Amb els dos grups vàrem ser 30 socis.
Ens vàrem trobar a la sortida de Mundet, iniciant el nostre recorregut pels Jardins de Marià Cañardo Lacasta ciclista professional que té el rècord de 7 voltes a Catalunya, on a la part del costat del Velòdrom hi ha el Poema Visual Transitable en tres parts de Joan Brossa on una "A" gegant Naixença ens convida a començar el recorregut per el Camí, un espai de transició on parèntesi, punts suspensius, comes i altres signes de puntuació sembren la gespa per conduint-nos fins el Final, on trobem les restes d'una A derruïda.
Després vàrem anar al Parc del Laberint que és el més antic que es conserva a Barcelona on es troba l'antic palauet de la família Desvalls, un edifici amb elements d'estil neoàrab i neogòtic. Dins d'aquest conjunt es conserva també la torre Subirana, (torre medieval) del segle XII. Es lamentable l' estat de conservació del palau dels marquesos d'Alfarràs.
Iniciat el 1794 com un jardí neoclàssic per Domenico Bagutti, es va acabar com a jardí romàntic el 1853 sota la direcció de l'arquitecte Elies Rogent, i es va afegir al jardí neoclàssic un canal d'aigua entre la terrassa superior i la intermèdia.
Repartides pel parc es troben nombroses peces escultòriques, algunes amb motius de la mitologia grega , així com fonts, brolladors i basses d'aigua, destacant per la seva qualitat les dues escultures femenines situades sota els templets del Belvedere.
Entre la vegetació destaca una sequoia que està catalogada d'interès especial i el laberint, que és l'estrella principal, realitzat amb xiprers retallats situat a la terrassa inferior on hi ha un relleu de marbre amb Ariadna i Teseu i al seu centre hi ha una estàtua d’Eros. "Entrar-hi és molt fàcil però sortir-ne ja resulta una tasca més complicada". Com era d' esperar, ens i vàrem perdre, gràcies a la nostre bona orientació vàrem pogué trobar el camí de sortida i ens vàrem fer un tip de riure.
En la sortida hi ha un petit estany circular, amb la gruta d' Eco i Narcís.
Els Jardins plantejaven uns recorreguts de contingut simbòlic, el seu recorregut feia al·lusió a tres conceptes: creació, amor i mort.
El pavelló de Carles IV, d'estil neoclàssic i aire italianitzant, està coronat per una escultura que representa L'Art i la Natura.. Al costat del pavelló hi ha una basa amb peixos, amb una escultura de dos dofins amb les cues entrellaçades, que llencen aigua per la boca. Darrere del safareig es troba la gruta de la nimfa Egèria una de les nàiades, habitants de fonts, rius i llacs, amb escales a cada costat. Al costat de les escales hi ha quatre columnes coronades amb els anomenats «vigilants», unes curioses estàtues amb cos en forma d'ou i cap humà, inspiració dels vasos canopis egipcis.
En la part occidental del parc es troba el jardí romàntic ocupat antigament per una horta. Al final del camí, a la zona adjacent amb el bosc, es troba una cascada. D'aquí sorgeix una riera que recorre tot el límit del jardí.
Després ens vàrem dirigir cap els jardins de Palau de les Heures situat a dalt del barri de Montbau, als peus de la serralada de Collserola, on trobem un dels edificis més singulars de Barcelona, es tracta del Palau de les Heures que fou construït on hi hagué la masia de Can Duran, adquirida el 1893 per Josep Gallart Forgas, indià nascut a la Bisbal d' Empordà, que havia fet fortuna a Puerto Rico, amb canya de sucre, fins que tornà a Barcelona el 1885. Va comprar aquesta finca per fer-se la seva residència d'estiu, l'octubre de 1893. L'obra va esser encarregada l'any 1894 a l’arquitecte August Font i Carreres, que també li havia construït la residència d'hivern a la rambla de Catalunya. Gallart havia donat ordres que no s'escatimés en res i volia que fos capaç de competir amb la finca veïna del marquès d' Alfarràs, l'actual Laberint d' Horta. En Gallart va poder gaudir de la finca dos estius, ja que va morir el 1898.
Durant la guerra civil la Generalitat va requisar la residència dels Gallart i durant un temps hi residí el president Lluís Companys, època en què es van construir una galeries subterrànies per tal de protegir-se dels bombardejos aeris. El fet que l'edifici es trobés al vessant muntanyós feia difícil que el bombardegessin. Aquest refugi es troba actualment en un magnífic estat de conservació, fins i tot funciona perfectament la seva instal·lació elèctrica, té una gran consistència i qualitat tècnica que inclou un pou de ventilació. Josep Gallart Folch, fill de Josep Gallart, va confessar en les seves memòries que va fer arribar una fotografia aèria del Palau a Kindelán, el responsable de l'aviació franquista, perquè bombardegés el palau, Kindelán va desistir, ja que la situació de l'edifici dificultava encertar l'objectiu. Acabada la guerra cívil l'any 1939, el fill de Josep Gallart, va recuperar la residència que als anys cinquanta es va vendre però no va ser habitat per ningú. El 1958 la Diputació de Barcelona el va adquirir i el 1972 tenia previst enderrocar el Palau però les protestes ciutadanes van fer recular la proposta. El 1992 la Diputació va signar un contracte amb la Fundació Bosch i Gimpera, la qual es comprometia a restaurar el Palau (encàrrec fet a l'arquitecte Norman Cinnamond) per tal de convertir-lo en la seu dels estudis de formació continuada de les Heures
El palau està inspirat en els "château": quatre torres rodones, rematades per pics cònics. El conjunt, assentat sobre una gran terrassa amb balustrada. L'edifici consta de semi-soterrani i tres plantes. La façana té 80 m. està presidida per una terracota, al·legoria de Les Heures, del escultor Josep Campeny i Santamaria. Es una dona amb un nen envoltada de fulles d’heure. El conjunt és d'una gran harmonia, amb àmplies escalinates a banda i banda del palau. El jardí s'estructura en tres terrasses. La més alta està ocupada pel palau i uns primers jardins. La segona i la tercera són les que tenen un major valor paisatgístic. A totes dues hi domina una composició geomètrica, amb parterres, caminals i estanys, i el contrapunt vertical d'altíssimes palmeres i la frondositat, entre d'altres arbres, de grans magnòlies i enormes castanyers d'Índia. Sembla que és l'únic edifici de Barcelona que resta amb connotacions d'arquitectura senyorial francesa i els jardins d'un estil mixt francès i italià els interiors eren d'una gran magnificència amb elements decoratius de gran valor (miralls, mobiliari, porcellanes, quadres, etc.). La finca era molt rica en aigua, tenien abundants brolladors i estanys Els jardins, dissenyats per Adrià Piera, van ser una peça clau del projecte. S'estructuren en cada nivell al voltant d'uns estanys centrals amb sortidors d'aigua. A l'espai circumdant, se situen uns parterres de broderie, envoltats d'espècies arbòries com palmeres, magnòlies i castanyers de l'Índia. Hi ha també roserars i testos de terracota amb geranis. Quan tot passejant, s'arriba a la part més baixa dels jardins, la perspectiva és tant o més imposant que la que es pot contemplar des de dalt. Per la seva gran alçària, és un jardí presidit per les palmeres, sobre tot Washingtònies que són l'element més determinant del paisatge. Al voltant dels estanys hi creix, ufanosa, l'heura, que també trobem en altres llocs del jardí. La reixa que tanca l'espai és de ferro forjat, el seu disseny evoca delicadament l'espècie que dona nom al palau i als jardins: l' heura.
Un magnífic dia amb la visita de dos grans jardins de palaus per finalitzar aquest cicle de Jardins i Parcs per Barcelona.
Anna Tomàs (13 y 20 /05/2021)
