Sant Pau de Pinós – Sagàs El cel està totalment tapat i de color gris, a ca la TV3 ahir van dir que avui a la tarda tocava pluja, esperem que no s’avanci. N’hi ha que porten paraigua i n’hi ha que simplement no treuen mai la capelina de dins de la motxilla.

Vista l’experiència del mes passat, avui tothom és a Pedralbes 10 minuts abans de les 7, l’autocar també. Arrenquem i anem recollint la resta d’excursionistes a les dues parades restants. Avui ens hem aplegat 34 companys i companyes amb ganes de caminar. Parem a l’àrea de Montserrat, al menys una de les noies de la barra es veu que ha dormit bé i és fins i tot amable. Esmorzem, bevem, prenem cafè, fem altres coses, cadascú al catau corresponent i ens entornem a l’autocar.

Deixem el transport a St. Pau de Pinós, són 2/4 de 10. La calitja no ens deixa gaudir dels paisatges; des d’aquí dalt s’hi haurien de poder contemplar Montserrat i les muntanyes de Núria. Caminem fins a Sta. Maria de Ginebret, on hi fem una parada, que en Quim aprofita per fer-nos practicar les tècniques d’escalfament.

Tot seguit entrem a l’Obaga del Ginebret, la pista, baixa dreturera cap el fons de la vall. A mitja baixada, quan encara manca un bon tros per arribar a la Riera, una companya es retorça un turmell, camina amb molta dificultat, la seva amiga i en Quim es fan càrrec del retorn de la lesionada a la carretera, l’autocar els recull. La resta anem baixant; entre el cap i la cua de la colla s’ha establert una important distància, car els del davant no s’han assabentat de l’accident i han seguit trescant a bon pas. Arribem al nivell de la Riera de Merlès, hem baixat uns 250m, ara el camí segueix Riera amunt, ens acompanya el remoreig de l’aigua. La primavera ja és avançada i es nota en l’abundant floració que podem trobar als marges del camí: El saüquer, l’escabiosa, el bàlec i la corretjola, entre d’altres, posen els colors a l’ufanós verd general. Després de travessar la Riera passem per La Torre una bonica casa, assentada a la riba de la Riera de Merlès i tot seguit ja entrem a la plaça de l’església de Santa Maria de Merlès. Ens prenem uns refrescos en un bar i aprofitem per fer-li un embenatge al peu  de l’accidentada.

Mentrestant la resta de l’aplec es van enfilant Mussolera amunt, suportant la xafogor en mig d’un bosc que ja no hi és, com a resultat d’un incendi, la colla es fracciona en petits grups per afinitat de velocitats, en Rafa, en funcions de pastor, va fent les oportunes accions per tal de mantenir el ramat unit. Quan tots plegats ens reunim a la cruïlla del GR4 amb la carretera que ara mateix és amenitzada amb una cursa de cotxes, alguns fan cara de cansats i assedegats, són 2/4 de 3. L’autocar ens duu fins l’Hotel St. Cristòfol. El servei amatent d’una amanida d’enciam acabat de collir, l’arròs mar i muntanya, amb oferta de repetició i la graellada de carns, l’aigua fresca i vi negre, finalment un “pijama” monumental i un cafè, han fet desaparèixer els senyals de cansament i xardor que alguns arrossegaven; tant és així que des d’una taula uns quants s’han arrencat amb una jota.

Sortim al Sol que crema i l’autocar ens porta fins al monestir de Lluçà. Ens hi espera el guia Sr. Joan Vila, home d’una gran erudició, capacitat pedagògica i contagiós entusiasme. Sortim del Monestir un xic més savis que abans d’entrar-hi i en general sorpresos d’haver fet coneixença d’un lloc que ni tan sols sospitàvem que existís, LLUÇÀ. Després del “Cant dels Adéus” ens enfilem a l’autocar i avall, cap a Barcelona. Un embús considerable ens retarda l’entrada per la Meridiana. Quan aconseguim arribar a St. Andreu, baixen una bona colla, després a Sagrada Família uns quants més i finalment, en mig del mullader organitzat pels qui van al Camp Nou, desembarquem els de Pedralbes.

Parèntesi a la Ruta, fins el setembre no ens tornarem a trobar per fer la sisena jornada.

Jordi Romagosa