A les portes de l’hivern els del grup de Dimecres al sol no ens ho pensem gens, matinem i, som-hi! cap al coll de Condreu, que és el lloc on ens trobarem. La majoria sortim de Barcelona, però també hi ha qui ve d’algun altre indret. Tenim un marge de carretera per a deixar-hi els cotxes i per aparcar-los tots, hem de fer un trencaclosques.

Els que arribem primer al coll, hi esmorzem, amb un aire gelat que ens sorprèn i ens fa pensar que passarem fred, però no, un cop comencem a caminar el bon temps ens acompanya, amb sol i tot.

Sortim en dos grups perquè som molta colla. Ens enfilem entremig d’una fageda en estat hivernal, faigs alts i branques pelades del tot. A terra una estora flonja de fulles. La fageda serà el bosc rei de l’excursió, tot i que també trobarem roures i alzines. Quan som a dalt se’ns apareix una roca impressionant que sembla que faci equilibris per no caure del pedestal, és el bolet de la Toia. Ens hi aturem i el fotografiem.

Continuem, ara per camins més humits, hi ha molsa i una mica més de verdor. Som a la zona del torrent dels Esquellons i de la Riera de Papalló, que en alguns trams porta aigua. Badem una estona perquè hi ha racons bonics i anem cap amunt de nou fins a una pista. Aquí retrobem el sol i n’hi ha que s’alliberen d’abrigall. Penseu que entre anoracs, gorres, guants i mascaretes, a vegades costava de saber qui era qui.

Seguim la pista i veiem, allà lluny, els cingles d’Aiats i muntanyes nevades que els més muntanyencs reconeixen, són el Puigsacalm i el Puigmal. Aviat trobem una fita situada al límit de tres comarques: la Selva, Osona i la Garrotxa. I com qui no vol la cosa ens plantem a les Roques Encantades, meravella de la natura. Com us ho explicaria? És una espai al mig del bosc ple de pedres grosses i amb formes d’allò més suggerents, té un toc d’encanteri. Més tard el Domènec ens n’explicarà una llegenda. El grup que hi arriba primer, guiat pel Pere Mansilla ens diu que aquí esperarem els altres, que tenen el Pep Molinos al capdavant. Voltem entre roques, ens hi enfilem i xerrem tranquil·lament i quan hi som tots, ens fem la foto de grup de mà del Joan Guiu.

En aquest punt s’acaba la caminada. Agafem els cotxes i pugem al santuari del Far on dinem ben entaulats a la fresca, i ben fresca que és la temperatura que hi fa. L’ambient és agradable i festiu, botifarres que van i vénen i torrons, bombons i cafè calent. Tenim temps per a visitar l’església i admirar les vistes des de la situació privilegiada del mirador. Al nord hi tenim, imponent, el Canigó tot nevat.

I per a arrodonir el dia, a l’esplanada del santuari hi ha un boix grèvol ufanós, que sembla posat exprés per a desitjar-nos unes bones festes. I per acabar, uns versos de Tomàs Garcés:

El camí de l'establia

no el sabríem oblidar.

Atzavares el voregen

i espurneig de gallerans.

 

Ara deixa la carena

 i s’endinsa pels sembrats.

Al camí de l’establia

cal anar-hi peu descalç.

 

Brilla el grèvol, fuig la boira,

el cel tiba de tan blau.

I la neu de la congesta

Com la palma de la mà.

 

Bon Nadal!

Conxita Güell (16/12/2020)

Un grup al Cim de la Toia

El Bolet

Torrent dels Esquellons

Puigsacalm i Puigmal

Arribant a les Roques Encantades

Roques Encantades

El grup sencer

Dinant al Far

El Canigó des del Far

El boix grèvol del Far

Altres