Combinació de dues ascensions, una d’escalada en roca i una altre essencialment sobre neu. Els dos cims formen part d’una mateixa cadena, però s’hi accedeix des de valls diferents: vall d’Étançons i vall de la Selle. Només requereix un curt enllaç amb el vehicle. Aquests cims són molt freqüentats a l’estiu. Si podem anar-hi en la seva prèvia o darreria, arriscarem una mica en la meteorologia però per contra evitarem la massificació.

Tête Nord du Replat 3442, per l’aresta sudest.
Pasos de III i III+ màxim, però força sostingut. Bona roca i molt ambient (si el dia acompanya...)

Arribada a La Bérarde i dormim a l’aparcament dins el cotxe, com fa bastanta altre gent. Engeguem al matí i repàs al butlletí de la “meteo” que hi ha a la caseta de socors a la muntanya. El temps es presenta dubtós. Remuntem la vall d’Étançons i la part alta dels cims coberta per núvols. La vall fa una giragonsa i passem a veure la muralla gegantina de La Meije. D’entre la boira emergeix el Gran Pic, la seva presència imposa i un s’empetiteix. Passem pel refugi sorprenentment buit i comuniquem les intencions a la simpàtica guarda, que ens comunica que la zona de bivac pel pics de Replat es troba unes dues hores amunt però que ara encara hi ha neu. Sortim de la vall principal i ens enlairem cap a la vall penjada que davalla del pic de la Gandolière. A la cota 2550, en l’única però exelent plataforma que hi ha a la coma plantem tenda. Un bivac amb la crestada i glaceres de la Grande Ruine com a marc. Al fons veiem la gran glacera en llengua de la Pilatte i l’estètic pic de Les Bans. Tota una tarda per assaborir l’entorn i vaguejar fins que un plugim d’aigua neu ens empeny als sacs.

La nit resulta molt freda, quedant palès amb un matí vestit de blanc. El dia continua mig tapat. Per arribar a la base del cim esmercem unes dues hores. El viarany supera amb una gran marrada la graonada rocosa que ens separa de la capçalera de la vall. A mida que ens acostem al nostre objectiu, la boira ens embolcalla progressivament. Al peu de la via ens atrapen un guia amb el seu client. A tota presa ens avancen amb un “bon jour” més eixut que una figa seca. Passeu, passeu, simpàtics...

Iniciem la via, que presenta unes condicions hivernals: boira,neu i fred. Les mans s’en ressenteixen, els guants prims es revelen del tot insuficients. El dolor és comparable a la decepció de no poder veure res. Després de la incertesa inicial, l’adaptació a les condicions. Farem la darrera hivernal a 26 de Juny, almenys per la llargada del dia no cal patir. Amb 6 tirades de 50 s’arriba al cim. El tercer llarg resulta el més aeri, quan es passa a tall de les timbes. En el darrer tram arribant al cim hi ha dos pitons per assegurar el pas d’un placa llisa. La massa nuvolosa s’ha esquerdat i algun raig de llum ens acarona la minsa estada al punt culminant. Davant nostre el cim bessó de la Tête Sud amb una esvelta aresta de neu que hi porta La baixada és pel vessant oest. Cal buscar una instal•lació que amb un curt ràpel ens permet accedir a una molt inestable tartera al capdamunt de la glacera de la Selle... D’aquí fins a la bretxa de Replat. La seva desgrimpada amb els grampons requereix certa habilitat tot i no ser molt exposada. Retorn cap a la tenda i La Bérarde, amb un temps que sembla decidit a millorar.

Râteau Est 3809, via normal.
Un pas de III per accedir a la bretxa, i pasos de II i II+ a la cresta de roca. A l’aresta de neu un tram aeri i esmolat.
Per pujar al Râteuau, cal remuntar la vall de la Selle, o en algun mapa també anomenada del diable. Un cami asfaltat des de St. Cristophe-en-Oisans ens porta a l’aparcament... a només 1636 metres. A l’inici del corriol un rètol amb els preus del refugi, i una nota indicant que és obligat fer reserva. Una reserva que no hem fet... Ens espera una llarga aproximació fins al refugi de la Selle. Sota un sol, ara sí, digne de finals de juny enfilem calmosament el camí. La primavera arriba gradualment a l’alta muntanya i una diversitat espectacular de flors tapissa la fondalada. A mida que es progressa, es fan visibles les cares nord de l’Aguille du Plat de la Selle,les puntes de Burlan, les agulles de Soreiller, les de Plaret. Parets feréstegues, agulles inhòspites, crestes esmolades, glaceres suspeses sobre el buit, seracs que cedeixen... tot un espectacle d’una gran força visual i sonora .

Arribada al refugi, que és una excel•lent talaia sobre aquesta eclosió de cares nord. Segons llegim, el refugi de la Selle des de la seva construcció ha estat remodelat quatre cops. La darrera ampliació, segurament molt funcional resulta ,però, d’una estètica molt agressiva. Queda absolutament enrere i desdibuixada la primigènia cabana construïda el 1878. Gestionat per una societat privada, els preus són equiparables a la resta de refugis de muntanya. Per cert que m’apliquen el descompte de federat equivalent al CAF, amb el meu flamant carnet de la FEEC, sense necessitat que m’habiliti (?) la federació dels espanyols. El guarda ens comenta que en el període d’estiu –això és a partir el primer de Juliol- el refugi acostuma a estar sempre ple (100 places!). Avui 29 de juny, tot un luxe, només serem 8. Quatre francesos, quatre anglesos i dos catalans. Hem tallat just! Amb tanta poca gent no ha posat cap pega per la falta de reserva. A 2/4 de 4 s’inicia el moviment al refugi, a ¼ de 5 en marxa. Les primeres passes, el cos mig adormit, el cap tens, la nit encara ajaguda. Una filera discontinua de 8 frontals ressegueix el caminoi ben fressat que porta directament a la glacera de la Selle. Hora d’encordar-se, posar grampons i paraneus. Els anglesos es desvien a fer el cim per un corredor. Per la via normal serem només quatre. La jove parella de francesos engeguem a un ritme sorprenent i els veurem sempre...de lluny. Som a principis de temporada, les esquerdes encara estan tancades, podem posar rumb directe a la bretxa. Només la rimaia que hi ha a la seva base comença a obrir la boca. Arribar a la bretxa, implica un pas de III. No podem evitar un recordatori irònic a la ressenya que cataloga la ruta de F! Deu n’hi do! Ara toca barallar-se amb d’agraïda roca de la cresta, passos que es van solventant amb una vista immillorable de l’aresta sudest de la Tête Nord du Replat. El cim que vam assolir ahir fa patxoca.

La roca dona pas a les rampes de neu. Una gran pala que mica en mica es redreça i s’estreny fins arribar a una punta a 3588mts. El cim encara queda apartat, els altres sis ja hi són, asseguts sobre un gran bloc, recorden un grup d’àligues encimbellades. La pala s’ha convertit en aresta i cal superar un pas molt aeri. Uns metres horitzontals i després en descens per tornar a remuntar una pala més mansoia. Arribem al cim a 2/4 de 10, just quan marxen els quatre anglesos i els dos francesos, que han observat la nostra progressió per l’aresta. Amb conya ens fan gestos sobre el “divertit” pas estret. La cara nord del cim cau a pic. La Meije, altiva, la tenim a tocar. Una ràpida mirada i una síntesi dels Ecrins: La Barre, el Pelvoux i els Ailefroide, L’Olan, Les Bans, Les Roies... fa un airet fred que ens convida a marxar sense ganyipejar. Els altres ja han superat el pas de funambulista. Descens ràpid i a les dues ja som al refugi. El temps just per assaborir pa amb tomàquet, llangonissa i una Moritz pujats des de casa que semblen un regal dels Deus. Marxem i el guarda del refugi surt corrents per recordar-nos que ens hem deixat les claus del cotxe, sort que ha estat al cas... A l’arribar al vehicle, un nou ensurt. El pany està forçat i tot l’interior remenat. Sorprenenment només hi trobem a faltar el tabac. El guardamapes on hi teníem desats els quartos, incomprensiblement està intacte, els mòbils també són a lloc. No, no s’han endut res més.... buf! Insòlit! Farem el cafè previ a la marxa alleugerits. Ens enfilem al cotxe, cap a la una passem la Porta Catalana de Salses i a quarts de quatre posem peu a casa.

Realitzat del 25 al 29 de Juny de 2007 per Carles Barés i Santi Pocino