VACANCES 

El nostre local social romandrà tancat del 5 al 30 d’agost. 

Desitgem a tots els socis unes vacances ben aprofitades. 

Recordeu d’explicar-les enviant escrits i fotos pel butlletí i la web.

Mont Blanc. Esperó de la Brenva (IV, 3, D, 1300 m)
És un moment màgic que sempre em copsa. No importa quantes vegades l’he viscut abans. Cada vegada és emocionant com si un nou món es descobrís als meus ulls. Despertar-se al minúscul bivac penjat sobre l’aresta, abandonar l’escalfor del llit molt d’hora, sortir per veure quin dia fa i ... Pam! Una nit de lluna clara que il·lumina tot el paisatge d’un blanc lunar i fantasmagòric.
És l’una de la matinada i som la primera cordada en activar-se. Des del balcó del bivac de la Fourche veiem el vessant sud del Mont Blanc, i el cim allà dalt, tant lluny que sembla irreal que puguem arribar-hi. La llum de la lluna fa brillar la via que farem, l’esperó de la Brenva, una via que ens inspira respecte pel seu grau de compromís (IV en l'escala que va de I a VII). En canvi una ombra d’una foscor infinita ens amaga el corredor d’atac, amenaçat per seracs que no podem veure en la negror. Cap al sud es perfilen l’agulla negra i la blanca de Peteurey.
Un ràpel, la travessa de la glacera a la nit amb l’aprensió de la que mai no acabo de desempallegar-me: aquesta terror visceral a les esquerdes amagades i que no puc veure de lluny a la nit. Com si fossin monstres vivents que em podrien saltar a sobre si m’apropo massa, si m’agafen per sorpresa dintre el petit cercle de llum de la meva frontal. Cada vegada des de fa mil vegades haig de fer un esforç per superar aquesta por a avançar per una glacera de nit. La lluna s’ha amagat darrera el Mont Blanc.
Sobre l'esperó de la Brenva al despuntar el dia. A l'esquerra s'aprecia la sortida del corredor Güssfeldt. A la dreta al fons de la vall, les llums de Courmayeur.
Estem en una negror absoluta. Sabem que per arribar al corredor Güssfeldt, que ens permetrà d’accedir a l’esperó de la Brenva, ens cal travessar per sota d’un circ de seracs enormes i que cauen amb freqüència, com ahir vam tenir oportunitat de sentir vàries vegades. Abans de ficar-nos-hi sentim encara una vegada la remor d’una caiguda de seracs. És més enllà. A la cara sud del Mont Blanc en cauen per tot arreu. Tenim un moment de dubte sobre si no seria millor l’atac clàssic que pren l’esperó des del coll Moore, més segur, però molt més lent. Li dic a en Nico que jo sempre m’he imaginat pujar la Brenva pel Güssfeldt, i sempre ho he fet sabent de l’exposició als seracs. És una presa de risc que tinc assumida des de fa molt temps. Que a força de malsons he acabat per interioritzar. El darrer aquesta mateixa nit. He somiat que un serac queia sobre el meu company de cordada. Evidentment no li he explicat això al Nico. Ens diem les típiques frases fetes sobre la poca probabilitat de que caiguin just quan passem nosaltres i hi anem. Mentre passem la zona de risc, tot esquivant blocs que ens recorden bé que ens estem jugant la vida, no puc evitar preguntar-me perquè fem això. Què ens impulsa a posar la nostra vida, que tant apreciem, en una ruleta russa. Riscs objectius, en diuen. No depèn en absolut de nosaltres que en aquest mateix moment caigui un serac gran com un edifici i tot s’acabi. Tanmateix estem aquí, compartint el moment amb la nostra pròpia por, que amb el temps i l’hàbit ha esdevingut una amiga, una companya. Per més que li dono voltes no puc trobar-hi una explicació racional. Estem contents d’arribar al peu del corredor, i deixar els seracs a la nostra dreta. Molt a prop, però ja no estan a sobre. Pujar aquests 400 metres a 55° no hauria de suposar cap problema per a la nostra cordada. En Nico hi va i s’allunya del cercle de llum del meu frontal cap a l’obscuritat fins que aviat ja no el veig, només la corda m’indica que hi ha algú a l’altra banda. Aviat me'n adono de que alguna cosa no va tal com esperàvem.
En Nicolas Simon a la part alta de l'esperó, arribant a la barrera de seracs.
En Nico avança molt lent i en contra del previst em demana de pujar en llargs i no en « corde tendue ». Quan hem toca a mi veig que el corredor està en glaç dur i trencadís, però això no explica la lentitud d’en Nico, que té nivell de sobres per defensar-se en aquest terreny. Només portem 4 cargols, dels quals n’ha utilitzat un per a la reunió. Quan arribo li pregunto si tot va bé. Em diu un si que vol dir no. Li pregunto per mal d’alçada. No és això. Mentre ens anem passant el material un cargol li cau de les mans… fantàstic, només ens queden 3. Veure com li afecta la pèrdua accidental del cargol em convida a abstenir-me de cap comentari. Veig que no té la moral gaire alta avui… Sense dir res pujo davant. Amb un cargol a la reunió d'en Nico i un altre que em guardo per la reunió que muntaré jo, no em queda gaire material per protegir-me, així que em poso el xip de l’escalada en solo i a gaudir del fet de no haver de perdre temps a cargolar. De totes maneres no és mai gaire dret i de vegades el glaç està recobert d’una capa de neu dura que facilita la progressió. Pugem en reversible. En un dels seus torns en Nico em confessarà que no es troba gaire bé. Que potser és la manca de son durant la setmana, o els 120 km de bici d’abans d’ahir. Jo penso que és més aviat els 7 kg del parapent que porta a la motxilla per intentar volar des del Montblanc, però no li dic res que li pugui fer pensar que potser era una mala opció. De totes maneres ja està fet. Estem a la via i al menys sortirem del corredor Güssfeldt. És el meu torn i tot i que no veig res sento que aquest deu ser el darrer llarg abans de sortir a l’esperó de la Brenva, que ahir des del refugi ens va semblar que estava en perfectes condicions de neu, sense gel. Des d’aquest punt, a la part inferior de l’esperó, ens quedaran 900 metres fins al cim.
- Ei Dani, No vull ser fatalista però fa 3 hores que escalem i només hem fet 300 metres.
- Vinga Nico.
Sortim del corredor i veiem com està l’esperó. Si és com ens pensem avançarem ràpid. Em concentro en el soroll monòton dels piolets entrant en el gel. Txac. Txac. Txac... Cada cop de piolet és un ancoratge a la vida, quelcom de segur en aquesta paret de gel. Sóc com un insecte sobre un mirall, només sostingut per 6 puntes d'acer que li han esgarrapat uns mil·límetres de gel a la muntanya. Txac. Txac... És com un mantra que es repeteix a l'infinit i que em relaxa, que hem fa oblidar on sóc i què faig, i m'ajuda a concentrar-me només en això, en el cop de piolet. Txac. Txac... Surto per dalt i m'instal·lo el millor que puc. Mentre asseguro en Nico des de l’altra banda de l’aresta sentim una enorme caiguda de seracs que sens dubte ha degut escombrar la nostra traça d’aproximació. Fa 3 hores estàvem allà baix. Ens embarga un sentiment de petitesa.
En Dani Bach al cim del Mont Blanc, a 4810 metres. Just darrera les Grandes Jorasses, minúscules des d'aquí dalt.
Quan el Nico arriba on sóc jo el sol comença a despuntar a l’est i, al fons de la vall, les llums de les finestres de Courmayeur es desperten mica en mica. Mentre reposem i mengem una mica la primera claror de l’alba ens mostra l’esperó de la Brenva en tota la seva grandesa, just davant nostre, un enorme pendent de 600 metres coronat d’una impressionant barrera de seracs. Però el que ens fa somriure és que el pendent està en perfectes condicions, sense gel però amb una neu suficientment dura per no enfonsar-se massa. La pujarem en un tres i no res, amb l'ànim renovat. La barrera de seracs és un laberint on la intuïció per trobar el bon camí compta molt més que la tècnica per superar alguns passos verticals. Al final de mica en mica ens anem escapant cap a la dreta, on la glacera és menys torturada. Un darrer obstacle ens separa del que sembla un pendent franc. Un serac extraplomat (una rimaia tapada?) que es prolonga en horitzontal com una falla tectònica en les dues direccions. En Nico no ho veu clar. Comença a acusar seriosament l'esforç de pujar el parapent. A més en aquest terreny ens enfonsem molt més a la neu, i el sol comença a picar. L'opció de rodejar aquesta barrera sembla més complicada que escalar-la, i jo em sento amb forces i amb ganes, així que li demano al Nico que m'asseguri i ataco el serac sense pensar-m'ho, en la seva part menys alta. La neu dura és excel·lent, molt fàcil d’escalar, però inútil per posar un cargol. Però sé que la prova de foc arribarà a la sortida del serac. Quan no hi haurà més neu dura, sinó la neu tova a la part superior. Hi vaig... aquí la inclinació supera els 90°, pujo els peus tot el que puc i bloquejo de braços per poder-me hissar i veure com és a dalt. Una forma estranya del serac presenta una neu suficientment dura una mica més a munt.... Txac !
Vista frontal de la part superior de l'esperó de la Brenva, amb la famosa barrera de seracs.
El piolet es planta fins a la creu. Ara caldrà tibar d'aquest braç per posar el segon piolet al mateix lloc. Dos imatges em passen ràpides pel cap. Algú que em va dir una vegada que mai s'havia de fer confiança en un piolet plantat a la neu per la fulla. L'altra, el vol que vaig fer a la Canal de l'Àliga al Cadí amb l'Oli, quan el piolet va cedir sortint d'un llarg en mixt.... Hi vaig... Txac! No ha passat res... i tot aguanta. Pujo els peus amb cura i em restableixo al damunt del serac. Un pendent sense dificultats s'obre davant meu i ens permetrà arribar a sobre del Mur de la Côte i retrobar la via normal del MontBlanc sense més problemes. Quan superem la darrera rimaia i passem a l'altra banda de l'aresta apareixem just al davant d'un grup d'esquiadors que progressen fatigats, esquís a l'esquena, per l'autopista que arriba aquí des de l'Aiguille de Midi. Deuen pensar que hem aparegut del no-res i ens miren amb incredulitat. Estan tant esgotats que no poden ni parlar però treuen el cap per l'altra banda de l'aresta per veure d'on venim. La nostra traça, profunda, sembla un serpent que s'escapa del laberint de seracs. Quan es giren per demanar-nos no-sé-què nosaltres ja estem molt més amunt, contents d'avançar ràpids per aquesta traça ben dura, i els deixem especulant entre ells sobre la via que podem haver fet. La nostra acceleració pel canvi de traça no durarà gaire. Estem veritablement tocats. Fa hores que obrim traça a alta altitud. Des d'aquí encara queden 300 metres fins al cim. Al cap d'una estona en Nico em confessa que no pot més. Que renuncia al cim i que intentarà enlairar-se amb el parapent des d'aquest punt. En vista de que a mi encara em queda una bona estona de camí el deixo amb els seus preparatius i m'uneixo a una caravana d'esquiadors que van cap al cim a un ritme adequat pel meu cos maltractat. Tot i que he deixat la motxilla avanço a un ritme penós però sé que ja només és qüestió de paciència i que ja res no m'impedirà arribar al sostre d'Europa, 8 hores després d'haver sortit del refugi. Al cim és estrany. Després de tantes hores escalant en solitari amb en Nico a la cara sud, el fet d'estar aquí rodejat d'una multitud de gent que ha pujat per les vies normals em xoca. És com si estigués en una altra muntanya. Com si no fos la mateixa que aquesta nit brillava a la llum de la lluna com un paisatge extraterrestre. Mentre baixo em creuo amb en Nico, que m'explica amb gest desencaixat que no ha pogut enlairar-se des d'on ell volia i ho intentarà des del cim, normalment més fàcil. Ja no el veuré més fins a Chamonix. Per mala sort per ell el vent es reforçarà i els núvols cobriran en cim abans de que pugui desplegar el seu parapent i finalment baixarà fins l'Aiguille de Midi a peu. Després sabré que ha pres el telefèric just després del meu. Llàstima. Perquè pensant que baixarà pels aires jo m'enduc les dues cordes de 50 par baixar del coll del Maudit amb un ràpel amb tot el confort i sense cap risc. En aquest punt vam veure un accident greu amb la Laure fa dos anys. Avui també hi ha helicòpters. I no només un. 3 o 4 helicòpters fans rotacions continuades a la part superior de la glacera de Grands Mulets. Des d'on jo sóc no puc veure els detalls, però l'endemà m'assabentaré per Internet que un allau ha matat un alpinista català, un finès, i tres francesos.
En vermell la ruta de l'esperó de la Brenva, per l'atac Güssfeldt, que arriba directe al Mont Blanc. En blau la Kuffner, que arriba al Mont Maudit. Totes dues surten del refugi de La Fourche (3.737 m).
El descens se'm fa molt lent. Els que coneixen aquesta via saben que hi ha varies pujades continuades per saltar els colls del Maudit, del Tacul, i al final per remuntar l'Aiguille de Midi. Aquestes pujades se'm fan eternes. Em sorprenc a mi mateix d'estar tant cansat. Està clar que estic deshidratat i no em queda més aigua però això no ho explica tot... Potser el fet que ahir en Nico va oblidar la pasta i gairebé no vam sopar... Haig de fer pauses continuadament. Si em veies la Laure.... Penso en ella amb la que tantes vegades he remuntat aquesta Aiguille de Midi, i que avui està tenint cura del seu pare que acaba de ser operat d'una malaltia greu. Molt sovint és ella la que està al límit de les seves forces i jo l'encoratjo a tirar endavant. Em pregunto si en aquells moment sóc conscient del que representa per ella intenta seguir el meu ritme sense emetre mai una sola queixa. Em dic que tinc sort de poder compartir la meva passió amb ella. Ja tinc ganes d'arribar a baix i ensenyar-li les fotos.

Dani Bach

Fitxa tècnica:
Punt de partida: Refugi de La Fourche 3737m. Situat sobre el Coll de La Fourche, al final de la Combe Maudite. S'hi arriba des del telefèric de l'Aiguille du Midi, o de la Punta Helbronner. Des del refugi cal baixar uns 200 metres fins la glacera de La Brenva abans d'atacar la via.
Dificultat: Escalada en glaç fins a 60° en el corredor Güssfeldt. Les màximes dificultats, però, es poden trobar en la barrera de seracs que canvia cada any de configuració. Horari: Entre 6 i 10 hores depenent de les condicions.
Desnivell: 1000 metres des del peu de la via fins la sortida de les dificultats. Afegir 300 metres fins al cim.
Material específic: Corda de 50 m. Quatre cargols de gel i cintes exprés. Grampons i piolets tècnics.
Primera ascensió: G.S. Mathews, A.W.Moore, F. i H. Walker, J. i M. Anderegg, 15 de juliol de 1865, que atacaren la via des del Coll Moore.
Primera ascensió del corredor Güssfeldt: P. Güssfeldt, E. Rey, L. Croux i M. Savoye, el 16 d'agost de 1892.

Altres