A les Guilleries i a la zona del Collsacabra, a prop del poble de Rupit, contornejant el Pla de Fàbregues hi ha un cingle molt atractiu per als escaladors, en el que s’hi han obert diverses vies d’escalada.
Situada a l’extrem SE del cingle, a la seva proa, i separada d’aquest (segons la tradició, pel cop d’espasa d’un gegant enfurismat) per una curta distància i ben visible des de molts llocs, hi ha una agulla amb un aspecte impressionant i molt atractiu per als escaladors. I, lògicament, ben coneguda per aquests.
Ara bé, hi ha a la zona dues agulles més, també interessants, però força menys conegudes. L’objectiu d’aquest article és donar informació sobre totes tres agulles, amb les quals hi he tingut al llarg dels anys una relació molt especial.
Agullola de Rupit
Separada del Pla de Fàbregues (en aquesta zona, Pla de l’Agullola), s’hi pot arribar des del Pla baixant pel Grau de Saltabocs i seguint el cingle cap a l’Est.
La primera ascensió fou realitzada a la cara S per Pere Danès i Ramon Vinyeta, de la Colla Muntanyenca de Torelló, el 8 de novembre de 1934. Amb una corda “de paleta” que havien aconseguit, amb escassos coneixements d’escalada i, evidentment, sense cap pitó ni mosquetó, iniciaren l’ascensió a mitja tarda. Vencent totes les dificultats van aconseguir arribar al cim. Hi havien pujat una càmera fotogràfica i plaques de vidre, i van fer fotos. I després... van aconseguir baixar! Ja de nit, van fer un vivac al peu de l’Agullola. En conjunt, una ascensió admirable! [1].
Set anys més tard, el 8 de maig de 1941, E. Domènech, J. Vila i J. Bofill hi van fer la segona ascensió. Conec aquestes dades per el relat que van publicar en el Butlletí del Grup Excursionista i Esportiu de Girona [2] els protagonistes de la tercera ascensió: els escaladors de Girona J. Ferret, E. Gilabert i M. Frauca, que hi van pujar el 29 d’abril de 1945. Al cim hi van trobar un pedró amb una capseta contenint les dades de les dues primeres ascensions; van afegir-hi les seves signatures i van deixar al cim una bandera del GEiEG.
I es van anar duent a terme ascensions, essencialment per escaladors de Girona i Osona. El 8 de maig de 1955 els escaladors J. Casal-Ortíz, F. Casal, J. Danès i N. Bonet van assolir el cim deixant-hi també una bandera del GEiEG i un llibre registre dins una caixa de zenc [3]. Jo vaig pujar-hi per primera vegada el dia 3 d’octubre de 1965, amb el grup d’escaladors del GEiEG que hi vàrem col·locar una creu [4]. Vint-i-cinc anys més tard, la creu s’havia fet malbé; el 7 d’octubre de 1990 hi vàrem tornar per a substituir-la per una de metàl·lica, que és la que hi ha ara [5]. Totes aquestes ascensions es feien per l’única via que hi havia estat oberta, la que avui s’anomena Via Normal (Fig. 2).
I el dia 8 de novembre de 2024, just noranta anys després dia per dia de la primera ascensió, Oriol Casal, Marcos Núñez, Pep Vila i jo mateix vàrem ascendir-la recordant amb admiració aquells primers escaladors.
No fou fins a l’abril de 1979 que el meu pare, Joaquim Casal i Ortiz, i jo mateix n’hi vàrem obrir una de nova que segueix bàsicament la xemeneia de la cara N, amb una dificultat superior a la de la via Normal [7].
I s’hi han anat obrint vies noves [8]: Ecolight, Ramonage a trois, Panxa del Bisbe i Centellenca, aquesta oberta en solitari per en Pep Vila el 2012. L’Agullola continua atraient els escaladors.
Agulla Xica del Grau de Saltabocs
Anant cap a l’Agullola des del Pla de Fàbregues, just després de baixar pel Grau de Saltabocs es passa per sota d’una petita agulla, molt esvelta, enganxada al cingle: l’Agullola (o Agulla) Xica del Grau. S’hi pot pujar des del Pla de l’Agullola per la curta aresta de ponent, escalada senzilla d’uns pocs metres (roca no gaire bona) (Fig. 3).
Des del peu del cingle l’ascensió és molt més interessant: la primera meitat en escalada artificial (A1) pel cingle, seguida d’un ramonage entre la paret del cingle i l’agulla (IV+) i finalment per l’aresta de ponent. La primera ascensió la vàrem fer el meu pare, Joaquim Casal Ortíz, el meu germà Jordi i jo mateix el dia 22 d’abril de 1973 [9, 10].
Agulla Xica de Baix
Un dia, mirant fotografies de l’Agullola, em vaig fixar en què pendent avall en la mateixa orientació respecte al Pla de Fàbregues, hi ha una altra agulla, força més petita. És l’Agulla Xica de Baix, dita també l’Agullola Xica (Fig. 4).
Em va semblar molt interessant i vaig proposar-li a n’en Pep Vila, un escalador molt actiu en aquella zona, d’anar-hi. I poc després, el dia 24 de desembre de 2011, ens hi vàrem arribar. Fins llavors, aquesta agulla havia estat ignorada pels escaladors. Vàrem anar-hi seguint la canal S que baixa del coll de l’Agullola; també s’hi pot arribar des de la pista forestal que hi ha al fons de la vall (una mitja hora).
Pel costat que dóna a l’Agullola es pot pujar per una grimpada senzilla d’uns quinze metres. Pel costat oposat, la cara E, la paret és molt més interessant. I va ser allà per on vàrem obrir-hi una via (Figs. 5 i 6). Dues tirades seguint un sistema de diedres i fissures, roca força bona, amb un començament en escalada lliure difícil i després diversos trams en artificial [11].
Com que el país acabava de passar per una època de forta crisi econòmica, amb retallades de sous i de pagues dobles, la vàrem anomenar “Via de les Retallades”.
* * *
Tres agulles doncs, dues d’elles poc o gens conegudes, al costat del Pla de Fàbregues, una zona molt bonica i atractiva per a excursionistes i escaladors.
Referències
[1]. I. Ruiz. La primera ascensió a l’Agullola de Rupit. Vèrtex 257, p. 40-41, 2014.
[2]. J. Ferret, E. Gilabert, M. Frauca. Escalada a la Agullola de Rupit. Butlletí del GEiEG 33, p. 4-5, 1945.
[3]. Butlletí del GEiEG 90, p. 2, 1955.
[4]. J. Casal Ortíz. Una cruz en la Agullola de Rupit. Cordada 122, 1966.
[5]. J. Casal Ortíz. Nova creu a l’Agullola. Butlletí del GEiEG 424, p. 4-5, 1990.
[6]. J. Prunera. https://elcoleccionistadevies.blogspot.com/
[7]. Vèrtex 71, p. 411, 1979.
[8]. P. Martínez. Collsacabra en lliure. Vèrtex 257, p. 32-39, 2014.
[9] Butlletí del GEiEG 296, p. 17, 1973.
[10]. Butlletí del GEiEG 307, p. 21, 1974.
[11]. Vèrtex, 259, p. 92, 2015.
Joaquim Casal i Fàbrega
