Agrupació Excursionista "Catalunya"

Tancada per vacances de l'1 al 28 d'agost

Sortim a les 7.30 de l’Agrupa en direcció Balsareny. Hi arribem a ¾ de 9, i constatem el que ja preveiem. Fa un fred que pela!!!. Sí, 4 graus sota zero. I a sobre, cel cobert. Això sí, no fa vent, cosa que s’agraeix.

Deixem enrere el Col·legi Guillem de Balsareny, i ens dirigim a la Resclosa dels Manresans, punt de captació de les aigües del Llobregat que alimenten la Séquia. La Séquia de Manresa, com se l’anomena popularment, és un canal d’uns 26,7 km que acaba al Parc de l’Agulla de Manresa. Es va construir entre el 1339 i el 1383, i encara funciona!!!

Serveix per abastir d’aigua Manresa i altres poblacions, al llarg del seu recorregut. Després d’escoltar una breu ressenya històrica, esmorzem allà mateix. Continuem ja pel curs del canal, i ben aviat ens trobem l’aqüeducte de Santa Maria. Al llarg del seu recorregut, el canal, precisa de diversos aqüeductes per a salvar les fondalades que es va trobant.

Seguim pel costat del canal. La suavitat amb que baixa l’aigua dona molta serenor, i si no fos pel fred, convidaria a estirar-se a la vora, i gaudir d’una estona de pau i relaxació. Així arribem a les infraestructures de les Mines de Vilafruns. Aquestes mines van començar la seva activitat el 1933, afegint-se a l’activitat minera ja existent al Bages. Posteriorment, es van unir aquestes amb les de Sallent, format un entramat de galeries, considerable. En els darrers anys, l’explotació va anar en declivi, i dos accidents mortals l’any 2020, li van donar el cop de gràcia. Encara tenen certa activitat de manteniment, però l’explotació en si mateix, ja no es produeix.

Continuem el camí i passem per l’aqüeducte de Conangle, el més espectacular dels que veurem, i que separa els termes de Balsareny i Sallent. Poc després, ja veiem les instal·lacions de les Mines de Sallent i la seva característica “muntanya de sal”, que veiem des de la carretera, quan pugem per l’eix de Llobregat, a l’esquerra. Li diuen muntanya de sal perquè aquestes mines, produïen sals potàssiques, utilitzades, principalment, per a l’elaboració de fertilitzants agrícoles. La muntanya és fruit del dipòsit de residus de rebuig de la potassa extreta durant dècades. Tanmateix ja fa molt que es va deixar d’utilitzar degut a la contaminació del subsol que provocava. El primer que ens trobem, son les vies del tren de via estreta, que portaven al Port de Barcelona tones i tones de potassa.

Seguim l’itinerari i, després de creuar les vies, ens retrobem novament amb la séquia que havíem deixat una mica abans d’entrar a la zona de vies del tren. Al cap de poc arribem a una àrea d’esbarjo, just sota del Turó del Cogulló. En aquest turó hi ha les restes del poblat ibèric més rellevant del Bages, i que va estar habitat entre els segles VI i I aC.

En aquest àrea de descans deixem ja definitivament la séquia, per agafar el camí que ens portarà a la Botjosa, on ens recollirà l’autocar per a portar-nos a dinar. Aquesta colònia dels treballadors de la mina es va construir als anys 30 del segle passat, i està formada per un seguit de casetes baixes i una església, dedicada, com no podia ser d’una altra forma, a Santa Bàrbara, patrona dels miners.

De nou a l’autocar, arribem al restaurant El Rebost de la Torre, on fem un suculent àpat, i comprem alguns productes a l’agrobotiga.

Malgrat ser un grup força nombrós, 41 excursionistes en total, tot ha anat ben rodat. Feia patxoca veure la “serp” multicolor que formàvem, ja que el camí, en una bona part del recorregut només permet el pas d’una persona darrera de l’altre. Molt bon ambient, companyia i entorn.

Jordi Secall (22-01-2022)