Ens havien dit que en aquesta zona de vegades hi ha toros pasturant, però, potser pel dia tant lleig que fa, no han sortit a passejar, no en veiem cap. El camí, al començament, travessa un bosquet esclarissat de quenyuals (els arbres típicament andins), que té un aire un tant fantasmagòric amb la boira. Després el camí travessa un tram de páramo , fins que enfila la morrena lateral de la glacera de l'Iliniza N (desapareguda totalment); aquest és el tram més dret de la pujada al refugi, i, a més a més, el camí és sorrenc. Finalment, prop del coll que separa l'Iliniza N del S, hi trobem el refugi, a una alçada aproximada de 4.600 m. Quan hi arribem només hi ha el guarda i la seva filla.

Més tard ve més gent: baixen dos equatorians del cim (un d'ells s'està entrenant per fer els seven summits i és un fervent lector dels llibres del nostre company de club Pujante) i pugen tres xicots alemanys, que també vénen a fer el cim. Un d'ells parla força bé el castellà, va estar-se un any estudiant-lo a l'Ecuador, i el parlà amb accent equatorià (xocant). Ens posem d'acord per pujar junts. Passem la tarda fent temps, donem un volt fins al coll, on entrelluquem a través de la boira la glacera del pic S, i ens orientem per a la matinada següent: veiem que hi ha un camí que des del coll tira cap a l'aresta, i un altre que va a l'esquerra de l'aresta , cap a uns pendents sorrencs que, només de mirar-los, ja et canses.

No fa molt de fred, però la humitat és del 100%, i això fa que el sentim més. Al matí següent, sortim del refugi a trenc d'alba. Tot té un aspecte espectral: la boira, la claror incipient, i el gebre: tot està recobert d'una gruixuda capa de gebre, com si hagués nevat. Anem fins al coll i enfilem l'aresta, amb una mica d'aprensió: la roca volcànica és bona per grimpar, però sembla que hagis de relliscar amb tant de gebre. Anem fent un bon tros, fins que trobem un punt on es fa més difícil i ja no ens atrevim a seguir grimpant. Sortim a l'esquerra de l'aresta, i ens fiquem als pendents sorrencs: per sort, s'han gelat, de manera que, amb una mica de compte, pots anar pujant sense massa fatiga.

Anem tirant amunt fins que guanyem altra vegada l'aresta, en una zona més ajaguda. Seguim l'aresta fins que es torna vertical; en aquest punt comença el flanqueig cap a la dreta seguint una estreta vira (tota gebrada, quina por!) una mica trencada. En aquest punt comença a trencar-se la boira i el sol, i de la part superior comencen a caure masses de gel (per sort, no gaire grans). El flanqueig porta cap a una canal que s'ha de remuntar fins a trobar una vira ascendent cap a l'esquerra, que porta a sota del cim, i tirar pel dret els últims metres (la part més vertical de l'ascensió).

Un cop al cim, podem veure un immens mar de núvols del qual sobresurt el Cotopaxi. L'Iliniza S està completament recobert per la boira (la superfície del mar de núvols forma un gran abombament que el recobreix completament).
Després d'estar una bona estona al cim, comencem a baixar; a la baixada la boira ja s'ha obert, i el gebre ja ha desaparegut (el pic S reté tot el núvol), així que ja no hem de patir per les relliscades.
La tornada és ràpida, i a mitja tarda ja tornem a ser a Quito.

Més informació:
El Volcà Iliniza es troba dins de la Reserva Ecológica "Los llinizas" i es el sisè cim de l'Ecuador. Es un cim doble. El cim sud té una alçada de 5.248 m. i el Nord de 5.120 m. Es un volcà del tipus Estrat-volcà de l'època de l'holocè (o sigui de fa uns 10.000 anys).
Les seves coordinades son: 0.66S / 78.71W, com podeu veure molt a prop de l'Ecuador.