Aprofitant els tres dies de festa, vam decidir anar cap als Ports de Tortosa per fer excursions i, de passada,  donar una ullada a les dues plaques de sostres comarcals que hi vam posar pel Centenari: La Tosseta Rasa (1.217 m, sostre comarcal de la Terra Alta) i el Mont Caro (1.442 m, punt culminant del massís i sostre comarcal del Baix Ebre).

Vam agafar les furgonetes i carretera i manta fins a Tortosa, i després per la recargolada  Carretera del Port, fins al Refugi de la UEC, que està situat al Nord del Caro.  

Volíem anar l’endemà a fer la Tosseta Rasa, i prèvia consulta amb el guarda del Refugi, que ens va atendre molt amablement, vam seguir ruta per poder-nos apropar al cim, agafant la llarga pista que porta fins al paratge de Les Foies.

La pista, en molt bon estat, alterna trams en mig de boscos preciosos, amb d’altres amb vistes espectaculars, fins a arribar a un punt on està prohibit continuar circulant.   Prop d’aquest punt, vam trobar un prat entre arbres, ben solitari, ple de flors i d’ocells que no paraven de cantar. No es podia pas demanar més, i ens hi vam instal·lar.

Diumenge al matí  ens llevem amb un magnífic dia de sol i després d’esmorzar, emprenem camí cap a la Tosseta Rasa. De fet estem gairebé a la mateix alçada, però per arribar-hi, cal fer un parell de sifonades, seguint el GR-7, de primer per bosc i després per terreny ben despullat.

Veiem a l’esquerra el Mas Soldevila i davant nostre el cim. Aquí cal deixar el GR a la dreta i començar a pujar cap a la carena. Tota l’estona ens ha acompanyat un ventet agradable, que a la carena és més fort i inclús un pel molest.

Aviat arribem al cim de la Tosseta Rasa. Vistes espectaculars: Per una banda la zona del Caro (inconfusible amb les seves grans antenes) i per l’altra,  darrera un laberint de fondalades i barrancs veiem  les Roques de Benet i més lluny encara tota la plana de la Terra Alta.  L’alegria de haver fet cim augmenta en trobar la placa ben  col·locada al seu lloc.

Després de les fotos de rigor, baixem una mica per arrecerar-nos del vent  i fem una ganyipada.

Per allargar la sortida i aprofitar bé el dia, hem decidit tornar fent una gran volta per darrera la Tosseta Rasa fins al Refugi lliure de Les Clotes, i d’allà pel GR-7 i el coll de Carabasses retornar al punt de partida.  La idea va sortir a partir d’un track publicat al Wikiloc.

Així doncs baixem un tros per la carena i després d’unes ziga-zagues per trobar el millor pas, aconseguim començar a baixar per la banda nord de la Tosseta Rasa.  En el track només s’indica que aquest tram es “camp a través”, però no ens esperàvem el que ens vam trobar. Cal baixar per un pendent molt pronunciat i força escarpat, cercant els millors passos.  Sort dels boixos, que aquí no han patit la plaga, que ens permeten d’agafar-nos hi fort per no relliscar en el terreny ple de pedruscall.

Anem baixant com podem, majoritàriament per bosc, però també amb algun tram més obert, que fa palesa la complexitat del terreny per on estem circulat.  Sabem que el refugi cau cap a la dreta, però en cap moment queda a la vista.

Mentre anem fent, comentem que seguir segons quins tracks, que són a l’abast de tothom, pot resultar fins i tot perillós, si no es té experiència. No és estrany que a vegades hi hagi accidents i gent que es perd...

Per algun moment, jo temia que acabaríem embarrancats i hauríem de tornar enrere!! No obstant, si el paio del track va passar, nosaltres també ho haurem de poder fer...    

Així que amb allò de “sin prisa, però sin pausa”, i amb algun cop de cul, anem baixant fins que, per fi, trobem el que sembla un petit rastre de camí.  El seguim i cada cop es va fent més clar, fins a desembocar al GR, prop del Refugi de les Clotes, situat en una petita clariana del bosc.

Hi entrem i aprofitem per cruspir-nos els entrepans de dinar, que  ens ho hem ben guanyat, i descansar una mica en aquest petit refugi tan amagat i tranquil. Llàstima dels brètols que no saben cuidar les coses i que fan que l’interior estigui descuidat, força brut i ple de guixades...

A partir d’aquí, ja cap problema, seguint el GR-7, travessem el coll de Carabasses i anem flanquejant per sota la Tosseta Rasa.  Passem el Coll d’en Caubet, i aviat ja veiem de nou el Mas Soldevila i fem l’últim tram de camí, resseguint en direcció contrària el que havíem fet a primera hora.

Quan arribem a les furgos, berenem i descansem una bona estona. 

Un cop recuperats, decidim anar a buscar un altre lloc per passar la nit, més proper a l’excursió que volem fer el dilluns i el trobem,  en un racó al mig de la urbanització del Mascar, situada al mateix paratge que el Refugi de la UEC.

Abans d’instal·lar-nos, decidim arribar-nos al Caro (amb vehicle), a veure si la placa del Centenari segueix al seu lloc. Després de buscar una bona estona, la trobem. El lloc està canviat d'ençà que la vam posar. Han engrandit la superfície del mirador i ara la roca on hi ha la placa queda fora de l’abast. No obstant està ben conservada i és força visible.

El dilluns vam fer una excursió a les Gúbies de la Vallfiguera, un indret espectacular. L’itinerari surt de la carretera del Port, on deixem les furgos, en una marcada corba, més amunt de la Font del Caragol.  La boira tapa la part alta de la muntanya i mentre ens preparem veiem destacades a sobre d’unes roques, les siluetes d’un parell de cabres salvatges.

Comencem a caminar, seguint la carretera amunt durant uns metres, fins a trobar una fita a la dreta, que marca l’inici del camí.

D’entrada baixa fortament i de nou els boixos ens ajuden a fer camí, sense relliscar.  Al cap de poca estona ens sorprèn, en una paret propera, una altra cabra enfilant-se per llocs impossibles i ens estem una bona estona badant.

El caminet, força ben marcat amb fites i algun senyal de pintura, baixa fins a creuar un barranc i remunta per l’altre vessant, per agafar després un espectacular flanqueig sota unes parets desplomades, que no ens podem estar de fotografiar.  Anem fent  per trams de bosc i d’altres més panoràmics, que ens permeten endevinar el destí de la nostra excursió.

Després del flanqueig en constants pujades i baixades, arribem al punt anomenat “el Pujador de les Gubies”, amb un petit indicador.  Ara, però, ens cal fer-lo de baixada. 

El traçat del camí segueix més o menys una canal, amb pendent en augment fins a la part final, on cal fer atenció i fer servir les mans, per arribar al fons del Barranc de la Vallfiguera, a l’indret  anomenat Pla de Llarers (antiga carbonera).

Ara cal anar remuntant el barranc pujant i baixant per grans blocs de pedra, fins a arribar a l’entrada de les gúbies. 

Ens endinsem entre les parets altíssimes, per un tram on el terra és completament pla i cobert de grava fina.  És un lloc gairebé màgic!

No hi ha gens d’aigua i podem avançar còmodament.  No parem de fer fotografies i badar. Més endavant torna a haver-hi grans blocs de pedra que anem superant sense dificultat.

Després d’uns 200 o 300 metres de recorregut per les gúbies, arribem al punt on ja no es pot seguir.  Més amunt només és accessible fent el descens del barranc, des-de la part superior.

Decidim aprofitar aquest lloc tan bonic per menjar una mica,  tot comentant que ara ens caldrà pujar tot el que hem baixat...

Deixem el lloc amb recança i comencem a desfer tot el camí de l’anada.  Per sort el dia segueix emboirat per dalt i només tenim ullades de sol, sinó aquesta pujada, a les hores del mig dia que som, hauria estat un calvari!!

Tot i així ens costa una bona suada, però ha valgut la pena, per visitar un lloc tan meravellós, com poc conegut.

Retornem a les furgos i anem a dinar a la font del Caragol, abans de tornar cap a casa  en mig de les llargues caravanes de l’AP-7.

Ha valgut la pena venir als Ports. És una zona poc coneguda per a nosaltres i ens ha sorprès no haver trobat ningú en les dues excursions que hem fet, cosa que avui en dia passa poques vegades...  Ens han quedat ganes de tornar-hi.

No puc acabar sense felicitar a la Neus, la meva neta de 6 anys, que s’ha comportat com una campiona!!

Rosa Maria Soler (4 a 6/06/2022)