Fa més de quatre anys, a l’Agrupa, una companya proposava una fàcil ruta circular per pujar al cim del Costabona (2.465 m), al Pirineu oriental, a cavall de les comarques del Ripollés i del Vallespir, des de la vora de l'estació d'esquí de Vallter. Es tractava d’un recorregut de disset kilòmetres amb un desnivell de mil cent metres. La faríem en dues etapes, una a la tarda i l’altra l’endemà al matí. Dormiríem al refugi lliure de la FEEC, Per mi, amb poca experiència a la muntanya, em va semblar una bona ocasió per conèixer el Pirineu. Amb el que no comptava era amb la meteorologia variable amb la que ens vam trobar.

En el butlletí del mes següent la Rosa M. Soler en feia un article en el que s’hi esmentava breument la meva inexperiència en aquest tipus de sortides. Aleshores vaig començar a escriure sobre la sortida i fins ara no he donat per acabat aquest article.

ANGOIXA PER LA BOIRA AL COSTABONA (2.465 M)

Havia sonat el despertador a les set. Sobre la taula de la cuina, la carmanyola amb els macarrons, el frontal, la gorra i el buf estaven a punt. Ho vaig ficar tot ràpid dins la motxilla. Aquell cap de setmana començava la meva primera ruta circular de muntanya pel Pirineu durant la qual passaria la nit al refugi del Costabona (2.168,2 m) per pujar al cim.

Els meus companys coneixien bé el camí i això em reconfortava. M’havien advertit que el refugi on passaríem la nit tindria ben poc a veure amb el que jo havia estat a Suïssa. I quanta raó tenien!

De Barcelona fins a l’aparcament de Vallter, on vam dinar de carmanyola; en acabat ens vam dirigir en furgoneta a la pista que va de Setcases a Espinavell fins a la Baga del Carboner. Un cop a lloc ens vam carregar les motxilles a l’esquena, després d’assegurar-nos que no ens manqués res que necessitéssim, i vam començar la ruta per un corriol muntanya amunt. Mentre caminàvem, van aparèixer alguns núvols que van augmentar a mesura que passaven les hores. Havíem d’arribar a dalt de la carena, a la collada de la Balmeta on trobaríem el refugi forestal Jaume Farré (1.966,9 m). Ens hi vam aturar a descansar just en el moment en que començaven a caure quatre gotes. De seguida va parar, però de sobte, la boira ho va envoltar tot.

La ruta continuava per prats i senderes de bestiar fins la collada de la Balmeta de Dalt. No hi havia marques ni senyals del camí cap al refugi i la boira feia difícil saber per on calia seguir. Després d’una bona estona encara no el vèiem. Amb l’ajut d’un GPS ens vam adonar que ens havíem passat de llarg i vam tornar enrere.

La situació m’angoixava una mica. A més, van començar a explicar experiències similars viscudes amb boira que havien acabat, després de no trobar l’aixopluc buscat, amb un bivac sota el cel ras. Sentir aquestes històries només va fer que augmentés la meva preocupació, malgrat saber que eren muntanyencs amb una gran experiència.

Però per fi el refugi va aparèixer entre la nuvolada, en un espai ocupat amb anterioritat per una antiga mina: una construcció rectangular de pedra amb el sostre inclinat de teules vermelles. Passada la porta, s’obria la sala d’uns vint-i-cinc metres quadrats a tot estirar. A mà dreta, uns matalassos per a divuit persones disposats a tres nivells a manera de lliteres; a l’espai restant, una taula i tamborets metàl·lics. Només un filet de llum es colava per la porta oberta. M’havia d’acostumar a la penombra que envaïa l’interior.

Un jove, amb el seu gos llebrer que es gratava molest per alguna puça, havia ocupat un parell de matalassos de la part de baix. Més tard, hi van arribar una parella de Barcelona i encara després, tres nois més d’Olot que van deixar els seus sacs a les lliteres de dalt. Així, dins aquell espai tant reduït ja érem deu persones i un gos. Vaig pregar perquè no hi arribes ningú més! Quan em volia moure havia de demanar permís a la resta que estaven en el refugi per que em deixessin passar. Això m’incomodava moltíssim.

Era massa aviat per sopar i poca cosa es podia fer. M’havia apuntat a l’excursió per fer la primera ruta circular pel Pirineu dormint en un refugi. M’havien dit que seria molt fàcil. No havia previst que no em podria moure dins del refugi. Sentia la humitat i el fred que s’hi respirava a dins. Se’m ficaven als ossos i era difícil lliurar-me’n. A tot això s’hi afegia la fredor del tamboret metàl·lic. Tots comentaven aquestes molèsties mentre s’anaven posant més roba al damunt. Però jo només volia sortir d’allí, anar-me’n ben lluny. M’hi ofegava, no ho podia resistir.

De tant en tant, quan m’atrevia a molestar tothom per demanar pas, sortia a fora a prendre l’aire i amb l’esperança que la boira hagués escampat. Però hi feia molt fred i tot estava mullat. A més, tampoc podia allunyar-me gaire perquè de ben segur m’hagués perdut. Aquells núvols que m’impedien veure el paisatge i qualsevol camí eren per tot. Jo només feia que mirar en totes direccions buscant una mica de llum entre l’espessa boira.

No entenc com els meus companys no van sortir fora en tota la tarda i podien mantenir una conversa força animada amb la resta d’ocupants. Compartien la passió per la muntanya i passaven l’estona explicant les vivències que havien tingut en altres llocs on havien estat. No paraven de xerrar i de riure. Quan coincidien amb els llocs coneguts, una alegria i satisfacció els envaïa a tots. Jo no hi podia participar. A penes sabia de què parlaven ni coneixia els llocs on havien estat.

Per fi vam sopar i a les deu ens vam ficar al sac amb l’esperança que l’endemà es veiés el sol i fes millor dia. Sorprenentment em vaig adormir molt aviat i no vaig passar gens de fred.

Ens vam llevar a les sis. Alguns companys del refugi ja havien marxat. Estava una mica núvol però la boira havia lliscat cap a les valls. En aquell moment vaig pensar que sí que havia valgut la pena anar fins al refugi. L’angoixa de la tarda anterior es va esvair i la sensació de llibertat veient el paisatge des de tant amunt va ser brutal. Per mi tot era completament nou i mai havia gaudit d’unes vistes tan impressionants.

Vam esmorzar i tot seguit  vam sortir en direcció a Coll de Pal (2.318 m) per pujar al Costabona. El temps era molt variable, tan aviat sortia el sol com apareixien uns núvols negres que feien témer tempesta. Aquesta incertesa ens va obligar a anar a pas lleuger fins aconseguir coronar el cim. Des del vèrtex vam contemplar el paisatge i vam fer fotografies. Espectacular! Aviat l’aire fred ens va empènyer a baixar ràpid i anar cap el Roca Colom (2.506,4 m) però ens vam adonar que tornaven a venir núvols i boira i vam decidir canviar la ruta que teníem prevista: en comptes d’anar per la carena, seguiríem el camí ben marcat del vessant francès fins a la Portella de Morens (2.381,2 m). Ens vam aturar diverses vegades aprofitant quan s’obrien petites clarianes entre els núvols i en algun moment vam poder veure algun isard així com algunes clapes de neu.

Un cop a la Portella de Morens, i després d’un descans aprofitant el solet, vam baixar pel camí senyalat que ens va dur amb fort pendent fins a Vallter, des d’on vàrem seguir en cotxe per anar a recollir la furgoneta al punt d’inici de l’excursió.

Després de dinar a Setcases, i mentre tornàvem a Barcelona, mirava per la finestra per veure les muntanyes i fixar en la memòria el cim del Costabona. Enrere deixava el petit refugi fred i humit i la boira espessa; ja sabia que per sempre en guardaria un record especial.

Jordina Argimon (11-12/06/2020)

Arribada a l'refugi

Esmorzant dins el refugi

Al matí ha marxat la boira

El Costabona

Vistes des del Costabona

Deixem enrera el Costabona

Cim del Roca Colom

Altres