Un grup de socis habituals a les sortides de “Semprepodem”, vam preparar una caminada per la Serralada de Marina, pel dissabte dia 6, amb l’opció de repetir-la el dimarts dia 9, data molt més atractiva pels jubilats, que podem gaudir del luxe d’anar a la muntanya entre setmana, cosa que s’agraeix molt en aquestes dates en què les muntanyes més properes a Barcelona, estan “superpoblades”.
Això em va animar a apuntar-me a la proposta, encara que amb una mica d’expectació per si podia ser una mica massa per a les meves possibilitats i ritme de caminar...
Ens vam trobar una colla de 10 a la sortida de metro de Singuerlin i vam començar a caminar per carrers en forta pujada, en direcció al Turó del Pollo o Puig Castellar, on vam fer cap per un itinerari diferent dels que jo coneixia i que passa per la banda oriental. Després d'una volteta pel poblat ibèric, vam seguir camí cap el Serrat de les Ermites, passant per Sant Climent i Sant Onofre. Tota l’estona tenim bones vistes sobre la part nord del Barcelonès.
Arribats a Sant Onofre, vam fer una parada per esmorzar, tot cercant el millor racó per evitar el molest ventet que hi feia.
Un cop refets, vam baixar cap el Coll de la Vallençana, on vam travessar la carretera de Montcada a Badalona, per a remuntar cap el Turó de les Maleses, i el poblat ibèric del mateix nom.
Durant tot el camí gaudim de la companyia de les argelagues i els romanins ben florits, que ens alegren la vista i l’olfacte.
Malgrat que no està tan ben arranjat com el de Puig Castellar, el poblat de les Maleses és també força gran i sorprèn sobretot, per la seva ubicació en un lloc amb vistes espectaculars sobre tots els voltants. Realment ningú com els ibers per trobar llocs amb vistes!!
Després d’una petita aturada per gaudir de l’entorn, emprenem la baixada cap a Montcada. En Pep ens condueix per camins i caminets que passen per llocs ben solitaris i ombrívols. Sembla impossible que tan a prop de les autopistes, els trens i els carrers de Montcada hi quedin aquests racons tan amagats.
Passem prop de Sant Pere de Reixac, sense arribar-hi, i després també prop del restaurant Can Piqué, per acabar ja a Montcada, prop d’un pont que ens permet de creuar el Besòs, ben a prop de les estacions de la Renfe.
Aquí ens acomiadem i ens separem en dos grups, ja que cadascú fa cap a l’estació de línia de tren que li va més bé, donant per acabada la caminada... Bé, no tothom, perquè l’Ana sembla que no n’ha tingut prou i decideix tornar a peu cap a casa tot seguint el marge del riu.
Per part meva acabo contenta d’haver-ho pogut fer, potser a un ritme un pèl mes ràpid de l’habitual per mi, però que he pogut seguir sense problemes i en molt bona companyia.
Fins una altra companys!
Rosa Mª Soler (09/02/2021)
