La serra de Cabrera queda encavalcada entre dues comarques, Garrotxa (la Vall d’en Bas) i Osona (L’Esquirol). Hi neix el riu Fluvià.

Juntament amb el Pla d’Aiats i el Pla de Sitjar forma una plataforma tabular en forma d’Y; la “pota“ d’Aiats es retorça fins acabar al Puig Sabastida i l’altra espina dorsal passa per les Bores de la Masallera (unes interessants cavitats subterrànies) i l’Agullola de la Tuta, per desembocar al nucli de Caselles.

La Serra de Cabrera, com altres tossals de la comarca, vindrien a ser la versió modesta dels tepuis sud-americans. A diferència d’aquests, són plans generalment estrets; en alguns punts de Cabrera és com un passadís de casa, amb timba a costat i costat, el que li confereix una personalitat molt marcada. L’altra dada rellevant és la diversitat vegetal en un escàs kilòmetre de longitud: El paisatge arbori i vegetal va canviant continuament. Al pla de la serra, domina el faig i les praderies de falgueres. Al grau de la Serrica, boixos, roures i alzines.

Partint del pàrquing de can Puntí, travessem el pont de la Rotllada i, pel camí enmig de prats vaquers, arribem al petit nucli d’Aiats, on un estol d’oques són el comitè de recepció xisclaner, que ens escortarà fins a la sortida.

Emprenem la pujada al Pla d’Aiats, que va fent-se més i més costeruda fins a l’Escaleta, feta de graons naturals i d’altres no tan naturals, que obliguen a grimpar.

Arribats al Pla d’Aiats, ens obrim pas pel mig d’un frondós falguerar, amb les fulles ja cremades pel fred.

Ens trobem el mirador d’Aiats, un dels millors del país, avui “tancat” per la boira. Ens ajudem amb l’aplicació Peakfinder per reproduir mentalment les muntanyes que hauríem vist al nostre davant. Refem el camí i continuem endavant fins al coll de Bram i, per les Marrades, arribem al Santuari.

Aquí ens obsequiem amb uns refrescos, cerveses i uns glops de ratafia per entonar l’ànima i potser agafar coratge pel que ens queda.

Permeteu-me un incís:

L’experiència de pujar un cim no se m’esgota en una sola vegada. No em convenç el repte dels Cent Cims. Per a mi muntanyisme no és conquerir un cim rere un altre sinó viure l’experiència de pujar cims. Un cim no el dono per “fet”, amb una sola vegada. Els cims els pots pujar per diferents vessants i amb diferents rutes. I l’experiència és nova cada cop. I fins i tot ho és encara que segueixis la mateixa idèntica ruta.

En el cas que ens ocupa, tres setmanes enrere havíem vingut a preparar l’excursió cinc companys de l’Agrupa. En repetir-la amb el grup de Semprepodem, la serra també està emboirada. Podria haver resultat decebedor. Però els faigs han canviat el verd per un groc lluminós i els camins han quedat generosament entapissats de fulles (l’espectacle de la tardor es repeteix any rere any i mai no em cansa). La boira, en arribar al santuari, és d’una espessor compacta, sense les “finestres” translúcides de vint dies enrere. Ni rastre del paisatge al voltant de la serra. El “pont” cap a les ruines del castell de Cabrera es perd avui en una massa gasosa de somni.

Passem l’Osca agafats a la barana de la paret. Semblem la filera de nens d’una escola-bressol. La boira ens estalvia la visió vertiginosa de les timbes.

Els camins planers afavoreixen la conversa, l’intercanvi de records. La collita del dia: Botifarres “corades” (no recordo de quin poble), l’inevitable simposi sobre bolets comestibles i tiberis en restaurants mítics perduts per la muntanya.

A la Font de l’Osca, un rajolí suficient per refrescar-nos i esquitxar-nos. Aquí la conversa deriva cap a l’apassionant disciplina del tast professional d’olis.

I, de cop i volta, quasi al final de la serra, davant dels nostres ulls estupefactes, apareix el cep més gran que he vist mai, allí a la vista de tothom, a vint metres del camí, com un monument del bosc, com si hagués estat allí de sempre, esperant-nos. El nostre boletaire de capçalera es llança a caçar-lo amb una eufòria desfermada. I el grup, contagiat, es dispersa pel bosc amb l’ebri entusiasme dels boletaires catalans.

A la baixada de la Serrica, els núvols tenen el detall d’enretirar-se i, en obrir-se el teló, se’ns apareix l’espectacle de les cingleres i els prats d’un verd refulgent, com acabats de pintar. No podem badar gaire amb les vistes perquè la baixada és exigent, inclinada i relliscosa, i els ganxos estan més pensats per pujar que per baixar.

Després de la Serrica, ja només ens resta una llarga i plàcida tornada per un camí boscós que recorre sinuosament tota la falda de la serra, i ens deixa a l’esplèdida masia de Can Caselles.

Passat el pont de la Rotllada, tombem el cap una i altra vegada per delectar-nos amb l’espectacle de les cingleres que la boira ens ha escamotejat a l’anada.

I tanquem el cercle al pàrquing de can Puntí, on ja no serveixen cafès ni res més a les 4 de la tarda.

Les dades prosaiques:

Tipus de ruta: Circular, començant i acabant al pàrquing del restaurant Can Puntí, prop del pont de la Rotllada.

Distància recorreguda: 15 Kms.

Desnivell positiu: 720 mts.

Desnivell negatiu: 720 mts.

Altitud màxima: 1.311 mts.

Participants: 15.

Òscar Pàmies (16/11/2024)