El Pirineu s’ha anat massificant i s’assembla cada cop més als Alps amb multituds anant amunt i avall i allotjant-se en una cada cop més confortable xarxa de refugis que han popularitzat les travessies entre aquests allotjaments.

Rutes que has de planificar amb molt de temps per tal de fer les reserves dels refugis.

Si ets dels que, com abans, porten el seu propi menjar, se’t convida a menjar quan ha acabat tothom, o a fer-ho en un racó… o directament a fer-ho fora.

Són habituals comentaris dels tipus “en aquest refugi s’hi menja molt bé” o “en aquest altre són molt poca-soltes”. Jo necessito un refugi en un punt determinat per tal de passar la nit i m’interessa poc si t’omplen molt el plat o no.

De tot això se’n desprèn que m’estimo més la simplicitat. M’informo de les condicions meteorològiques, omplo la motxilla amb el que necessitaré i surto. La durada de la travessia dependrà de la quantitat de pes que pugui dur al damunt. I això és el que vaig fer uns dies del darrer estiu.

Unes quantes hores de cotxe em duen al Pont du Prat, al vesant nord del Bachimala. Faig i desfaig la motxilla diverses vegades per anar reduint pes: és el difícil compromís entre la seguretat/comoditat (menjar, roba, material de seguretat…) i la lleugeresa.

Enfilo el ben marcat (i segurament per això, concorregut) camí de les gorges de Clarabide: una autèntica obra d’enginyeria que es va construir per fer la central elèctrica de la Soula. Fins aquí, una caminada deliciosa; a partir d’aquí, una espessa boira que condicionarà molt la recerca d’un lloc on passar la nit.

El camí segueix ben marcat fins a l’enorme llac de Caillauas, que gairebé no es veu per la boira. A partir d’aquí ja és qüestió d’anar buscant fites. Una successió de petits estanys precedeixen el coll de Gourgs Blancs.

Passat el darrer d’aquests estanys i al peu del que queda de la glacera de Gourgs Blancs trobo un emplaçament raonable per a bivaquejar. A mesura que he pujat (ja soc a 2700 m) he anat deixant enrere la boira però tot i així, un “emplaçament raonable” vol dir que enmig d’aquesta tartera de grans blocs sempre hi ha algun racó on, en cas de pluja, et pots aixoplugar ni que sigui mig assegut.

Havia previst fer una travessia circular enllaçant per crestes un bon grapat de cims però la visió que tinc al llevar-me de la que uneix el Belloc i el Spejoules fa que comencin les “rebaixes”. Descartarem això i anirem directament al Gourdon que pujarem des del coll de Gourgs Blancs, l’accés més fàcil. Doncs no m’ho sembla tant. La darrera canal que guanya la cresta em suposa molts dubtes i només m’hi atreveixo després de molta estona de mirar-me-la i amb la confiança de que duc uns metres de corda que m’ajudaran en la desgrimpada. La cresta cimera és aèria però fàcil.

El cim del Gourdon (tot i ser un 3000) queda una mica eclipsat pels seus veïns però gaudeix de la millor perspectiva de la imponent cara nord del Gourgs Blancs (un del més imponents cims del Pirineu, a l’alçada del Vignemale, Possets, etc)

Des d’aquí veig la continuació de l’itinerari. El pic de la Baque sembla accessible però la gelera  s’enfila molt en la part final. Jo he agafat els grampons però he deixat el piolet (estic cansat de carretejar-lo i no fer-lo servir). Els grampons m’ajudarien a creuar alguna congesta gelada però sense piolet no m’atreveixo a afrontar els pendents que veig des d’aquí. Si no fos prou, la cresta que segueix cap el port d’Oô (el pas per on haig de canviar de vesant) tampoc sembla un passeig. O sigui, que seguim tatxant. En defensa meva haig de dir que quan vas sol per l’alta muntanya no pots cometre errors ni assumir els mateixos  riscos que anant acompanyat.

L’accés al port d’Oô des del coll de Gourgs Blancs no és perillós però resulta un calvari; una tartera de les més dretes que he vist mai de pedra petita i solta. Ara entenc el que vol dir allò de “desnivell acumulat”. A cada passa, en baixes dues, és com si la pujada l’haguessis fet dues vegades.

El port d’Oô no és un coll ample sinó una bretxa i només arribar-hi et deixa bocabadat la visió “allà davant mateix” de la mole del Possets. Segons les guies, des d’aquí surt l’itinerari per fer el l'esvelt Pic Arlaud. No és el meu objectiu perquè se m’escapa de les meves possibilitats però m’ho miro amb curiositat i no aconsegueixo entreveure per on pot anar la ruta que es considera “normal”

No em queda aigua i accelero el ritme de la baixada per arribar al llac de Gías que desembossa les seves aigües a la vall d’Estós. Un cop aquí, deixo de baixar i torno a remuntar cap el port de Gías que dóna accés a la vall de Pouchergues que acabarà unint-se amb la vall d’Aygues Tortes (que ve del Bachimala) i em deixarà a la La Soula.

S’està fent tard i ja porto un munt d’hores de marxa però m’agradaria arribar el més amunt possible per tenir temps demà de mirar de fer el Gourgs Blancs que sembla bastant inaccessible.

Pocs abans del coll faig un gir a l’esquerra per arribar al petit coll que separa el Clarabide del pic de Guías: un bon lloc per dormir. Deixo les coses i vaig a mirar de pujar al pic de Guías. Després d’estudiar-lo, endevino per on és l’accés. Faig alguna temptativa; crec que me’n sortiria però ho descarto perquè no he agafat la corda i em fa patir el descens. Seguim tatxant.

Per refer-me de la decepció, recullo les coses i vaig a bivaquejar al cim del Clarabide. Es converteix en un dels bivacs més meravellosos que he fet mai. La visió de 360º des de 3000 metres. El mar de núvols, el Possets als morros però la Maladeta allà davant, el Perdut, el Vignemale, el Long, Midi de Bigorre, els Infierno, Balaitous, és que es veu tot! La posta del sol, la sortida del sol… no ho canvio pel millor dels guisats que em puguin fer en un refugi!

L’endemà, encara embriagat per les sensacions que he viscut en les darreres hores, em planto al coll de Gías en pocs minuts. Seguint la dinàmica del dia anterior, segueixo descartant cims i aquesta vegada es tracta del Gourgs Blancs. En canvi, des del mateix coll i enmig de la cresta que uneix el Gourgs Blancs amb el pic Saud, es divisa una punta, la Lourde-Rocheblave (és impossible recordar el nom!) que sembla possible. I així és: només cal anar grimpant per una successió de blocs però no és difícil ni aeri. Estic satisfet perquè aquest cim no estava al programa i no el coneixia de cap guia: simplement l’he estat observant i he traçat una ruta factible. Des del cim hi ha una esfereïdora visió del Gourgs Blancs que no fa sinó confirmar que he fet bé de no embolicar-m’hi.

Per baixar del coll cometo la insensatesa de no consultar el mapa i baixo per una canal sense comprovar si hi havia cap altre possibilitat. El terreny és cada cop més exposat. Al cap d’uns metres veig a algú de lluny que es dirigeix al coll i que, per la posició on és, no hi accedirà pas per on estic. Com bonament puc, remunto de nou la canal i vaig comprovant la incertesa de la meva posició. Jo no crec gaire en l’atzar, crec que els accidents sempre són fruit d’un error i allà n’havia comès un; no m’ha de tornar a passar.

Recuperat el bon camí, el descens al llac de Clarabide no és pas fàcil. Cal anar revisant constantment el recorregut per no anar a parar a alguna barrera d’impossible descens. Cal baixar però rectificar constantment; tornar a pujar per intentar-ho per una altra banda.

Afortunadament la part més complicada està per damunt de la boira. Quan hi entro, el camí ja és més evident. Enmig de la boira arribo a una zona inundada. Ni l’havia vist i m’he posat de peus a l’aigua del llac de Pouchergues!

El descens es fa llarg, llarguíssim, de 1900 metres de desnivell. Quan has arribat al camí més marcat i sense problemes et penses que ja està però encara et queden unes hores més de camí. Però acabes arribant, amb els peus i els genolls destrossats però acabes arribant. I et dius “això ja no és per mi” però saps que hi acabaràs tornant.

Frederic Planas

Pic de Seil de la Baque
Port d'Oô i Pic Arlaud
Port d'Oô i Seil de la Baque
El Seil de la Baque des del cim del Gourdon

Altres