són joves, tots ells d’ètnia índia.
Havent dinat sortim a fora i fem petar la xerrada. Parlen un castellà molt tancat, que em costa d’entendre. Un em pregunta què he vingut a fer a Mèxic. Quan li explico, em diu “Ah! ¿Vino por la chamba?”. Resulta que la “chamba” és la feina. Li dic que sí, que he “chambeado” tres dies i ara vull pujar a l’Iztac. Que m’hagin pagat el viatge des de Barcelona els de la “chamba” el deixa bocabadat. L’Oscar els explica que és guia. Un li pregunta quants idiomes parla; ell li diu que es defensa en anglès. L’altre es queda admirat.
Mentrestant han arribat els tres “gringos”. Un d’ells es troba molt malament, amb mal de muntanya. Són de Virginia, han vingut expressament per a fer l’Iztac. Es sorprenen del de pressa que hem pujat nosaltres. A mi em sorprèn que algú pugui pensar que hem pujat de pressa.
Hi ha una alarma: a mig camí cap el cim han vist un home que fa senyals. Com que tenen un petit grup acampat més amunt, prop de la gelera, pensen que hi ha una emergència. No aconsegueixen contactar. Finalment decideixen enviar un escamot a veure què passa. Un d’ells pregunta “¿Vamos armados?”. No puc deixar de pensar que és difícil que algú els ataqui.
Comença a fer fred i estic cansat. Entro i m’instal·lo al sac; són les sis de la tarda. Els soldats comencen a prepara el sopar: tortillas amb una pasta que deu ser puré de Fríjoles. Les tortillas les van coent amb un fornet i, simultàniament, amb un bufador Entra l’Oscar; un altre noi li pregunta quants idiomes parla. Sembla que això els impressiona molt. Són nois de classe humil, per als que la professió de paracaigudista és possiblement una de les poques sortides professionals que han trobat.
A fora el vent cada vegada bufa més fort i, quan obren la porta, entra un fred que pela. Arriba el sergent: l’emergència ha resultat falsa: l’home que feia senyals era una banderola. Tothom riu.
Amb l’Oscar acordem que sortirem a les cinc del matí. La nit passa amb converses a mitja veu –amb els tres americans , el refugi està completament ple– sorolls diversos, ventades cada vegada més fortes i fred: el refugi és una autèntica nevera. De cop, em desperto: m’estic ofegant; em poso a respirar tan com puc. Després, mig adormit, sento olor de fregit: un dels soldats s’ha posat a fregir pernil. Tots riuen. L’Oscar em diu que fa massa vent, és millor retardar la sortida a les sis.
Finalment, després de dormir poc i malament, ens aixequem. L’Oscar em pregunta si vull que escalfi cafè. No em sento capaç de prendre res. Fent un esforç menjo una poma, una mica de xocolata i un glop d’aigua. Ens equipem i sortim. Fa molt de fred i un vent molt fort.
Faig servir dos bastons de muntanya i, tot i portar manyoples, al cap d’una estona ja tinc els dits glaçats. Haig de parar sovint a respirar. Aquest tros, fins a la Rodilla, és el més fort. Anem pujant, amb curtes parades. Arribem a dalt i parem una estona, mig protegits per una ferralla, restes d’un antic refugi. L’Oscar em diu “Eso ya estuvo lo peor”. Sembla que a partir d’aquí ja tot és més suau. Estem per sobre dels 5.000 m. Clareja. A un costat veiem la claror de México D. F., a l’altre la de Puebla. Mengem i bevem una mica. Tenim les mans balbes. Una ampolla d’aigua, en els pocs minuts d’estar exposada al vent, ha quedat glaçada.
El dia es lleva. Una bonica sortida de sol, una visió magnífica del Popocatepetl i la Malinche, que sobresurten d’un llit de núvols.
Baixem per una estreta cresta, sota un vent que no para. Baixem a l’Estómago. És una gelera d’uns sis-cents metres d’amplada; molt plana, amb el gel molt gravat, no calen grampons.. Com que, de fet, és una ampla collada entre la Rodilla i el Pecho, el vent l’escombra amb una força impressionant. La travessem ràpidament i arribem al petit campament dels militars. Estan tots llevats, tips de no poder dormir pel vent.
Després d’una petita parada continuem pujant. Continuo respirant amb dificultat. Vaig menjant fruits secs i, de tant en tant, un glop d’aigua. Una hora més tard arribem al cim. Són les nou, hem sortit del refugi a les sis: tres hores. Un temps molt bo, segons l’Oscar, que en la correspondència que havíem bescanviat havia previst –curant-se en salut– de cinc a set hores.
Estem a 5240 m. La vista des del cim és impressionant. A l’altre costat hi ha una depressió, amb una segona gelera. Al fons, la darrera punta, la Cabeza, una mica més baixa que el Pecho. Fa uns anys, quan hi havia més gel, era el pic més alt de l’Iztac; ara, amb el canvi climàtic, és clarament més baixa. A la gelera s’hi veu una gran esquerda. Baixem i hi donem un cop d’ull. Un parell de fotos i tornem a pujar al cim. El vent continua bufant fort i comencen a sortir núvols. Decidim baixar.
Desfem el camí de pujada. Ens trobem els dos americans (el tercer s’ha quedat al refugi); també se’ls veu cansats i respiren amb dificultat. És un consol!
Passem altre cop pel petit campament i travessem la gelera. Ara hi fa menys vent i menys fred. Pugem cap a la Rodilla. El problema d’aquesta muntanya és que estàs contínuament pujant i baixant, sempre per sobre del 5.000 metres. Finalment arribem al refugi. Estic cansat i tinc mal de cap. Em prenc una aspirina i bec una mica, però tinc ganes de menjar, L’Oscar que diu que la meva resposta a l’altura ha estat excel·lent, poc corrent (ho diu a tots?), però que sovint a la baixada apareix el mal de cap; ell també en té.
Al cap d’una estona recollim el material que havíem deixat al refugi i fem les motxilles. Torna a brillar el sol. M’acomiado de la Dona Blanca. Comencem el descens. Un dels soldats ens saluda: “Que les vaya bonito!”.
Joaquim Casal i Fàbrega