En vista de la bona previsió de temps per divendres i dissabte, vam decidir atacar les Agulles, per treure’ns l’espina clavada de dos caps de setmana consecutius de mal temps inesperat... les boires que no ens van ni tan sols deixar veure la cresta de Besiberri... la roina que va mullar les roques de Montserrat.
I com diu la dita, a la tercera va la vençuda. La pluja de dijous no ens va permetre anar a Vilanova de Meià, a escalfar motors, de manera que vam anar a dormir a Arrós aquella nit, amb la intenció de sortir l’endemà cap a Amitges.

En arribar al refugi, deixem els embalums innecessaris, mirem ressenyes i ens reafirmem en la nostra intenció de fer la via del Díedre de l’Agulla Gran d’Amitges. Els guardes ens comenten que no hi ha ningú escalant. Tot per nosaltres.

Agulla Superior d'Amitges. Dels dos díedres marcats per l'ombra, la via recorre el de la dreta.

Ens plantem a la primera reunió grimpant per la canal que separa les dues agulles fins a una feixa. Una primera xapa marca l’inici de la via i permet muntar la primera reunió amb comoditat.
El primer llarg té un pas una mica fi que algunes ressenyes donen com a IV+ i d’altres com a V. Sigui com sigui, té l’inconvenient afegit que hi regalima aigua. S’està fonent la neu que encara hi ha a alguns relleixos des de la nevada de mitjans de setmana.

Tram inferior i més difícil del díedre que dóna nom a la via.

La segona reunió es fa en un replà còmode al peu del díedre que dóna nom a la via. És molt estètic i la dificultat és força sostinguda fins a la meitat (IV+), on es gessa una mica, després d’un petit bloc encastat que permet fer un reconfortant pont de roca.
Uns metres abans d’acabar el díedre hi ha una reunió a mà dreta que és força incòmoda perquè està molt penjada. A la ressenya del refugi hi vam llegir que amb cordes de 60 m es pot arribar fins a la següent, a la sortida del díedre, on hi ha un bon replà. La llàstima és que ho vam llegir a la tornada... santes presses.
Al llarg del díedre hi ha tres friends fossilitzats, impossibles de treure. El darrer d’ells es passa un parell de metres a l’esquerra, per evitar dificultat.
Després de la reunió de la sortida del díedre queda un últim llarg fàcil amb cada cop més replans, que acaba al cim mateix de l’agulla.
La baixada la vam fer obrint traça a la neu, que a la cara NW hi era més present, afortunadament, que per on havíem pujat.

Segon llarg de la via i darrer del díedre.

Segona reunió, a pocs metres per sota d'una altra de molt més còmoda, a la qual es pot arribar amb una corda de 60 m.

Al cim de l'Agulla Superior.

No saciats amb la via del dia anterior, i esperonats pel dia radiant que fa a fora, ens acabem l’esmorzar i sortim en direcció a la cara sud de l’Agulla Petita d’Amitges, on, després d’haver consultat les ressenyes del refugi aclarim l’equívoc. La via Giraud no és 6b com diu la guia que duem, sinó que és V i ens hi atrevim.
De fet, la via Giraud, o Giraud – Arlaud, tal com la van obrir aquests dos pioners, va buscant sempre la mínima dificultat de la paret, i acaba fent un traçat molt sinuós. Tal com estan muntades les reunions, la via ha estat “corregida” i n’ha augmentat la dificultat, si bé va a buscar unes fissures molt elegants i en roca excel·lent.
El primer llarg coincideix plenament amb la via original. Neix del costat d’una llastra desenganxada i hi ha una xapa accessible a peu pla que indica l’inici. La dificultat d’aquest primer llarg és a baix, per superar la zona de la llastra, a banda d’un segon ressalt més curt. Un cop passat aquest segon ressalt ens trobem de morros una reunió, que vam deduir que correspon a la via Cannabis Speed, una mica més difícil (V+). La nostra se’n va cap a la dreta, fins a uns blocs caiguts molt evidents, per una vira herbosa que puja suaument.

Agulles d'Amitges, amb la cara sud de la petita a primer terme.

El segon llarg comença seguint una canaleta generada per un monòlit separat de l’agulla. A l’altre costat del monòlit estem a l’alçada d’uns pins menuts molt característics i visibles des de baix. No hi hem d’arribar, sinó que hem de tombar a la dreta seguint una fissura vertical molt evident, que cal atacar en bavaresa. Al capdamunt d’aquesta fissura arribem a un replà que ens deixarà agafar aire abans de la següent comesa, i definitiva.
Es tracta d’una nova fissura, més alta i més difícil (V). Un bloc encastat a uns 2 m de terra permet col·locar la primera assegurança passant-hi una baga al voltant. Més amunt hi ha dos pitons que faran segur l’ascens, però no menys contundent, fins a la següent reunió.
Des d’aquest punt, cal perdre un parell de metres de cota per remuntar per una canal invisible des de la reunió. Hi ha una xapa per a assegurar el pas a l’aresta que ens separa d’aquesta canal. Cal remuntar-la fins a arribar sota uns blocs encastats, que se superen per l’esquerra, com indica un burí. La següent reunió es troba al damunt dels blocs encastats.

L'Oriol Grau a un dels passos clau, a les fissures del segon llarg.

La Núria Monmany al graó que dóna accés a la cara oest i al flanqueig que porta a la base de l'Agulla Inferior.

Un llarg curtet ens permet arribar a la següent reunió, situada estratègicament per a iniciar un flanqueig per la cara oest que ens ha de permetre arribar al peu de l’Agulla Petita. Des d’aquesta reunió, cal decantar-se a l’esquerra sense variar massa la cota fins al damunt d’una petita graonada de l’aresta que permet el pas a l’altre costat de la mateixa. Un cop al peu d’aquesta graonada, cal anar flanquejant buscant el millor pas per entre blocs i petits corredors, fins a la darrera reunió abans de l’atac final. L’últim llarg no deu tenir més de vint metres però és molt elegant. Segueix una fissura vertical, on encara hi ha un tascó de fusta, qui sap si de l’Arlaud o d’en Giraud... un cop a dalt, amb un parell de passos més ens plantem a la petita taula somital, on no hi ha res més que els dos espits amb anelles per a fer el primer dels ràpels. Aquest primer ràpel és curt (uns 10 m) i ens deixa a una plataforma, a l’extrem de la qual hi ha el següent, que, amb uns 40 m ens deixa a l’interior d’una canal de la cara nord-oest (mirant des de dalt, cap a l’esquerra del fil de l’aresta que baixa cap a la bretxa que ens separa de l’Agulla Gran). Un cop hem recuperat la corda, baixem per la canal assegurant cada pas a la neu que cobreix aquest costat de les agulles. Una fita a mà esquerra indica, una vintena de metres més avall, l’inici del viarany capritxós que ens ha de dur al peu de la paret. Algunes fites més, algun pas acrobàtic i la intuïció acaben menant-nos a terra ferma. És impossible resistir-se a la temptació d’un sopar a Amitges, i menys amb el precedent del gran àpat que ens hi van servir l’estiu del 98, quan, abans que s’anomenés així, vam fer la Carros de Foc.

Encara que aquest pont, a banda de nosaltres i quatre més, el refugi està ple de la gent dels Carros de Foc, el sopar abundant i deliciós que ens serveixen torna a deixar el llistó on era. A Amitges s’hi menja molt bé. Amb la panxa plena de vianda i del vi a què ens ha convidat l’Ori, tirem avall per la pista enmig d’una nit negra que ens va semblar meravellosa. Material necessari: bagues, friends, tascons i cordinos per a assegurar els ràpels. Equipament: reunions equipades amb parabolts. Hi ha alguns pitons a passos clau i hi ha un espit al tercer llarg.