Després de l’experiència als Ecrins i, amb ganes de més, ens plantejàvem pujar al Mont Blanc i al Tacul. La sortida es va fer esperar: hi havíem d’anar per Setmana Santa, però la previsió no era bona; hi havíem d’anar pel pont de l’1 de maig, però la previsió tampoc era bona; finalment, ens hem escapat aprofitant la Segona Pasqua.
Sortim de Barcelona el Bernat, el Roger i jo, i anem a Vic a recollir l’Amat on aprofitem per dinar. Havent sopat a mig camí, ens plantem a Chamonix a mitja nit.
Ens comuniquen pel «pinganillo» que la part de dalt del telefèric està tancada, es veu que estan fent-hi obres de manteniment, així que el pla inicial queda afectat. Teníem pensat pujar dissabte al Plan de l’Aguille (la parada intermèdia del telefèric de l’Aguille du Midi) per anar a dormir al refugi de Grands Moulets; el segon dia, diumenge, pujar al Mont Blanc, baixar altre cop fins a la intermèdia i des d’allà agafar el tram de dalt del telefèric fins a dalt de l’Aguille du Midi per baixar a dormir al refugi de Cosmiques; el tercer i últim dia, preteníem pujar el Mont Blanc du Tacul des del refugi, baixar la Mer de Glace fins a Montevers on havíem d’agafar el tren-cremallera fins a Chamonix, carregar la furgoneta i enfilar de tornada cap a Barcelona. Per sort o per desgràcia no hem pogut fer el Tacul aquest cop...
Així doncs, ens llevem a les set per preparar les motxilles amb calma i agafem el telefèric fins al Plan de l’Aguille (intermèdia). Sortint del telefèric veiem que les traces es divideixen cap a una morrena de roca, les restes de quan el Glacier des Pelerins arribava a aquesta alçada, i unes altres que pugen amunt directament a buscar un pas de neu continu.
Seguim aquestes segones i acabem afegint cent metres de desnivell a l’etapa del dia, havent de baixar-los amb les pells posades fins arribar a l’alçada del pas de la morrena que havíem vist abans. Seguim flanquejant en direcció al refugi passant per sota una allau de dimensions considerables i pugem fins un collet on parem a menjar alguna cosa i a beure. Des d’aquí seguim flanquejant, ara de baixada, fins a la glacera de Bossons.
Creuem tota la gelera que està completament tapada per les abundants nevades d’aquest any sense encordar-nos ni trobar cap pas complicat fins just abans d’iniciar la pujada cap al refugi, on trobem l’únic pas curiós entre Seracs. El passem també sense treure els esquís, realment aquest any hi ha molta neu. Des d’aquí ja pugem els últims 200 metres fins al refugi. El Bernat ens explica que va agafar una bona «pájara» pujant aquest tram l’altre cop que va venir –també amb l’Agrupa!–. Com que la història és cíclica, aquest cop li toca al Joan.
Als peus del refugi, ens posem els esquís i els pals a l’esquena i hi arribem superant un flanqueig de pujada equipat amb cadenes. Coneixem la Mònica i el Bernat, amb qui tenim amics en comú i hi passem la tarda petant la xerrada i rient.
Avís per navegants: quan arribeu als refugis, aneu a pagar directament, no fos cas que us passés com a nosaltres, que vam haver de sopar al segon torn enlloc del primer. Fem una becaina esperant que es facin les set, sopem i anem directament al llit, que queden poques hores perquè soni el despertador.
Esmorzem a la 1:30 de la matinada de Diumenge, per esmorzar sí que tenim el primer torn!
Ens calcem els esquís a les 2:30 i comencem a pujar sota les estrelles i veient sota nostre les llums de Chamonix. Al principi la temperatura és agradable, però conforme es lleva el dia i guanyem alçada cada vegada fa més fred.
La traça oberta amb molt encert ens permet pujar ràpidament, guanyant metres còmodament. Al Petit Plateau (3600 m) parem a menjar i a beure, i ens posem una capa més per no agafar fred. No ens ho esperàvem però ja no ens la traurem durant tot el dia. Pujant del Petit al Grand Plateau, comença a clarejar. Arribem al Grand Plateau (4000 m) amb els frontals apagats i contemplem la sortida del sol mentre fem una altra paradeta. Son les 5:15 i portem 1000 metres de desnivell positiu. Travessem el Grand Plateau i abans d’atacar la pujada al coll, veiem el primer raig de sol al Mont Blanc.
Arribem al Col du Dôme a les 6:30 i ens toca el primer raig de sol a nosaltres. Al cap de 30 minuts, arribem al Refuge du Vallot (4362 m) on deixem els esquís i entrem a recuperar forces i temperatura. Ens calcem els grampons i sortim a les 8:00 per atacar la carena de 400 metres que ens separa del sostre dels Alps. Hi arribem al cap de dues hores d’esbufegar molt. El Roger i l’Amat, que estan molt forts, fa uns minuts que ens hi esperen fent una becaina d’alçada. El Bernat i el Joan, que hem agafat un ritme més conservador –l’un per experiència i l’altre per supervivència– ens els trobem estirats a la neu entre una gran majoria que han pujat amb els esquís a l’esquena i que baixaran directament des del cim.
4810 metres. Abraçades, foto de cim i poca cosa més.
Jo, aclaparat, començo a tirar avall sense esperar massa ningú. A mesura que perdem alçada, notem com el cap se’ns desemboira i el cos es va tornant a posar a lloc. De pujada no ho teníem gens clar, però ara agrairíem haver carregat els esquís fins a dalt i poder baixar directament des del cim. Desfent la carena fins al Refuge du Vallot veiem com la Mònica i el Bernat, entre els altres, fan girs aixecant neu pols i alhora, veiem com comencen a arribar les nuvolades previstes per l’aprés midi. Arribem al Refugi du Vallot amb molt poca visibilitat a les 11:20 i ens espavilem a treure’ns els grampons i començar la baixada.
Ja amb els esquís als peus ens enganxem tant com podem a les traces de pujada per no desorientar-nos ni caure en cap esquerda. La boira ha deixat la neu en molt males condicions i la que havia de ser una molt, molt bona baixada acaba sent un suplici. Arribant al Grand Plateau, la visibilitat millora una mica i ens unim amb els que han baixat des del cim. Que bé que baixen!
Seguim baixant veient tot el que no hem pogut veure de pujada i al·lucinats amb l’ambient, baixant entre Seracs i metres de bellesa indòmita, anem desfent el camí fet a les fosques durant la matinada.
Arribant al Refugi de Grands Moulets, la neu comença a millorar. Ara està ben dura i es deixa fer millor. Decidim parar a menjar una mica a l’alçada del refugi i recuperem forces per encarar el que ens queda de baixada. Els flocs de neu, de moment discrets, ens animen a seguir.
Superem el pas curiós entre esquerdes i acabem de baixar la Glacera de Bossons, ja amb una neu més primavera i amb la nevada fent-se més abundant. Posem les pells de foca i comencem el flanqueig que vam fer ahir de baixada. La neu està estranya i el flanqueig se’ns fa més llarg del que recordàvem.
Parem al mateix collet que ahir per encarar el tram final on havíem fet la marrada innecessària. Traiem pells i enfilem fins la morrena. Posem els esquís a l’esquena i remuntem uns 20 metres verticals amb l’ajuda d’una corda fixa –però dinàmica– per terreny molt descompost. Tornem a calçar els esquís per fer els 500 metres que ens separen de l’última caminada fins al telefèric. Just arribar entrem directament al telefèric, que surt al cap de pocs minuts.
Arribem a la furgoneta i fem la ja típica estesa de material al “sol”.
Després de canviar-nos i endreçar-ho tot, anem a fer una volta pel centre de Chamonix, però una intensa pluja ens obliga a seure a celebrar-ho amb una bona pizza i una cervesa fresca.
Estem contents i cansats. Fem broma maleint el telefèric: tant bé que estaríem ara a Cosmiques contant els minuts per poder pujar un altre quatre-mil... i tant poc tems que fa que hem baixat dels núvols de la nostra última aventura, ens sorprenem a nosaltres mateixos planejant la següent.
Ens veiem a les muntanyes i amb ganes de seguir!
19-20-21 de maig de 2018. Escrit per en Joan amb la inestimable ajuda de l’Amat, en Bernat i en Roger.
