Per culpa del ditxós virus, les sortides de cap de setmana amb grup, no són possibles. Però les ganes de muntanya hi són. Com que fa temps que no havia anat al Matagalls, vaig pensar que és un bon lloc per anar entre setmana, i evitar aglomeracions. Parlo amb l'Enriqueta i aviat ens animem.

Arribem a Coll Formic, amb un sol magnific, malgrat que més avall hi havia força boira. Sorprenentment l'aparcament es gairebé ple.

Els cartells indicadors que hi ha a l'aparcament són molt imprecisos i no indiquen correctament l'inici del camí. El que jo recordava des del mateix coll, està tallat amb un munt de branques i optem per agafar la pista que puja cap a St. Andreu de la Castanya. Un cop feta una primera i curta llaçada, ja trobem el camí i tirem amunt, primer per bosc i després per terreny obert, fins al pla de la Barraca i d'allà en forta pujada a buscar la carena que ja més suaument ens porta fins a sota el cim.

Fem un mos i, abans de la pujada final, ens desviem una mica per anar a la Font Freda i omplir la cantimplora. Fem l'ultima pujada ambla vista posada a la gran creu del Matagalls, amb tot de gent pel voltant.

Fa un dia espectacular i la temperatura és ideal Malgrat tot, al cim cal abrigar-se una mica, pel ventet que mai no hi manca. Ens hi estem una bona estona, gaudint de les bones vistes cap a totes bandes: Ben proper el cim de les Agudes amb la carena dels Castellets ben retallada i mes lluny, el Pirineu, que dies enrere era ben blanc i ara no té ni un bri de neu, les Guilleries, Collsacabra i tants i tants indrets... Cap a l'oest, Montserrat ben lluny es retalla a l'horitzó i ens fa pensar en la gesta que suposa la cursa Matagalls-Montserrat!! 

Fem fotos i seim una bona estona. Abans de marxar anem a veure la placa del 100tenari, i encara que hi ha una colla asseguts al costat, que ens priva d'apropar-nos-hi, comprovem que segueix al seu lloc.

En vista del dia tan fantàstic que fa, optem per fer la tornada donant la volta per Sant Segimon. Agafem l'ampla carena, que va baixant suaument, per prats i algun faig espectacular de tant en tant. Aprofitem aquests paratges tan bonics per fer una parada a dinar de carmanyola.

Amb la panxa plena, continuem el camí, amb trams poc marcats, però sense pèrdua perquè es tracta de seguir la carena. Unes estaques molt de tant en tant, ens confirmen que anem bé.

Finalment, després d'una baixada més pronunciada, veiem a la nostra dreta l'ermita de St. Miquel dels Barretons, en el seu espectacular emplaçament i seguim pel marcat camí que hi porta.  Des d'allà es veu sota mateix Sant Segimon. Pensàvem baixar-hi pel corriol que surt del costat de l'ermita. Ens estranya veure'l molt poc fressat i amb un cartell que diu "Accés al Santuari tancat" (???) Dubtem, però pensem que nosaltres no volem pas entrar dins del Santuari, sinó arribar-hi per agafar la pista que torna cap a Coll Formic.

Comencem a baixar, però el terreny es va posant cada cop més complicat. És una zona molt ombrívola, amb molta roca amb molsa i fullaraca. Tot rellisca i ens cal baixar amb extrema prudència. Tot i així no ens estalviem algun cop de cul!!

Malgrat que ja veiem Sant Segimon a prop, finalment el camí es perd del tot i no ens veiem amb cor de continuar baixant si no volem trencar-nos coll i barres.

Decidim remuntar fins a St.Miquel i mes amunt, per veure quina alternativa trobem per tornar a Coll Formic, sense que s'ens faci de nit...

Quan arribem a l'ultima estaca de marcatge que havíem deixat, intuïm un camí, que en forta pendent per una zona pedregosa sembla dirigir-se cap a una antena que veiem a sota. No hi ha cap marca, però veiem una fita i decidim intentar-ho. El terreny es dret i pedregós, però al menys no rellisca!! Trobem alguna pedra cimentada i alguna altra fita que ens confirma que anem per un "camí". Finalment i un bon tros avall trobem una altra estaca de les que marquen el camí a St. Segimon. Aquest tros de camí abrupte acaba finalment a la pista, prop de l'antena que vèiem des de dalt.

S'ha acabat la incertesa. Ara ja som al bon camí! Seguim la pista i al segon revolt marcat, agafem un camí que s'endinsa pel bosc seguint un rierol. No hi ha cap indicador, però jo recordava el camí d'una altra ocasió. Després d'un bon tros de suau pujada, arribem a una clariana. Des d'allà pugem una cinquantena de metres cap a la dreta i ja som de nou al Pla de la Barraca, on reprenem el camí del matí en direcció contrària. S'està fent tard i el sol es pon entre bonics colors rosats. Quan estem arribant a coll Formic, pràcticament a les fosques, veiem la furgoneta... amb els llums encesos!! Es veu que al sortir de la boira no els vaig apagar... Ai mare meva, a veure si no engegarà!! Però sí, cap problema, s'engega al primer intent i tornem cap a casa ben satisfetes de la jornada pel Parc Natural del Montseny.

NOTA FINAL: Hi deu haver alguna norma del Parc de no marcar els camins amb pintura???. No hem vist cap marca, en tot el recorregut fet. Trobem que les estaques embruten molt més el paisatge que no pas les les marques de GR i PR de sempre... Si els camins tinguessin marques de pintura, per una banda s'evitarien errors com el nostre al intentar baixar a St. Segimon, per un camí perdut i per l'altra s'aconseguiria que els traçats dels propis camins es mantinguessin clars, per que tothom passaria pel mateix lloc. Amb aquest sistema de les estaques, quan el terreny es obert, cadascú va per on li sembla. També en la pujada al Matagalls des de coll Formic passa el mateix i des de lluny es veu una gran amplada de zona "trepitjada" que no caldria si el camí fos clar. No vull ni pensar com et pots desorientar en cas de boira, ja que les estaques estan molt separades. Es clar que avui en dia amb el GPS, tot es més senzill, però algunes no ho tenim gens per la mà i penso que una cosa no hauria de treure l'altra...

Rosa Maria Soler (17/11/2020)