VACANCES 

El nostre local social romandrà tancat del 5 al 30 d’agost. 

Desitgem a tots els socis unes vacances ben aprofitades. 

Recordeu d’explicar-les enviant escrits i fotos pel butlletí i la web.

Imatge de mostra Una de les fites que ens havíem fixat per aquest estiu era fer tota la cresta que envolta el circ de Tromouse, seguint els Pics de La Munia, Pequeña Munia, Sierra Morena, Tromouse, i Pic Heid,
tots ells de més de 3.000 m   

 

Les ressenyes diuen que és un recorregut llarg, amb dificultat en general de II grau, amb l’única excepció del Pic de Sierra Morena que té un ressalt de III grau, que es pot fer escalant o en rappel, segons el sentit en que es faci la travessa.  També indiquen que hi ha trams exposats i que la timba per ambdós costats es important, en bona part del recorregut. Nosaltres varem escollir començar per La Munia, a la vista dels arguments que indica la Guia dels “3.000” del Pirineus de Luis Alejos. Hem de dir que un cop feta la travessa no tenim clar que aquesta sigui la millor opció…

Així doncs després d’uns dies de mal temps, escollim un dia en que la ”méteo” ens és propícia, i sortim a quarts de 6 del matí de l’aparcament del Circ de Tromouse.  De bon principi agafem el camí correcte, que té el seu mèrit i només va ésser possible gracies a la nostra visita prèvia “de reconeixement” uns dies abans. Sinó, pot resultar una mica complicat d’encertar sense marrades el millor camí, ja que a tot el fons del circ hi ha un fotimer de camins i caminets (a part dels oficials) que menen a les 3 ó 4 passejades  pels voltants.
 
Imatge de mostra
 
Vist des de baix, l’itinerari de pujada al Collado de la Munia no és gens evident, i presenta un aspecte de duresa, que queda confirmat en fer-lo.   Al peu de la muralla, comencem a trobar abundants fites que ens guien  pels millors passos. El terreny, a les canals de la primera part, és pendent i molt descompost, fent l’ascensió molt penosa. Trobem clapes de neu, però es poden evitar i anem pujant tot pensant que ens hauríem pogut estalviar de car¬regar els grampons…  Arribem a “le Passet” un petit mur bastant vertical, fàcil, però amb la roca tant llimada pel pas de la gent, que et sents totalment insegur (Eduard… millor tira’m la corda!!).

Més amunt el pendent disminueix i seguim pujant (per sort sempre a l’ombra), fins que assolim la carena, a l’esquerra del coll. Com que el ter¬reny no és còmode per parar, decidim seguir cresta amunt. Passem el famós “Pas del Gat” i continuant per la cresta, que es fa interminable, arribem al cim de La Munia a les 11 tocades.
     
Tot mirant la magnifica vista, intentem menjar una mica, però tenim la boca tan seca, que per anar bé ens hauríem de beure tota l’aigua per poder-nos empastar alguna cosa… o sigui que fem el que podem i, sobre tot, descansem una mica.
Som conscients de que hem pujat lents i és una mica tard, però la previsió és de bon temps i el dia encara és llarg, així que, un cop refets, decidim continuar.

 
Imatge de mostra


 
La cresta fins a la Pequeña Munia no té problema, i encara menys la pujada al cim del Sierra Morena, que es fa caminant. A partir d’aquí ve el tram més difícil, que en el nostre cas caldrà rappelar. Segons la guia, és un ressalt d’uns 40 metres  i  cap a la meitat hi ha la instal•lació de rappel (la primera part es desgrimpa). Baixem doncs fins a trobar la instal.lació i muntem el rappel. No es veu com acaba, perquè és força vertical, però donat que la corda es de 50 m estem tranquils.   Començo a rappelar i veig que el final de la corda ha quedat enganxat cap a la meva esquerra, el que m’obliga a fer alguna maniobra extra per tornar-la “al bon camí”. Quan finalment ho aconsegueixo, oh sorpresa!!!, veig el final de la corda… però no el de la paret.    Per sort  pocs metres per sota meu hi ha un preciós relleix que em permet aturar-m'hi amb comoditat, just abans del final de la corda. És evident que la descripció de la guia en aquest tram és confusa, ja que si el ressalt es de 40 metres i l’ancoratge està a la meitat,  amb una corda de 50 n’hi ha d’haver de sobres.

Després de rappelar l’Eduard, intentem trobar la forma de muntar un nou rappel fins a la bretxa, que encara no veiem, però intuïm que no pot ser gaire lluny.  El problema és que tots els blocs es belluguen i no trobem cap fissura apta per posar un encastador. Finalment, voltant amb la corda una gran part de la pròpia plataforma on ens trobem, aconseguim poder fixar-la precàriament i així rappelo fins al collet, que resulta estar només 4 ó 5 metres per sota nostre, però que són els més verticals i difícils. Abans de baixar l’Eduard, faig la prova per veure si la corda llisca bé per recuperar-la, però al ser tan gran el bucle no es mou i l’Eduard es veu obligat a desgrimpar precisament aquest tram mes vertical.

Amb tot aquest sidral, hem perdut un munt de temps, però ara ja hi estem posats i cal continuar. Així que remuntem la cresta cap al pic de Tromouse amb el seu vèrtex geodèsic al cim.  A partir d’aquí, la cresta es manté sempre en el II grau, però es tan esmolada i aèria, que fem algun tram encordats. Sota els peus tenim, per la banda est, la Vall de Barroude amb els seus llacs i el refugi i per l’oest el fons del circ de Tromouse, d’on venim. Mirant endarrere veiem tot el que portem fet de la Múnia fins aquí i mirant endavant... veiem lo lluny que està encara el Pic de Gerbats, que cal vorejar per arribar al coll de la Sède on hem d’anar a parar.
D
esprés d’un llarg tram de cresta, unes fites molt ben marcades ens menen cap a la vessant oest. Inicialment pensem que es tracta d’esquivar algun gendarme, però no… les fites continuen per sota la cresta i quan te n'adones et trobes flanquejant per un terreny de graveta totalment descompost, relliscós, insegur i amb una timba de centenars de metres a sota. Tant de bo no haguéssim deixat la cresta!    Allà al mig ens vàrem creuar amb un grup de 4 nois, que anaven seguint les mateixes fites en direcció contrària i que estaven tan acollonits i despistats com nosaltres.

Finalment les fites eren cada cop més escadusseres i confuses fins a perdre’s del tot, això ens va obligar a pujar i baixar per aquell terreny tan “agradable” buscant “el camí”. Després d’un flanqueig per una mena de rastre d’isards, trobem una altra fita i aconseguim arribar de nou a la carena. Allà trobem un camí ben marcat, que baixa cap al cantó de Tromouse fent un parell de llaçades per una suau pendent de tartera. Després de la tensió del flanqueig, casi teníem ganes de fer petons a la terra ferma, pensant que ja s’havien acabat les nostres penes.

Des de fa estona ens acompanyen les nuvolades de tarda, que ens ofereixen perspectives espectaculars del paisatge i de tant en tant ens envolten en forma de boira que va i ve.
Però… tot el bo s’acaba. Després d’un tram ben marcat, el camí novament va essent substituït per fites que continuen baixant, però que finalment perdem de nou sobre les parets que baixen fins al fons del circ.   
En aquests moments i “ajudats” per les estones de boira, ja comencem a dubtar d’on som realment:  Sabem que abans del coll de la Sede s’ha de flanquejar el Pic Gerbats, i ja després s’arriba al coll i es troba el camí de baixada i comencem a fer-nos preguntes:     
- No serà que aquest flanqueig fastigós que hem fet ja era el del Gerbats??
- I si aquest camí tan marcat, fos el que baixa del Coll de la Sede al circ??
- Però, llavors, com és que sembla acabar-se arran de parets???
 
 
Imatge de mostra
 
Comencem de nou a pujar i baixar per separat, intentant trobar algun indici de camí o fita. La boira és cada cop més continua i en alguns moments ens perdem de vista i ens anem cridant quant ens sembla trobar algun rastre. A estones tampoc ens sentim. De sobte l’Eduard xiula molt fort i de manera insistent per a fer-se sentir i em diu que pugi, que ha trobat el camí. En arribar on ell és, m’explica que ha vist una persona que cridava des de la vira per on passa el camí (suposem que ens va sentir que ens cridàvem entre nosaltres i va voler indicar-nos per on havíem d’anar). Diu l’Eduard que anava tot blanc i que sens dubte havia de ser “l’Àngel de la Guarda dels Munta¬n¬yencs”.

Un cop a la vira, constatem que ara sí que estem fent el flanqueig del Pic de Gerbats. Aquest tram és impressionant, ja que el camí és molt estret i passa arran de les parets verticals que cauen fins al fons del circ. No obstant està ben marcat amb grans fites que assenyalen els punts clau per passar cada esperó.
Acabat el flanqueig s’accedeix a una carena ampla que porta fins al coll de la Sede, on hi fem una paradeta per menjar i beure la poca aigua que ens queda. Són quarts de 8 del vespre, però el fet d’estar al coll i haver-se acabat la dificultat, ens tranquil•litza. Iniciem doncs la baixada, per un terreny bastant pendent , seguint entre la boira intermitent les abundants fites, fins a arribar a una zona d’herba, molt més planera.  

Ara ja la boira és contínua i espessa, però el camí  és molt marcat  i pensem que ens portarà tot seguit als Llacs d’Aires, i d’allà pel marcadíssim camí dels turistes, a l’aparcament.       Al cap d’una bona estona observem que ja no hi ha fites, però com que el camí segueix ben marcat i amb la bona direcció decidim seguir-lo (tampoc tenim gaire més opcions, amb la boira que hi ha…).   Després de planejar durant un tram bastant llarg, es va fent més difús i s’acaba en una zona de prats, entre vaques i bens (que deuen ser els autors d’aquesta traça tan marcada…). L’altímetre ens indica que ens cal baixar més, ja que encara estem 150 m per sobre del fons del circ, però la boira no ens deixa veure cap on cal tirar.
Si coneixeu el Circ de Tromouse sabreu que el seu fons és molt extens i està format per infinitat de turons i turonets d’herba… que amb la boira es veuen tots iguals.
  
Decidim anar baixant sense camí, abans no es faci de nit (ja són les 9 tocades). Sens dubte,  baixant arribarem a qualsevol dels molts camins turístics que hi ha pel fons del circ. Però es va fent fosc sense trobar cap rastre de camí i les frontals s’han quedat a la furgoneta (qui havia de pensar que  baixaríem tan tard?).

Quan ja comencem a desesperar, veiem entre la boira un reflex que resulta ser un dels llacs d’Aires.  Ens hi apropem i trobem unes fites i el camí. Al menys ja estem situats, i encara que fins al pàrking hi ha ben bé una hora de camí, confiem poder-hi arribar sense problemes. La foscor i la boira fan difícil de seguir el camí i en un tram pedregós, el perdem novament  i “sant tornem-hi” endavant i endarrere buscant fins a retrobar-lo. És ja molt tard, però estranyament i malgrat la boira, encara s’hi veu una miqueta i poc a poc anem avançant.

Trobem un providencial rierol i bevem amb fruïció (des del coll se’ns havia acabat l’aigua) i seguim pel camí cada vegada més marcat, ara ja totalment a les palpentes, endevinant pel tacte amb els bastons o les botes si anem pel camí o trepitgem herba. Al cap d’una estona ens adonem que el camí es va estrenyent fins a desaparèixer. Quina ràbia, després d’haver-lo trobat tornar-lo a perdre!!  Intentem tornar enrere, però ara ja és totalment impossible veure res i encara que el terreny és fàcil, ens arrisquem a fer-nos mal. Amb la llum del mòbil mirem el rellotge i veiem que ja és… la 1 de la matinada!! Sembla mentida que hàgim caminat tantes hores.

Ens donem per vençuts i ens aturem allà mateix on som. Ens trobem a sobre d’un dels turons d’herba, però per sort hi ha una roca que ens permet estar asseguts i amb l’esquena recolzada. Ens instal•lem com podem i com que no fa gens de fred, fins i tot estem força còmodes. Només ens hagués faltat tenir una mica d’aigua per beure… (Jo fins i tot em vaig treure les botes). Protegits  amb la manta tèrmica d’emergència ens disposem a esperar pacientment que es faci de dia i intentem dormir (i en algun moment ho vàrem aconseguir).

De sobte una claror intensa em fa obrir els ulls i veig que ha marxat la boira i que hi ha un clar de lluna espectacular. Són les tres de la matinada i, refets per l’estona de descans,  decidim posar-nos de nou en marxa. Creiem que val la pena arribar a la furgoneta i poder descansar millor.
De seguida trobem el camí (no gaire lluny d’on érem, feia un revolt que a les fosques ens va passar per alt) i en una escassa mitja hora arribem a l’aparcament. Ja a la furgoneta, fem els 3 ó 4 km de carretera fins a sortir de la zona del Parc Nacional i ens instal•lem a l’aparcament de Le Maillet, on després de beure’ns un bric de brou calentó, varem dormir fins mig matí.
 
Imatge de mostra
 
 
Conclusions de l’aventura:  
• Les ressenyes, a vegades, poden portar a confusions.
• No sempre les fites porten pel millor camí.
• Mai més em deixaré la frontal.
• Quan teníem 20 anys, els horaris de les guies els trobàvem llargs, però ara els trobem francament curts!!
•L'experiència és un grau i permet sortir d’aquestes situacions sense despentinar-se.

Rosa Maria Soler

Altres