Fins no fa massa associava les raquetes amb una pista de tennis. A l’Agrupa he après que no només s’empunyen amb la mà sinó que també es poden fer servir amb els peus.

Així és com les vam utilitzar la vintena de socis de l’Agrupa de la secció Semprepodem el dissabte 18 de febrer al massís del Port del Comte. El dia era assolellat i molt lluminós. Tan calorós que temíem per la manca de neu. Incrèduls, quan vam arribar al pàrquing de l’Estivella (1.941 m) vam poder comprovar que n’hi havia prou com per calçar-nos les raquetes.

Aquí ja es van formar dos grups: el dels experts que van decidir emprendre el camí amb les raquetes penjades a la motxilla perquè la neu era prou dura i no n’havien de menester, i el dels debutants, il·lusionats per enfundar-nos les botes en aquests estranys enginys que ens feien avançar com ànecs.

Vam iniciar l’ascens per la Rasa del Prat travessant un bosc fins arribar al Portell del Llop. Els debutants ja no somrèiem tant. Les cames ens pesaven el doble que als altres. En sortir a camp obert i girar cap a nord-oest, la neu escassejava i, ara sí, tots plegats -o gairebé- vam renunciar a portar les raquetes sota els peus.

Ens vam enfilar per un pendent rocós que ens va portar al cap de les Pedrusques (2.349 m). Primera parada per contemplar una vista 360º des de la que vèiem tot el Pirineu i bona part de Catalunya. Des d’allà mateix divisàvem el Pedró dels quatre Batlles (2.388 m), el punt més alt de la nostra excursió, que vam assolir poc després i des d’on teníem la Serra d’Ensija, el Cadí i el Pedraforca a tocar.

Al Pedró s’esdevingué l’ensurt de la jornada. Faré spoiler per no espantar-vos i ja us avanço que no va ser greu. L’August es va tallar amb un dels rètols panoràmics de metall que hi havia al cim i es va fer una incisió al dit que sagnava força. L’expedició, sortosament, comptava amb dues infermeres molt competents que van tallar l’hemorràgia i l’August va continuar l’excursió. Un cop a Barcelona va ser atès per una doctora que li va cosir fins a set punts de sutura. Déu ni do.

Vam deixar enrere  el Pedró dels quatre Batlles i vam emprendre direcció nord-est encara sense calçar-nos les raquetes ja que les ventades s’havien endut les neus dels cims. El descens ens portava cap al Clot Rodó per un tram on la neu s’hi havia acumulat amb abundància. El grup de debutants ens vam afanyar a calçar-nos novament les raquetes.

Al Clot Rodó vam fer parada i fonda. N’hi va haver uns quants que abans d’endrapar el dinar van pujar al Tossal Estivella (2.338 m). La resta vam encetar el nostre déjeneur sur l’herbe (i pedres) i, un cop tips, esperar la resta com fan els llangardaixos.

De baixada vam creuar el Prat de Fontetes amb prou neu com perquè aquesta vegada els vint-i-dos semprepodems ens decidíssim a "enraquetar-nos". El prat ens va menar a una pista que va permetre als iniciats a llançar-se per trams de neu verge que van provocar alguna rebolcada i moltes riallades. 

Quan a la pista ja no hi quedava ni un bri de neu ens vam haver de descalçar de nou i caminar fins al pàrquing de l'Estivella. Havíem recorregut un total de 10.800 kilòmetres i fet 500 m de desnivell. Ja podíem tornar cap a casa. Punt i partit.

Mònica Muñoz-Castanyer (18/02/2023)