Agrupació Excursionista "Catalunya"

Tancada per vacances de l'1 al 28 d'agost

Pujant cap al refugi Enric Pujol

Després de Reis set ganduls ens decidim per un bon pla: els dies 19 i 20 de gener fer el Montroig per la canal central amb esquís passant la nit al refugi metàl·lic.

Des de les Bordes de Quanca hem anat pujant sense pressa. És el que passa amb "freeriders" que no fan alpinisme i no saben què vol dir “fer un bon timing”: ara una cigarreta, ara una foto, una altra cigarreta... 

El refugi Enric Pujol és un hotel. L'Amat de l'agrupa ja m'havia avisat un parell de dies enrere de com estava de matalassos i coixins. Després de sopar, uns jocs de cartes, unes catànies i una mica de tequila que l'Aran ens havia amagat fins el moment. El David, mentrestant, estirat, amb febre, i nosaltres gaudint del present i rient com si tot el món es reduís a l’interior d’aquell refugi de llauna.

Dijous 20 al matí, ben esmorzats, comencem a pujar com formiguetes cap a la canal. Fins i tot en David, que de les ganes que tenia li ha fugit la febre. A peu de canal posem grampons i empunyem el piolet i amunt, que la neu està de luxe, encara que amb poca visibilitat, i fora de la canal el vent bufa fort. 

A dalt del cim fa molt de vent i anem per feina decidint com baixarem i en quin ordre. Hem vist un parell de punts segurs on els dos primers s’esperaran per no perdre contacte visual amb els que baixem després. A mi em toca ser l'últim... canal trillada, però quina neu... Un orgasme. No hi ha paraules. Això si, caient a mitja canal, però tot bé. Desfem la pala de sota la canal i tornem al refugi. El temps just per a una infusió ràpida i recollir-ho tot.  Estem excitadíssims! Després acabem tots morts al cotxe i a Sort anem directes cap al bar Escalarre a fer entrepà i cervesa. 

Ja a casa i ben fotut, l'Andoni m'escriu pel mòbil. No recordava que li havia promès que divendres 21 anàvem a Vilanova de Meià a fer la 'Joan Freixenet', una clàssica que solca la Roca dels Arcs oberta l’any 1982 per Pep Godoy, Jordi Muñoz i Àlex Martínez en record del jove escalador lleidatà mort als Andes. Quina pífia... estic rebentat però penso que em vénen deu dies de feina a tope a Port Ainé i a Can Mariano, i cal d'aprofitar. A més feia temps que volia descobrir Vilanova, lloc nou per a mi. La via, però, és bastant dura i estic cruixit després de la pallissa del Montroig. Té un parell de llargs desequipats amb algun pitó i algun pont de roca, de 6c i de 6b en lliure, i un sostre d'artificial equipat que segur que l'Andoni vol que el faci jo que no en tinc ni idea i així ja n'aprenc. A sobre només tinc un estrep per emergències.

L'endemà ens plantem a les 11, l’hora dels senyors, a peu de via, i amb un solet de Déu! L'Andoni no porta estreps... ell diu que no passa res, que ja farem. Ho repartim de la següent manera: a ell li toca el primer llarg de 6c, i un de pas de cinquè, i ami em toquen el 6b i el "d'artifo" equipat: molt bonics i aeris tots dos.

El primer llarg de 6c ja comença ben fort però el més dur és una fissura-diedre que m'ha obligat a agafar algun friend que m'ha posat l'Andoni. El 6b una travessa que passa per la cova-casa d'algun voltor -que per sort no hi era-, amb panxeta final i lliure d'expansions. A mi ja em prem tot plegat.

Després el sostre, en artificial. Poc a poc i anar fent, rebent les instruccions de l'Andoni de com moure’m. I jo pensant en la típica foto de Gaston Rebuffat amb els estreps, i el poc que m'hi devia assemblar amb un de sol, una baga i la meva poca destresa. Donant voltes com un mòbil i sense tocar paret... quina paciència. Després, ja amb els dits, la sortida amb un pas de 6a i cap amunt. L'Andoni s'arregla amb un parell de bagues curtes i fent el goril·la.

Queda un llarg de placa de cinquè amb una panxa final i ja després una grimpada fins a dalt.

Un bon primer contacte amb la paret i una via preciosa. Això sí, la baixada va ser un rostoll dels bons entre arbres que punxen i pedres gelades que et fan ballar i caure de cul a terra. Un cop a Tremp, unes braves i uns frankfurts i cap a casa que demà treballem...

Estic mort però ha valgut la pena. Ara, a dormir. I al final de tot plegat, un somni que ara ja és un record.

Arnal Calafell (19 a 21/01/2022)

Pujant per la canal central

6c diedre fisura Joan Freixenet