Falten cinc minuts per les vuit, se'ns acosta una noia i ens demana si som “nosequè europea”. Li aclarim que no, que som de l'Agrupació Excursionista “Catalunya” i es queda com esmaperduda; l'autocar i els companys amb els quI havia d'anar a Montserrat han marxat abans d'hora i sense ella. Breu conciliàbul i decidim oferir-li la nostra companyia, accepta i la caravana arrenca.

13 de desembre de 2009

Algú que ve de pagès, i per tant no coneix els laberints de les sortides del Cap i casal, es fica a l'autovia del Vallès i cal esperar a la primera sortida (Cerdanyola) per tornar a Barcelona i encertar l'autopista de Mataró. Passem el "pillatge" i cap a Cabrera de Mar. Aquí les notes de'n Jordi ens són de molta utilitat per arribar fins un planell on deixem els cotxes. Surten els entrepans, les cantimplores i fins i tot una bóta de vi. L'austeritat del personal fa que la bóta torni quasi tan plena com ha arribat.

Comencem a caminar, passem una tanca i amunt, som vint excursionistes i un gos. Fa dies que la TV ens adverteix de fortes davallades de temperatures i nevades fins a 400m; el cel està cobert i fa fresca. L'esmorzar i la pujada ens escalfen.

Arribem al monòlit de granit i seguint les instruccions del vocal absent, deixem la pista i ens endinsem al bosc per un corriol que ens mena a un rocam més o menys esglaonat que fa patir a algun cama-fluix. Amb la darrera camada ens trobem davant d'un portal, el passem i accedim al recinte del castell, als murs multitud de pintades amb algun “viva” que retrata “l'artista”. Unes escales del tot civilitzades ens enfilen fins al peu de la torre d'homenatge.
Són les 10, és l'hora de contemplar i fotografiar l'ample paisatge que d'aquí dalt s'albira, la mar, enllà de Mataró de color gris igual que el cel, avui no ens convida al bany, és l'hora també de les fotografies de tota la colla, ben apinyadets per poder caber dins de les màquines.

Comença els descens i el cama-fluix descobreix que hi ha un bon camí —això sí ben entapissat de sauló relliscós— que ens retorna al collet del monòlit. Com que tenim temps, decidim acostar-nos fins el turó dels Oriols. El pi pinyer i la brolla omplen aquest bosc mediterrani, però el que té èxit són els arbrets d'arboç que ara mateix tenen les seves cireres ben vermelles i que només cal alçar la mà per agafar-ne i cruspir-se-les.
Un cop al turó dels Oriols, tenim sort, els núvols obren unes clarianes i unes taques de llum daurat embelleixen la mar allà baix. És hora de tornar, de cara avall tot és més fàcil i amb un no res som a l'aparcament.

Ha arribat el moment d'acomiadar-nos i desitjar-nos felicitat per aquestes festes de Nadal i Cap d'any que ja truquen a la porta.

Jordi Romagosa