Encara no ha despuntat el dia que ens trobem una bona colla a l’Agrupa, uns quants més s’uneixen a Fabra i Puig. Avui, fem camí cap una de les serres del Prepirineu, la Serra de Busa, situada a la comarca del Solsonès.

Comencen a despuntar els primers raigs de llum a l’arribar a Sant Lleïr. Al sortir de l’autocar, fa olor de fred i això fa despertar-nos de cop. Per altra banda, el viatge i les hores que són no ens han tret pas la gana, tot el contrari, i abans de començar la ruta entre un silenci profund, aprofitem per fer un mos.

Després d’agafar forces, iniciem l’excursió i posem rumb cap a la primera parada, Sant Pere de Graudescales. Avui, tenim la sort de comptar amb un vocal, l’Albert López, que molts historiadors l’envejarien. Ja, quan érem a l’autocar, ens fa cinc cèntims d’alguns fets històrics relacionats amb la sortida d’avui però mentre fem camí encara ens en explica més. Ens fa un breu apunt històric, a més de compartir-nos algun interès polític pel mig, sobre aquesta petita església romànica restaurada situada a la Vall d’Ora i que és l’únic edifici que resta d’un antic monestir de monjos benedictins.

Toca encaminar-se cap el Cingle de les Estaques i per això cal enfilar el Grau de l’Esguerrat, o altrament conegut com el de Sant Pere. Aquest, es troba envoltat d’una extensa catifa de fulles de colors ocre, que fan justícia a l’estació de l’any en la que ens trobem. Fem breus parades per recuperar l’alè, fer un glop d’aigua i no deixar perdre’ns l’entorn en el qual ens trobem. Continuem endavant per les Collades i ben aviat ja som el Pla de Busa. Tampoc voldríem exagerar, però “ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”, com canta un grup català de renom.

Això no ens fa defallir i fem camí pel Pla de Busa, que com bé indica el seu nom, és un altiplà natural sobre dels penyals de la serra de Busa on destaca la presència de la casa Rial, única masia encara habitada de forma permanent i l’església parroquial de Sant Cristòfol. Arribem al mirador del Capolat on hi ha unes vistes precioses del pantà, Sant Llorenç de Morunys, les Serres de Bastets i Llangots i del Port del Compte.

Des d’aquí, fem un últim esforç abans de dinar, i arribem al Capolatell, on hi ha la presó de Busa. Per accedir en aquest extrem de la muntanya, hem hagut de creuar el pont de ferro. Aquest indret durant la guerra del Francès va servir com a presó dels soldats napoleònics. En aquest punt, l’Albert torna a passar a l’acció tot relatant-nos que la tradició diu que els soldats, desesperats, morts de gana i fred decideixen llençar-se al buit i que arran d’això sorgeix l’expressió “Mourir à Busa et resurgir a Paris” (Morir a Busa i ressorgir a París). 

Dinem a la presó de Busa, amb unes vistes úniques, però amb la “por” que algun dels voltors que ens volen per sobre decideixi menjar-nos. Allà és també on decidim fer-nos l’emblemàtica foto de grup per recordar aquest bonic dia. A més a més, en Pep aprofita per fer el “màrqueting” pertinent així com necessari sobre diferents qüestions rellevants de l’Agrupa i ens indica properes sortides.  

Anem una mica justos de temps i hem de fer camí per arribar a l’hora acordada. Passem per l’altre extrem del Pla de Busa on hi ha unes vistes que tallen la respiració. Es fa impossible no parar-se, fer una foto i contemplar amb les pupil·les ben obertes l’espectacle de la naturalesa que tenim davant nostre, uns cingles escarpats entre muntanyes amb arbres de tots colors. 

La Baixada la fem pel Grau de les Escales, aquest està equipat amb unes escales de fusta i pedra, un cable d’acer i una escala metàl·lica que ens ajuda a passar el tram més vertical del grau (sis metres) i de tota la ruta. Els genolls després d’aquest descens es comencen a sentir però la il·lusió continua intacte.

Passem per sota de les Baumes i seguim caminant pel bosc, que continua sent un esclat de colors ocres que segueixen sense deixar-nos indiferents, per acabar arribant a Can Orriols, a dues passes del punt d’inici que és Sant Lleïr. Hem caminat un total de 19 quilometres i amb un desnivell de 625 m durant aproximadament unes 6 o 7 hores.

Estem cansats a l’arribar però hem gaudit com mai, ja tenim ganes de que sigui el 18 de desembre per fer la propera sortida a la Serra de Vandellós. 

Clàudia Puigderrajols (13/11/2021)