L'itinerari d’aquesta sortida es va anar gestant poc  i fins i tot va canviar durant l'excursió.  Tot va començar perquè en Jordi volia visitar la vall de Moror, i a mi em feia il·lusió anar els Estanys de Pessó, enlairats a l’esquerra d’aquesta mateixa vall.  Vam decidir unir les dues propostes i anar a fer-hi un cop d’ull.  Només pujar als estanys ja representa 700 m. de desnivell. 

El Pic més alt de la zona és el de Pessó,  però a prop hi ha el Pic Roi, una mica més baix i d’accés més senzill i vam pensar que si arribàvem als llacs amb prou bufera, ens hi podríem arribar. Són 300 m. més de desnivell.

Al matí sortim d’horeta i aparquem el cotxe a la marcada corba, on comença la vall de Moror, passat el Pla de l’Ermita.  Quan comencem a caminar, el sol encara no ha tret el cap de darrera les muntanyes i fa un “biruji” que déu n’hi do.  Comencem planejant pel fons de la vall i no hi ha manera d’entrar en calor!!

Poc a poc comença la pujada, i un cop agafem la desviació cap als estanys, s’enfila de valent.  Ara agraïm que no ens toqui el sol i anem pujant en tancades ziga-zagues, guanyant ràpidament desnivell, entre arbres, pedres i petits rierols, fins a sortir del bosc en una bonica esplanada, amb vista espectacular de tota la vall.

Com que ara ja ens toca el solet, decidim aprofitar la bellesa del lloc per fer una bona parada i un mos. 

Després del replà, la pujada continua ferma fins al primer estany del Pessó.  Situat en un paratge preciós,  i amb una aigua transparent, plena de peixos, reflecteix les muntanyes que l’envolten.    El voregem i fem els pocs metres de desnivell que el separen del segon estany, molt més gran.

El lloc és magnífic, amb el teló de fons del rocós Pic del Pessó i ens asseiem una bona estona a la vora del llac. Malgrat que fa  airet,  la Mònica no es pot estar de fer un banyet en aquelles aigües tan transparents.  Jo em conformo amb remullar els peus...

Mentre descansem, veiem a prop el Pic Roi, de pedres vermelloses que justifiquen el seu nom i decidim que si que hi pujarem.   Com que ho veiem molt proper, tot xerrant, ens diem: I si des del pic Roi baixéssim pel vessant contrari cap a  Aigües Tortes?  Mirem el mapa i veiem que hi marca un itinerari. Decidit, ho farem així.

Animats amb la perspectiva de la travessa, emprenem la pujada cap al cim, on arribem aviat, sense més dificultat que el pendent del tram final.

En tota l’estona només hem trobat dos grupets de 3 o 4 persones. Uns s’han quedat al llac i altres han anat al Tuc de Carants, separat del “nostre” cim pel coll de Muntanyó.  Per tant gaudim del cim amb total soledat.   Les vistes de 360 graus són impressionants i passem una bona estona fent fotos i intentant posar nom a tants i tants cims que veiem, entre ells el Comaloforno, on avui han anat quatre companys del campament.

Quan ens decidim a baixar,  anem per la carena cap al coll de Muntanyó, des d’on el mapa marca la baixada cap a la vall de Muntanyó i Aigüestortes.  La carena és plena de fites, però pel vessant d’Aigües Tortes, no n’hi ha ni una i no sabem veure cap punt clar per poder baixar, a causa del fort pendent i el terreny rocallós.

Seguint la carena cap al Tuc de Carants s’hi veu un cartell i anem cap allà, pensat que potser serà un indicador.  Hi arribem després de remuntar una mica. El cartell en qüestió es limita a informar que ets al límit del Parc Nacional (que útil!!). Fem un intent de començar a baixar, però en no poder veure com acaba la cosa, desistim i tornem a la carena. En Jordi es fixa que més amunt de la carena, en direcció al Tuc de Carants, surt una tartera que sembla tenir traces de que s’hi hagi baixat.  Seguim doncs carena amunt (desnivell de propina!!) fins la tartera on efectivament hi ha traces.  Es dreta, però factible, d’aquelles que de joves baixàvem corrent.  Aquest cop, malgrat que no correm, anem baixant amb força comoditat, fins a desembocar als prats amplíssim del fons de la vall.

Nova parada amb ganyipada i gairebé migdiada al sol.  Que bé s’hi està!!   

Quan decidim continuar, veiem que no hi ha cap camí a la vista, ni fites, ni res de res.  Cap problema ja que tot és herba i només cal tenir cura d’anar mirant mapa i mòbil de tant en tant, per no complicar-nos la vida més avall, quan la vall s’engorja una mica.

Tot baixant veiem un isard i més avall un ramat de vaques que quan ens veuen s’apropen (deuen pensar que som els pastors...).  Seguim sense rastre de camí, però el mapa indica que hem de flanquejar cap a l’esquerra, per salvar l’engorjat del torrent principal.

En aquestes estem, quan de sobte la Mònica es torça el peu i cau. Es queixa del turmell i diu que creu que s’ha fet mal.  No obstant s’aixeca i comprova que pot caminar, anant en compte i amb l’ajuda dels pals.  Li proposem d’avisar al 112, però creu que no cal i que podrà anar fent. S’estreny la bota al màxim i avall que fa baixada.

Passem per una raconada, plena de marmotes tan grosses, que algú per un moment n’ha confós una amb un ós petit!!

Comencem a trobar alguna traça de sender i aviat se’ns ajunta un camí més marcat que ve de l’esquerra i continuem trobant i perdent la traça de camí,  fins a arribar a uns plans on hi ha una palanca per travessar el riu: Segons el mapa comença a partir d’aquí hi ha camí  marcat, que porta fins a la parada dels taxis d’Aigües Tortes.

La pobra Mònica, te cada cop més molèsties i ens desanimem una mica, veient que de moment, de camí, res de res.  Anem seguint ara ja pel bosc, per on marca el mapa i al cap d’una estona trobem alguna traça de camí, que a estones és més ample i d’altres es torna a perdre. La traca final és un punt on hi ha dos camins diferents que ens fan anar dubtar una mica, fins que finalment fem cap a una de les passarel·les de fusta  i d’allà a la parada de taxis en poca estona. Aquest últim tros se’ns ha fet feixuc i llarg, sobretot a la Mònica, que ja no sap on posar el peu...

Tenim sort i aviat podem agafat el taxi, que a més, com que fa el seu últim trajecte, s’ofereix a dur-nos fins on tenim el cotxe, un cop descarregats la resta de passatgers a Boí.

Durant el trajecte parlem amb el taxista i li comentem la travessa que hem fet i la estranyesa de que en un parc nacional, no hi hagi cap indicador dels camins i/o itineraris.  Ens diu tot el que no sigui “Carros de Foc”... doncs sembla que la política és no marcar res.   Al·lucinant!!

En arribar al càmping, l’Anna, la nostra ”Doctora oficial”, embena el turmell de la Mònica. Amb això i un antiinflamatori, se sent força alleujada.  Sembla un esquinç i en tornant a casa ja anirà al metge.

Poc ens esperàvem que el diagnòstic definitiu fos ruptura del peroné!!!.  Encara ara ens fem creus de que pogués caminar tantes hores i tant desnivell de baixada amb un os trencat!!! Ha estat molt valenta.

Llàstima d’aquest incident, perquè la travessa va ser magnífica, amb un dia espectacular i uns paisatges que no oblidarem.

Excursió per una zona poc coneguda, que ens va encantar.  Hi vam participar en Jordi, la Mònica i jo mateixa.

Rosa Maria Soler (28/08/2021)