No hem pogut anar a Montroig, per la situació actual del covid, però, com diu la Carme al retrobar-nos a la sortida del metro de St Pau, punt sortida, a les 8h, estem bé, tenim ganes de muntanya i Collserola és un privilegi que tenim a mà, cal viure’l, cal gaudir-lo.

Així ens sentim tots i totes, amb ganes de passar el dia caminant “per la muntanya”. Som 21, no està malament. Amb un itinerari més o menys previst anem fent camí, plaça del Nen de la Rutlla, algú la recorda com ”nen de l’aro”, eren altres “temps”.

Pugem pel parc del Guinardó , mentre el sol acaba de sortir per sobre del mar, els bunkers del turó de la Rovira és el primer punt de parada, vistes al mar i a la muntanya, encara que els núvols amb prou feines ens deixen veure el perfil de Collserola que anem a fer, però sí veiem el Tibidabo.

Seguim, cap a la carretera del Carmel, i davant del “Tres Delicias” fem un recompte i ens falta el Xavi, no està fent cap tapa, els temps que corren no permeten caure en la temptació i el mític bar està tancat. Finalment apareix, i enfilem cap el turó del Carmel (muntanya pelada), ara ja amb menys núvols podem veure la cresta de Collserola per on passarem d'aquí una estona.

Mirades al mar, ja ha acabat de sortir el sol, seguim i ,per entre carrers d’antigues barraques, ara totalment restaurades, casetes ben boniques i dignes, passem per la plaça de Salvador Allende i l’ermita del la mare de Déu del Coll, on els barcelonins i portaven ofrenes temps enllà. Creuem la carretera del Coll i ens enfilem al tercer turó del dia, el del la Creuera del Coll. Sorpresa!!! La Cata i el Jordi Pino ens venen a veure, no ens podem abraçar però tots contents de veure’ns.

Resseguim el parc, monument penjat del Xillida allà baix, l’Angel, pensant temps propers fa una bona culada, que queda en rés. Ara tenim un tros “lleig”, creuar la Ronda de Dalt i canvi d’itinerari respecte l’inicial. Agafem a l’esquerra, carrer/escales  de Canaan, travessem la Ctra de l’Arrabassada, carrer Navata , Vallparc , i drecera amb forta pujada, ja entre pins fins el camí de Can Borni, amb ganes de menjar alguna cosa, paradeta, fem un mos, tot respectant distàncies.

Seguim per la pista de la dreta cap els jardins dels vivers municipals de can Borni i carretera de l’Arrabassada que recorrem uns 100 metres, agafem un trencall tot tranquil i molt bonic, per arribar a la residència Vista Rica, habitada i amb serveis culturals i de bar. Ja hem fet la màxima alçada, ara tot serà pla i de baixada, Agafem la pista de la Font Groga, i per sota d’arbres frondosos, per on hi penetren els raigs solars seguim el torrent de la Salamandra que porta força aigua, fins arribar a Sant Medir, ja amb gent i sol. Uns ens deixen per no tornar amb tren, la resta seguim fins Sant Cugat, ja per pistes més amples.

Can Borrell ens tempta amb olor a carn a la brasa i tauletes a l’exterior, però seguim i arribem al pi d'en Xandri, amb els suports de fusta i cables que l’aguanten i protegeixen de la malifeta que un dia van intentar fer-li, tot amb el rerefons de l’especulació urbanística de la zona, Font Negra, que tant de bo es mantingui verda i amb natura com està fins ara.

“Feina” feta, quasi feta, travessem St Cugat, són les 14:45, unes patatones i cerveseta al bar de l’estació. El covid no ens deixa gaudir massa d’aquest final, en taules separades i poc temps, (tanquen a les 15h), ens acomiadem sense abraçades, tot desitjant-nos bones festes.

Miquel Insausti (19/12/2020)

Altres