El passat pont de Reis vam aprofitar les excel.lents condicions meteorològiques per fer una travessa amb esquís força dura però molt gratificant des de tots els punts de vista.

La idea és començar a la cara nord del Canigó, coronar-lo i fer cap a Vallter creuant el Pla Guillem i les Esquerdes de Rojà. Òbviament, el millor de tot és tenir algú disposat a acompanyar-te a l'inici i recollir-te al final. Nosaltres vam tenir la sort que ens vinguessin a buscar a Vallter, però vam haver d'arreglar-nos amb el transport públic per començar la travessa. I com que no hi ha altre remei, el primer dia vam sortir caminant de l'estació de Prada de Conflent.

La veritat és que fèiem força efecte, caminant carregats amb els esquís per Prada ( 350 m ) i Sant Miquel de Cuixà... Fins i tot se sorprenien de veure'ns els que ens creuàvem a la pista, ja que la neu no començava a ser present fins als 1.400 m . Aquesta primera etapa ens va portar al refugi de Balaig, que segons vam llegir, és el nom original del Canigó.

És una casa situada al costat de la carretera a uns 1.600 m d'alçada, amb lliteres de fusta, llar de foc i quantitats industrials de llenya a la disposició de qui hi vagi. No cal dir que vam fer un foc reconfortant, després de la pallissa de la caminada.

El dia següent vam sortir amb els esquís calçats i vam seguir remuntant la pista fins que en una clariana la vam deixar, per acostar-nos a l'aresta nord, sense passar pel refugi de Cortalets. Un cop vam haver guanyat l'aresta ens vam treure els esquís per atacar la darrera pala, que estava molt glaçada. A dalt, la vista era immillorable: des de l'estany de Salses fins a Montserrat, des d'Andorra fins a Les Gavarres...

Vam continuar amb els esquís a l'esquena fins a la portella de Valmanya, on ens els vam posar per fer un bonic descens fins a la cabana d'Aragó, on, després de treure la neu de l'interior, vam dormir.

La baixada cap a Marialles no va ser fàcil. Tot i que vam sortir que encara era fosc, de seguida vam trobar el GR 10, que havíem de seguir. Vam arribar a un trencall on, segons el mapa havíem de seguir el camí del fons de la vall, i així ho vam fer. Aviat el vam perdre i ens vam trobar esquiant pel mig del bosc. Vam retrobar el camí en el moment de creuar el torrent de Cadí (menys mal, perquè era l'únic pas franc) però a l'altra riba el vam tornar a perdre. De nou pel mig del bosc, però ara amb els esquís a la motxilla. Després d'una bona estona de tirar amunt pel dret, vam trobar el camí, que ens va dur al pas obligat del coll Verd, on vam entendre-ho tot: el GR anava pel camí que havíem deixat al trencall, i el mapa ho indicava al revés. Al cap de poc arribàvem a Marialles, on vam deixar els paquets i, per acabar d'arrodonir el dia, vam pujar al Set Homes, on vam tenir una panoràmica fantàstica del descens del dia abans i del recorregut de l'endemà.

La darrera etapa la vam començar abans de les 6 del matí perquè ja vèiem a venir que seria llarga. Vam veure sortir el sol de darrera el mar quan creuàvem el Pla Guillem. Simplement no hi ha paraules.

Tot i que a partir d'aquest immens pla el desnivell a salvar és relativament poc, contínuament estàs flanquejant per cares nord, que si, com ens va passar, tenen la neu ventada, és molt recomanable treure's els esquís i posar-se els grampons en alguns passos compromesos.

El darrer d'aquests passos delicats és la Portella de Rojà. Ja no ens vam calçar els esquís fins al Roc de la Mort de l'Escolà, on vam començar el descens fins a la Portella de Callau, on ens vam haver de treure els esquís perquè el Pla de Coma Armada no tenia gens de neu. Era un autèntic contrast, ja que al Canigó n'hi havia molta.

A la Portella de Mantet ens vam trobar amb en Jaume i la Rosa Maria , que ens havien vingut a buscar. Des d'aquestes línies aprofitem per donar-los les gràcies. Vam fer junts el descens fins a l'aparcament de Vallter, on vam acabar aquesta magnífica i dura travessa.

Francesc Grau