... de qualsevol cosa i, en el cas que ens ocupa, de fer el POSETS

El dia 21 de juliol, un grup de companys de l’Agrupa vam fer el Posets, segon cim més alt dels Pirineus (3.375).

El que segueix no és una ressenya sinó un seguit d’elucubracions a partir de la meva experiència personal amb el Posets. Si voleu saber com va anar pregunteu-me a mi o a qualsevol dels companys.

Diguem, per començar, que com més treballosa és la preparació d’una ascensió a un cim, ja sigui per la llunyania respecte de casa teva, la dificultat per executar-la, més augmenta l’ànsia causada per la incertesa. Els factors que no es poden controlar. Principalment, la climatologia. Però, també, la salut.

Prepares una expedició a tres o quatre mesos vista sense poder descartar que alguna incidència de salut t’aixafi la guitarra. La teva salut no és com Rodalies Renfe, un servei del que tens la certesa absoluta que et farà patir una incidència dintre de la més absoluta normalitat. El més probable és que el teu estat de forma serà el mateix o millor dos mesos més tard, quan tens prevista l’activitat, perquè, per la teva banda, faràs el que calgui perquè sigui així.

Alhora també saps que no podràs evitar l’inevitable que, per definició, es presenta com una festa sorpresa.

Hi ha una inversió important en temps de preparació, en provisió de fons i, al final, tot acaba depenent d’imponderables externs (el temps) i interns (la salut).

Com que, per les característiques de l’activitat, has hagut de fer reserves d’allotjament i de transport, l’imprevist, si es presenta al darrer moment, no et permetrà anul·lar les reserves i ajornar-les. I, justament, és a darrera hora quan solen arribar les males notícies meteorològiques. El tant per cent de probabilitat d’èxit es va reduint a mesura que s’acosta la data.

En compensació, quan assoleixes l’objectiu, la satisfacció és més gran i aquesta incertesa augmenta el valor de l’aconseguit. No estic descobrint res a ningú perquè és el pa que es dóna a la majoria dels nostres projectes vitals.

Ara bé, no tot és tan obvi. Íntimament quasi desitges fracassar en el primer intent per tal d’augmentar el desig de fer aquell cim i de convertir-lo en “una muntanya que se’m resisteix”. El control absolut i l’absència de dificultats i l’èxit a la primera ens acaben decebent. No deixen petjada en nosaltres. Expliquem les “aventures”, amb un inconfessat plaer morbós, quan hi ha hagut incidències, imprevistos i moments d’angoixa. Les excursions perfectes, que han anat com una seda, acaben en un armari de mals endreços de la memòria i gairebé que fan venir ganes d’amagar-les com si fossin una taca en el nostre expedient.

Mentre anem guanyant alçada i acostant-nos a la meta, temem que el cel es tapi i ens aboqui un apocalipsi a petita escala, i alhora ho desitgem secretament, amb un sentiment temerari i alhora confiat (confiem que ens en sortirem per poder-ho explicar). Una relliscada o una caiguda aparatosa sense conseqüències tràgiques també augmenten agradablement la cotització de l’experiència.

No anem a la muntanya a sortir-ne ben parats (tampoc a sortir-ne molt malparats, valgui la contradicció). Estem satisfets quan l’endemà ens podem “queixar” d’estar rebentats o d’haver acabat xops o masegats o tumefactes, i mostrem amb orgull mal dissimulat les nostres “ferides de guerra”.

I, així, tant si en som conscients com si no, acabem aliant-nos amb la incertesa i les dificultats (i amb les penalitats, dins d’un nivell raonable).

En el meu primer, i darrer fins enguany, intent de fer el Posets, l’any 1982 (42 anys enrere) era absolutament inconscient de l’aspecte positiu de la incertesa i de la frustració. Estava verge pel que fa a les frustracions muntanyenques. Tres anys enrere ens havíem quedat a mig camí del Perdiguero, pel mal temps, però ho havíem compensat pujant l’Aneto.

I el que em va caure al damunt va ser un xàfec de decepció perquè no va ser la climatologia sinó el meu estat físic el que va sabotejar l’intent; alimentació deficient, en concret, per inexperiència.

Durant els següents trenta anys vaig oblidar-me de l’alta muntanya i em vaig limitar a excursions gens èpiques. No sóc conscient que el Posets hi tingués alguna cosa a veure. Simplement m’havia deixat arrossegar per altres fascinacions.

El 2017 vaig tornar a recuperar l’alegre desfici de pujar muntanyes, que havia estat esperant el moment de saltar al meu damunt i prendre possessió de la meva voluntat. Va ser el moment de recordar el Posets i de plantejar de treure’m l’espina.

Ho he estat postergant durant set anys, buscant trobar el moment, per ser exactes: Aquell sostingut combat mental en què participen la nostra portentosa capacitat per crear excuses i la consciència de la deshonra de rendir-se.

Finalment, aquest any 2024, i gràcies al suport inestimable dels companys/nyes de l’Agrupa (insisteixo: inestimable, sí, perquè sense ells el títol d’aquest escrit hauria estat “Posets, un assaig sobre la procastinació i la producció d’excuses”) gràcies al suport, deia, i gràcies també a la meva obstinada autoexigència, ha estat possible culminar el trasllat a Erist i l’ascensió del Posets. I no em puc queixar en absolut. L’expedició ha tingut quasi de tot el que podia desitjar íntimament: Diverses caigudes aparatoses a la neu, un exhauriment de forces en la llarga baixada, i l’èxtasi compartit d’estar molt amunt per sobre dels núvols en un dia engalanat per a l’ocasió amb una visibilitat extraordinària.

I, sobretot, tres dies d’alegria compartida (amb els esmentats més avall).

Oscar Pàmies (21/07/2024) 

Agraïments: Xavi D., Pepe E., Xavier S., Yolanda S., Lluis To., Toni E., Miquel I., Joaquim A., Josep M. F., Miguel P. i. Mimi M.