Els passats dies 13, 14 i 15 de setembre ens vam desplaçar a la Serra d’Urbasa, situada el nord-oest de Navarra. L’objectiu principal era l’exploració de la Sima del Roble el dissabte, i si s’esqueia, fer també la Sima del Tximua el diumenge. Com que érem un grup de 7, per a fer l’exploració més àgil, ens plantegem fer dos grups, el que sortiria de Barcelona el divendres al matí i el dissabte ben d’hora instal·laria la cavitat, i l’altre, que sortiria el divendres al vespre, entraria el dissabte al migdia i de tornada la desinstal·laria. Si les coses sortien bé, els dos grups es creuarien més o menys a mig recorregut.
Així doncs, en Toni, en Pere i en Jordi vam sortir el divendres al matí, arribant al càmping d’Etxarri-Aranatz sobre les 4 de la tarda. Un cop instal·lats al bungalou, i preparat el material per l’endemà, aprofitem el temps i anem a localitzar la boca de la cavitat, ja que cap de nosaltres hi havíem estat abans. Així l’endemà anem ja directes i no perdem temps. Seguint la ressenya que portem, la localitzem després d’alguns moments d’incertesa. Com que encara ens queda temps anem a visitar Altsasu, capital de la comarca de Sakana, i que està a la vora d’Etxarri.
De tornada al càmping, ens arriben notícies d’en Miquel, la Rosa, en Xavi i la Yolanda, que surten de Barcelona a les 8 del vespre. Sopem i a dormir.
Ens llevem a les 7, i veiem un WhatsApp que ens diu que han arribat a les 2. Òbviament, els deixem descansar a l’altre bungalow, i marxem cap a la Sima del Roble. Aquesta cavitat està formada per un pou vertical d’uns 90 metres i al fons dues galeries, una curteta d’uns 40 metres de recorregut, cap al NNO, i una altra d’uns 440 metres cap al SE.
Comencem el descens, amb alguna petita complicació, ja que les instal·lacions encara són a base d’spits i costen de localitzar. Arribats a la base del pou visitem la galeria curta, que acaba en un riu subterrani d’un cert cabal. Aquest riu s’escola per una obertura relativament petita. Això fa que, quan plou molt, aquest forat no sigui suficient per empassar-se el riu, i s’inundin les dues galeries, i fins i tot, l’aigua pugi pel pou d’entrada. Per aquest motiu cal tenir molta cura de no visitar la cavitat després de pluges, pel risc que comporta poder-se veure atrapat per l’aigua a l’interior.
Girem cua i anem a la galeria principal. En general és prou ampla, amb algunes excepcions. Presenta formacions molt diverses i algun ressalt, però el que més sobta son les “platges” de sorra que hi trobem, i algunes zones de còdols molt vistosos, tot això causat per segles de circulació d’aigua. Sense majors dificultats arribem al final i, després d’un petit descans, iniciem el retorn. Al cap de poc, sentim unes veus llunyanes, que ens indiquen que el segon grup ja està a la vora. Ens trobem amb alegria i, fetes les fotos de rigor, cada grup a continuar, uns cap enfora, i els altres cap al final de la galeria.
El primer grup sortim sobre les 4, i després de descansar i menjar una mica, fem un becaineta reparadora sobre el prat proper a la boca de l’avenc. Sobre les 7 surten la resta, i un cop recollit el material, tornem al càmping, on sopem i celebrem l’èxit de l’exploració a la Sima del Roble, com no podia ser d’altra forma, amb sidra i txacolí. Abans d’anar a dormir, acordem fer l’endemà la Sima del Tximua. Tximua en euskera vol dir “mico”. Li diuen així perquè a l’interior hi ha una formació que té forma de simi. La cavitat consta d’una vertical d’uns 20 metres que acaba en una gran sala. D’un extrem de la mateixa, surt una gran rampa d’uns 400 metres de recorregut que acaba, segons la topografia, en un gran llac. Cap al final del recorregut, es troba el mico, d’uns 5 metres d’alçada.
Ens tornem a llevar ben aviat, i anem altre cop a la zona. Localitzem la boca sense dificultats i entrem, avui si, tots junts. La baixada per la rampa es fa relativament bé amb alguna petita complicació en alguns ressalts. Quan arribem al final, ni llac ni res que s’hi assembli. Sí que trobem el terra fangós i veiem marques a les parets que indiquen un nivell d’aigua d’uns 10 metres d’alçada. Estem al fons del llac, però sense aigua. Evidentment, en els seus temps hauria existit un llac, però actualment, sembla que no plou prou com per omplir-lo de forma permanent. Una altra evidència del canvi climàtic, ja que les topografies de fa no gaires anys el reflecteixen.
Un cop a fora, gaudim de les magnífiques vistes de la Serra d’Urbasa, ja que la boira i els núvols s’han esvaït. I sobre les 2 del migdia, comencem el retorn a casa.
En la parada per dinar, i sota els efectes de la felicitat que ens ha proporcionat l’activitat i la companyia, comencem a parlar d’una nova sortida, pels volts de febrer.
Si algú està interessat en anar a la Serra d’Urbasa cal tenir present que és parc natural i per poder circular per les pistes i accedir a les cavitats cal demanar permís.
Jordi Secall
