“En els desguassos del massís dels Cabrioules”
Realitzat el 22 d’Agost de 2006 per Ramón Sallent, Ricard Magnet i Santi Pocino
La primera ressenya que vaig llegir d’aquest barranc, em va produir una sensació gens atraient. Es resumia en tres idees: barranc molt difícil que realitza poca gent i que ha causat varis morts.... Quan ens fixem sobre el mapa en la seva localització exacte, entenem que efectivament ha de ser un descens d’embergadura. El Rue i el Gouffre d’Enfer, són dos trams engorjats d’un mateix riu, que neix a les glaceres dels Crabioules.

Es pot dir que el règim d’aquest riu encara és glacial, i així el seu descens només es pot intentar escometre amb certes garanties en un curt termini entre mitjans d’Agost i primers d’Octubre, just una finestreta d’un mes i mig. Aquest barranc hi ha qui diu que és com el corredor del Gauba per l’alpinisme. De fet té una característica comuna: les dificultats van en augment a mida que es va avançant fins a trobar el pas clau just abans de la sortida. En el cas del Gouffre d’Enfer és el passatge on trobem l’anomenat “passamà dels inhumans” novament una terminologia poc tranquilitzant. No n’haviem parlat més fins que -com quasi sempre- va aparèixer un article al Vèrtex.
A partir de llavors en Ramón i en Ricard, ja havien pres la decisió d’anar-hi. Enguany una primavera extremadament seca, i un estiu més eixut del normal, oferien la possibilitat d’anar-hi ben aviat i trobar un cabal benevolent. Arribats a Banyeres de Luchon, accedim a la vall de Lys, fins al final de la pista on hi ha un aparcament per a cotxes. Uns centenars de metres més enllà es veu ja el saltant d’Enfer, el final del descens. Aquí es pot fer una avaluació del cabal, i tirar endavant o optar per tornar un altre dia. D’aquesta cascada més que la pròpia caiguda de l’aigua, impacta la rasa vertical oberta a la muntanya. L’estretor del saltant configura un tub vertical per on s’acanala l’aigua amb tota la seva força. Per aquí al mig en algun punt ens haurem d’obrir pas... A un quart de vuit iniciem l’aproximació, passem pels dos ponts que creuen el barranc, i donen accés als diversos trams.
L’aproximació es fa per una espectacular fageda que dóna pas a una no menys esplèndida avetosa. Seguint el ritual imitat d’un company ens abracem a un avet de grans dimensions perque ens aporti la seva energia. Deixat el bosc enrere i amb la gran muralla dels Cabrioules empolsinada de neu, arribem a una zona de pastures des d’on ja intuim l’accés al barranc. A ¼ de 10 entrem a la llera del riu, hem fet l’aproximació a bon ritme. El Rue d’Enfer és bonic, un riu d’alta muntanya amb cabal considerable, però que no presenta unes dificultats majors que qualsevol riu d’aquestes característiques.
Per altra banda, la llera tot i discòrrer entre altes parets és prou ample. La part més espectacular i gens difícil, és el final quan les parets laterals van guanyant alçada i s’ajunten fins gairebé tocar-se formant un estret passadís, que possiblement dóna el nom de l’indret.Hem trigat unes dues hores.

Una curta secció de llera oberta, amb el riu atravessant plàcidament uns prats dóna accés al primer tram del Gouffre d’Enfer. Aquí tot cambia de cop, l’afrau ens engoleix, l’aigua s’enrabia i es precipita a tota velocitat de saltant en saltant. L’estretor del paratge amb l’abundant vegetació que el cobreix en alçada, ens transporta a la penombra on qui marca les sensacions és el brogit constant de l’aigua. Ben aviat ens trobem amb el que és la principal dificultat del barranc: l’accés als ràpels. Les instal·lacions són molt bones, però els ràpels, que estan instal·lats en punts allunyats per evitar les crescudes i la reccepció a la base de les cascades, tenen un accés delicat. No hi ha cap passamà muntat, el seu equipament provisional i desinstal·lació comporta una bona estona. Durant el descens hi ha pocs trams per a la relaxació, gairebé no es poden fer salts, cal encadenar ràpels delicats amb una roca extremadament relliscosa. Arribem al primer pont, punt que marca l’inici del segon tram del Gouffre. Eixim de l’aigua i ens enfilem per contemplar l’espectacular cascada que dóna el nom a aquest tram de la gorja, la seva forma en “S” i els 55 metres de caiguda es resolen amb 3 ràpels encadenats. Dinem una mica.
Amb mandra, deixem la terra ferma i el sol que ens eixuga per reintroduir-nos a la fera. L’intimidant pas resulta menys difícil del que aparenta. Les instal·lacions estan ben col.locades. Mentre davallem notem les mirades dels turistes que s’atancen al mirador de Belvedere. Els tenim a tocar, però estem en dos móns a part. Ells relaxats amb les seves càmeres i nosaltres amb la tensió carregada per la incertesa de quin serà el següent pas.
El tercer ràpel el substituim per un salt. Ens trobem al passadis del vent. El nom està justificat. El poderós saltant d’aigua genera una turbulència i uns esquitxos que es caniltzen per l’estret paratge provocant una brisa constant saturada d’humitat. Sortim d’aquest indret amb nous i delicats passos. Unes quantes maniobres més i arribem al segon pont, punt d’inici del darrer i definitu tercer tram del Gouffre d’Enfer. Aquest paratge permet una retirada a temps, s’accedeix al camí i en uns 20 minuts de corriol s’eviten les contundents problemàtiques. Les dificultats i varis entortolligaments de la corda ens han endarrerit , el dia comença a decaure i això es nota amb la claror minvant. Aquest factor s’accenturarà tant bon punt ens endinsem de nou en aquesta gola de llop.
No hi ha temps per dubtar, estem a punt d’afrontar el tram definitiu. Una mirada i ja estem realitzant el ràpel que ens permet accedir a les portes del passatge clau. Espectacular i neguitejant. L’enclotada és aclaparadora. L’aigua ha fet un tall estretíssim per on s’obre pas impetuosament amb un saltant d’una cinquantena de metres. Cal evitar-la en tot moment.

Abans d’entrar veiem els flaixos un centenar de metres més avall dels turistes que fotografíen la cascada. Probablement no veuen els tres intrusos a punt d’endinsar-se al més profund de barranc. Un curt ràpel en oposició per damunt del canaló d’aigua i ens atancem a una reunió a mà dreta. Tot i la poca llum es localitzen la dotzena de químics que han estat colocats per poder accedir a la següent reunió una vintena de metres paret avall i enllà, som al passamà dels inhumans. La raó d’aquests punts intermitjos és disposar d’anclatges per poder muntar un ràpel guiat o un passamà, sense els quals la maniobra de descens quedaria a l’intempèrie. Qualsevol mínima pendolada ens escupiria cap a la furiosa cascada amb conseqüències poc prometedores.
El pas és obligatòriament laboriós, però prou segur, sentint l’alè constant del gran salt a l’esquena que et recorda qui mana aquí dins i qui és el foraster. L’estrident i contundent saltant cau en una reposada badina penjada. Lloc curiós, espai de serenor enmig de dos abismes. Travessem la badina i ens preparem per superar el darrer salt de 55 metres que s’enllesteix encadenant 3 ràpels. Anirà just. La darrera instal·lació la trobem quan ja és gairebé fosc. Acabem el darrer ràpel deixant-nos caure en la bassa que amansoia les aigües. Són 2/4 de 10 del vespre. Situació inèdita sortir amb el neoprè d’un barranc en plena fosca. És un moment sublim i efímer. Tota la tensió queda enrere, ens reunim tots tres, una xocada de mans i un crit d’alegria ofegat per l’estridència de l’aigua. Gairebé 10 hores dins el barranc ens faran arribar a casa passades les 3 de la nit, per l’endemà anar a treballar. Tot és igual quan s’ha aconseguit l’objectiu preuat. Només sortir del barranc i posar peu a terra hem coincidit unànimement: el repte ha valgut la pena però de moment no pensem tornar-hi.

Altres