He tornat a Puebla, dos anys després de pujar a l’Iztaccihuatl. Objectiu: l’ascensió al Citlaltépetl.
El Citlaltépetl –en llengua nàhuatl “Muntanya de l’estel”– o Pico de Orizaba és el pic més alt de Mèxic (5636 m o 5747 m, no queda clar) i el tercer de Nord-amèrica, superat només pel Denali o McKinley (Alaska) i el Mount Logan (Canadà). Està situat a l’estat de Puebla, frontera amb el d’Orizaba.
L’Oscar, el meu guia de fa dos anys, no podia acompanyar-m’hi i m’ha posat en contacte amb en Livingston Monteverde, de “Tierra Dentro Expeditions”. Com que l’ofici de guia no està regulat a Mèxic i, d’altra banda, tampoc hi ha gaire activitat alpinística, compagina aquesta feina amb la de fer pàgines web. Ha estat als Andes de Bolívia i ha fet l’Aconcagua en solitari. Evidentment, ha pujat força vegades al Citlaltépetl.
Em recull a l’hotel el diumenge a les 4 de la tarda i marxem en cotxe. Després d’un parell d’hores arribem a Tlachichuca, on comprem aigua embotellada. A mesura que ens acostàvem a la zona del Pico, hem anat veient que la cara S està totalment desproveïda de neu: la via segueix una tartera que puja per una canal, amb eventual caiguda de pedres. Com que no és una perspectiva gaire atractiva, decidim anar cap a la cara N., on probablement hi haurà força neu.
Sortim del poble i continuem per una pista de terra fins a prop dels 4000 m, on parem la tenda en un bosc, entre clapes de neu. Es un parc natural, però no es nota: obren molts camins, no sembla pas que respectin gaire la natura.
Caminem una horeta, per a l’aclimatació, i tornem a la tenda. Sopar (“arroz mexicano” de preparació ràpida) i a dormir: a les 9 ja som al sac. Dormo les primeres cinc hores bé, després, res.
Dilluns 28: ens aixequem sense pressa quan el sol arriba a la tenda. Una visió esplèndida del cim nevat!
Esmorzem (flocs d’ordi). Fa fred. La càmera, glaçada, no funciona. La poso una estona al sol: OK.
Pugem una mica més i deixem el cotxe on s’acaba el bosc. Continuem a peu per la pista (que arriba fins el refugi!). Queden només alguns arbres escadussers, torturats i renyocs. Ja veiem el refugi “Piedra Grande”. Poc després hi arribem (una hora des del cotxe): un edifici amb capacitat per a unes 50 persones, pintat de color carabassa. A pocs metres hi ha el refugi vell, petit, metàl·lic i mig destrossat. Estem a 4200 m. Fa un dia esplèndid, molt de sol.
Al costat del refugi hi ha una sèrie de grans blocs de pedra. El van construir aquí perquè és aquí on cauen (si cauen) els grans blocs? Misteri. A cada bloc hi ha làpides i creus en memòria de gent que ha mort a la muntanya.
Des d’aquí es veu el cim, tot blanc, rere uns grans contraforts de roca.
Dinem aviat i sortim del refugi. Pugem a poc a poc fins a uns 4500 m, on descansem uns vint minuts. Es tracta d’aclimatar-nos a l’altura, que bona falta em fa. Després tornem al refugi.
Cap a les quatre de la tarda arriben un parell de canadencs, amb guia, que han fet el cim. Més tard arriben dos nord-americans, que també l’han fet; un d’ells està desfet i es posa al sac immediatament. Aquesta muntanya té molta fama a Nord-amèrica i venen força “gringos” a fer-la.
A les 6 puja un tot terreny a recollir els canadencs. Més tard en puja un altre a recollir els nord-americans. No em sembla seriós. Que la pista arribi al refugi per a casos d’emergència, d’acord, però per a pujar i baixar els alpinistes...!
Ens quedem sols al refugi en Livingston i jo. Fa fred, tant a fora com a dintre. Com que aquí no hi ha res a fer, sopem aviat i a dormir. A dormir malament, està clar: despertar-se, tornar a endormiscar-se, desvetllar-se... i anar fent
Cap a la una ens aixequem. Mengem flocs d’ordi i poca cosa més, ens equipem i sortim (2.20 h). Porto 1,8 l de líquid per a mi i una bossa amb menjar energètic que m’ha donat en Livingston. Estem sols a la muntanya, cosa que m’agrada.
Al cap d’un quart amaguem la motxilla del menjar i els sacs entre les roques. A partir d’aquí anirem més descansats.
La primera envestida consisteix en pujar sobre el contrafort rocós. És molt dret, però pujo bé. Anem a poc a poc. A la part de dalt hi ha el “Laberinto”. Són les restes de la part inferior de la glacera de Jamapa, l’única que queda de les catorze que hi havia i que han anat desapareixent en els darrers vuitanta anys. I en els darrers deu anys, el gel que hi havia en aquesta part del recorregut ha gairebé desaparegut, deixant una sèrie d’arestes de roca arrodonides entre les quals queden petits corredors de gel i neu. Ens posem els grampons i el casc i anem pujant. La barreja de gel i neu fa que s’hagi d’estar amatent: els corredors són força drets i tant als costats com al peu hi ha tot de blocs de roca . Una caiguda podria tenir conseqüències greus.
A mesura que pugem començo a notar l’altura, em costa respirar. De fet, m’hauria calgut un altre dia d’aclimatació, més amunt ho pagaré.
Superant el laberint arribem al començament de la part final de l’ascensió: un pendent de neu i gel que va guanyant inclinació i porta al cim. Els primers dos terços té un pendent de 45º i la part de dalt es veu més dreta.
Anem pujant tot fent ziga-zagues, sense encordar. Li pregunto al meu guia si no seria convenient encordar-se. Resposta: “No: con la cuerda, si se cae uno caen todos”; deu tenir raó, atesa la qualitat de la neu i del gel difícilment es podria parar una caiguda. Sota la neu va apareixent el gel, sovint amb esquerdes: es tracta de la glacera, que s’enfila per la muntanya. Cal parar atenció. Noto la manca d’aclimatació: haig de parar després de cada 20 o 30 passes per a recuperar la respiració. A mesura que ascendim em vaig trobant pitjor. Estic cansat i tinc mal de cap.
La part de dalt és força dreta i sempre m’ha semblat que la passaríem desviant-nos cap a la dreta, menys pendent. Però no, l’enfilem pel dret, seguint la traça deixada pels “gringos” d’ahir. Extremo la precaució: el buit que tenim a sota és impressionant, el gel està en males condicions i una caiguda aquí seria fatal.
Finalment arribem a dalt. Som al caire del cràter. Fa set hores que hem sortit del refugi. El cràter és impressionant, amb uns 450 m de diàmetre i 300 m de profunditat. La darrera erupció tingué lloc en 1846, des de llavors ha estat inactiu.
Ara estem a la “Cima Sur”. El cim superior és un sortint del cràter, uns 60 m més amunt que nosaltres, a mitja hora.
Intento beure una mica de Gatorade, però em venen ganes de vomitar. Malgrat tot, m’obligo a menjar una galeta energètica (mexicana, no gaire bona). No he menjat res des del refugi, però he anat bevent. A aquesta altitud, si no ho fas et deshidrates de pressa.
Li faig notar a en Livingston que la cara N, per on hem pujat, és relativament perillosa, sobre tot si es va desencordat; li pregunto si hi ha hagut algun accident. Resposta: “Si, claro! Ahí es donde se mata la gente! Son las cruces del refugio”. Sí, a prop del refugi hi ha força creus... Em diu que l’últim accident el van tenir dos russos, que van caure i es van matar.
Noto molt la falta d’aclimatació. Comentem la situació. Hem de baixar pel mateix lloc per on hem pujat (“donde se mata la gente”). Està clar que la baixada serà força més perillosa que la pujada. Finalment decideixo no continuar. En l’estat en què em trobo, la prudència m’indica que haig de reservar forces per al descens. Em conformo amb la Cima Sur.
El dia és esplèndid. Tenim una magnífica vista de l’Iztaccihuatl. I del Popocatepetl, fent honor al seu nom (“la muntanya que treu fum”); me n’acomiado mentalment, sé que no hi podré pujar mai: el gasos que desprèn el fan massa perillós.
Fem quatre fotos i comencem el descens. M’esforço en concentrar-me en els meus moviments: separo bé les cames a cada passa per a evitar el típic entrebancament del grampó amb els pantalons, tot inclinant-me exageradament cap a la paret. Tinc pressa per perdre altura; baixem a poc a poc, però sense parar. Vull sortir com més aviat millor d’aquesta zona més dreta.
De mica en mica el pendent disminueix. Finalment arribem a baix, on un pendent suau porta cap el “Laberinto”. Aquí vomito el poc que he begut i menjat al cim. Continuo trobant-me malament, però el més dur ja està fet.
Superem el Laberinto sense problemes i baixem pel contrafort. Finalment arribem al lloc on hem deixat l’equip. Descansem una mica i continuem cap el refugi.
Quan hi arribem hi trobem un grup d’americans que acaben de pujar en un 4 x 4. Venen de fer l’Iztaccihuatl, o sigui que ja estan aclimatats. Demà estaran per aquí i dema passat pujaran al cim. Venen amb una guia d’una prestigiosa companyia nord-americana i un de mexicà.
Estic desfet i em poso al sac de dormir. Dormo una horeta i em refaig. Després fem les motxilles i ens acomiadem del refugi. Baixem a poc a poc cap el cotxe. Després desfem la pista de terra i tornem cap a la civilització.
Li pregunto a en Livingston: si una caiguda a la cara N, desencordats, és molt possible que sigui fatal, com s’ho fa per saber si el client està preparat per pujar-hi? Resposta: “El Laberinto. La mitad se rajan ahí. A los otros, me los miro: si se ponen blancos, les digo que no pueden subir”.
Arribats a Puebla, ens acomiadem. Estic content, m’he quedat a la Cima Sur però tot ha anat bé. Em promet que em farà arribar les fotos que m’ha fet a la cara N. Encara les espero.
Joaquim Casal i Fàbrega
Ascensió efectuada els dies 27-29 de gener de 2008
