La passada segona quinzena d'octubre un grup de set joves que vivim pel Pallars vam sortir per primera vegada d'occident per endinsar-nos uns dies pels paisatges de l'Atles marroquí. Ens dirigíem a Taghia, un  poble que s'està convertint (o ja ho és, més ben dit) en una meca de l'escalada a nivell mundial.

Taghia està amagat a l'est de Marrakech, a 4 hores en cotxe fins a Zouiad Ahansal i des d'allà puges caminant (amb les mules que porten el material d'escalada) durant una hora i mitja fins al poble, on no hi arriba ni pista ni carretera. Quan arribes a Taghia hom es queda sorprès per la immensitat i alhora tranquil·litat de l'indret.

Les parets, rodejant la petita vila berber, són unes grans plaques de tons vermells, grisos i ocres, d'una verticalitat sorprenent i d'un tacte abrasiu molt adequat per l'esport de les sargantanes. La puresa del poble i la seva gent també desprenen alguna cosa especial, on el ritme de les muntanyes es barreja amb la manera de ser dels seus habitants, convertint-los en gent molt tranquil·la, sorpresos de la frenètica actitud dels visitants europeus. Les cases, de pedra, fusta i argila, i la vida del poble, ple de cabres i nenes i nens, donen un caràcter molt ancestral al poble, que sembla que visquin com fa 100 anys ho feien, amb les necessitats bàsiques.

Després d’un parell de dies bojos per Marrakech intentant regatejar tot el que podíem, instal·lats a Taghia vam començar a escalar com bojos. La idea que teníem era escalar a gairebé totes les parets per conèixer bé la zona. I ens vam posar ràpidament a fer feina. A més es tracta d’un lloc on és fàcil d’orientar-se,  ja que els vessants de les parets estan molt definids pels barrancs que les separen o les petites valls que entren entre les muntanyes. Aproximacions prou ràpides (el més conegut) i descensos no tant agraïts per terreny sec i pedregós, o canals molt dretes i entretingudes... encara així, prou bé tot.

L'escalada de Taghia és bàsicament de placa, bastant tècnica i molt estètica. Pels amants del moviment fi i precís podríem dir que és un paradís. Les plaques fines i dretes obliguen a moure's amb estil i ballar sobre regletes i peus petits. L'entorn i els moviments es converteixen en una pista de ball perfecta per a que hom es pugui expressar de la forma més extraordinària i connectar amb un mateix i la muntanya, convertint en una sola cosa tots els elements que formen l'escena.

Bé, després del ritual diari tornàvem a la gîte d’en Mohammed Amil, morts de gana, a menjar fins quedar ben tips. Beure té (o whisky berber que diuen allà), una mica de pa amb oli d'oliva, i després un bon tajin per acabar. Després fumàvem una mica i xerràvem, fent plans i cordades per l'endemà, amb més whisky berber. I l'endemà, sant tornem-hi.

Un dia vam reservar-nos per descansar i aprofitar per conèixer bé la gent del poble, i ens van proposar de matar una cabra i menjar-nos-la. Després farien el ritual dels tambors, que toquen i canten després de menjar-la. Vam presenciar tot, pas per pas, des de la matança fins a la festeta. Envejàvem la vida de carrer que fan al Marroc, tant a la ciutat com als pobles, dona molta vida i comunitat. Un lloc preciós amb gent molt agradable, de ben segur que hi tornem! 

Vies escalades:

• Widi Azry 500m 7a. Taoujdad Nord
• L'Allumeur de Rêves Berbères 6b+ 320m. Akka N'Tafrawt
• Au nom de la réforme 6c 300m, Taoujdad Oest
• Haben Oder Sein 6b+ 250m, Paroi de la Cascade
• Classe Montagne Epinal 6c+ 200m, Paroi des Sources
• Baraka 680m 7b. Oujdad
• Trompetenkaefer 320m 7a+. Akka N'Tafrawt
• Le Rêve d'Aïcha 6a+ 255m. Paroi des Sources

Arnal Calafell (10/2022)