Xerpes i Monis decidim agafar el tren direcció Labern. Des de la finestra, Montserrat ens sorprèn tota nevada. Flipem i, a la vegada, comencem a conscienciar-nos del fred que ens espera a fora.

Efectivament, en sortir del vagó podem comprovar que més que clima tropical hi ha un aire gèlid que no ajuda a moure les mans. Així i tot, un bon esmorzar motiva a qualsevol, i improvisant una rotllana a la isolada estació, mengem sense dir gran cosa.

Ens posem en marxa! Fila índia i atenció a la carretera! Hem de fer un metres d’asfalt (400m no patiu!) per trobar el camí que ens portarà al Castell de La Guàrdia. Un cop trobat el camí, al cap de pocs instants, veiem un home a la llunyania. L'homenet, vestit de color taronja fluorescent, ens saluda sense parar. Mira-te'l que simpàtic! La Clara i jo decidim anar-lo a conèixer; el David es queda amb els i les xiquilins.

A mesura que ens acostem, veiem que la vestimenta llampant combina un toc militar, que les salutacions que semblaven càlides no eren res més que senyals d'alerta i que al braç esquerra, penjat de l'espatlla hi porta una escopeta. No era un follet del bosc, és un caçador. L'home ens diu que no podem passar, que hi ha una vuitantena d'homes repartits pel territori fent la caça del senglar. Les dues monitores, amb la cara de moniato i sorpreses, esperem que el caçador ens doni una alternativa de camí, però no, l'home ens diu que arribem a La Guàrdia (poble) per la carretera.

I la pregunta és: Si portéssiu un grup de 17 infants entre 9 i 11 anys, tots i totes sota la vostra responsabilitat, què preferiríeu; passar per un GR replè de caçadors o caminar més de 5 km per una carretera força transitada? L'elecció de qualsevol dels i les monitores de la SIJ és CAP NI UNA.

Així doncs, mirant el mapa, avançant i retrocedint diverses vegades i sobretot allunyant-nos de la zona de tiroteig, decidim que l'única via possible és passar per camps privats.

(Bé, una situació molt trista i molt poc educativa. Sabem que en molts casos, la caça del senglar s'executa per qüestió de plagues i altres motius que no coneixem, però així i tot, respecte als valors que volem transmetre des de la SIJ, és una activitat tan contradictòria que això fa que no hi puguem estar d'acord.)

Després d'una xerrada conscienciant a tothom que hem d'anar  per la voreta per no trepitjar els conreus, arribem a La Guàrdia sans i estalvis! Visca!

Pel GR la vida és més bonica. Caminem fins arribar a La Muntanya Rodona. Allà dinem. Sabem que darrere el turó, ens espera Olesa de Bonesvalls, el poble on dormirem. Això fa pujar la moral i la súper pujada de 300 m de desnivell en poc més d'un 1 km... Ho aconseguim perquè som invencibles i quan el grup és fort ningú és dèbil!

Olesa de Bonesvalls ens acull amb els braços oberts, ja que dies abans havíem parlat amb la directora de l'Escola Pont de l'Arcada i ens havia dit que ens deixaria una sala polivalent amb lavabos, llum, aigua i calefacció, amics i amigues! Quin luxe! Un cop ens donen les claus, comprovem la sort que hem tingut.

Els i les xerpes són uns belluguets! No sé si els i les coneixeu... Són una espècie d'éssers minúsculs amb la potència d'un huracà, la força d'una deessa i la vitalitat d’un cangur en plena forma! Són formidables! Això sí, la sala polivalent ens queda petita i decidim anar al parc.

Després d'una hora i escaig, el fred pica encara més i la gana comença a dir "hola". Dins la nostra Home sweet home, mengem plegats i plegades. Uns quants llops i assassins abans d'anar a dormir i... Bona nit xiquilins.

Després de dormir 8 hores, el dia comença radiant. A poc a poc, anem despertant els músculs, traient lleganyes i obrint els ulls. Obrim les finestres i sembla que les males prediccions de pluja han escampat la boira. Cap núvol i tot el dia per endavant! Cap a Sitges!

Aquest cop, sabem que els GR ens acompanya fins a la meta de la jornada, però el mateix temps ja hem avisat que el dia seria una mica més durillo. Amb les motxilles ja a l'esquena, engeguem engranatges i politges i posem rumb direcció al Mediterrani.

Quan fa bon temps tot és més amè. Els sacs pesen menys, el camí és més lleuger i els paisatges més bonics.

Diem adéu a l'Alt Penedès i descobrim les fantàstiques i delicioses terres del Garraf. Camins sense gaire desnivell que et deixen gaudir del sol d'hivern juntament amb l'aire de mar que t'arriba en tot moment.

S'ha de dir que no és gaire recomanable anar-hi en moment de calor extrema, ja que la vegetació es basa d'arbustos baixos i no hi ha gaire ombra.

Dinem en un petit oasi d'arbres alts. Allà reposem forces i expliquem als i les Xerpes que ja queda molt menys! Últim sprint! Finalment, arribem a Sitges!

La primera cosa que fem és berenar. Que consti, que als i les Xerpes se'ls caracteritza per la seva capacitat de «jalar» sense parar. I la segona tasca que tenim en ment és felicitar-los per tot l'esforç! Durant tota la sortida, tots i totes les Xerpes han demostrat constància, companyonia, autogestió, vitalitat i alegria contínua! I tot i això caminant sense parar! Així doncs, els i les tornem a felicitar!

Un cap de setmana rodó!

Gràcies Xerpes i Monis!

27-28/01/2018. Helena Calafell Muñoz-Castanyer