VACANCES 

El nostre local social romandrà tancat del 5 al 30 d’agost. 

Desitgem a tots els socis unes vacances ben aprofitades. 

Recordeu d’explicar-les enviant escrits i fotos pel butlletí i la web.

29 d’abril 2007, el meu company de cordada habitual em telefona per anunciar-me feliç: «Hem fet el cim!!!». El Mont Blanc… per la Brenva, un bell cim i un bell itinerari al seu palmarès… Només en sentir el to eufòric de la seva veu ja veig que la joia d’haver fet aquesta via magnífica li brilla encara als ulls. Jo estic evidentment contenta per ell, però lligada a Annecy segurament he deixat filtrar una petita punta de gelosia a la nostra conversa perquè de seguit ell em promet que anirem a fer la meva via fetitxe el més ràpid possible.
Aquesta escapada al Mont Blanc i aquestes setmanes de bon temps ens fan creure que les arestes rocoses en alçada es ja prestaran a l’escalada. Així que m’amplico a fons a preparar aquest itinerari que m’atreu des de fa tant de temps: la travessa Taschhörn-Dom. Ja fa dues vegades que anem a aquella vall i que el Taschhörn se'ns resisteix. Com diu en Jean Troillet, és la muntanya qui decideix… no l’alpinista. Estic segura que d’aquí dues setmanes ens en sortirem amb un projecte com la travessa integral del Taschhörn-Dom-Nadelgrat en 4 dies. Però vet aquí que la meteorologia es fica pel mig i posa en dues setmanes un metre de neu nova sobre les arestes en alçada. Un altre bell projecte que se'n va en orris, gran decepció! Però com que encara em queda més d’un As sota la màniga m’invento el que ja sé que el meu company anomenarà «una passejada de diumenge»: el Piz Bernina.

Progressant cap a la Fortezzagrat. Darrera el Piz Bernina (4070 m) vist des de l'est, amb la Biancograt a la dreta i la Spallagrat (via normal) a l'esquerra.
Convençuda de l’anàlisi detallat de la meteo i dels butlletins d’allaus (només allà la meteo serà ok amb un risc feble d’allaus), decidim el dimecres al vespre carregar el cotxe per sortir cap aquell extrem allunyat de Suïssa, a la frontera amb Liechtenstein i Àustria. A les vuit del matí, dijous 17 de maig 2007, sota una pluja torrencial, sortim a descobrir un altre racó de la Confederació Helvètica. Desfilen Berna, Zurich, Chur, Saint Moritz, sense mai deixar la pluja enrere. Qui diu que als Grisons sempre fa bo? Sis hores després d’haver deixat Lausanne, Pontrésina ens acull amb una boira humida, deixem el cotxe. En Dani surt a l’encontre de dos alpinistes que esperen el tren. Curiosa cordada, semblen convençuts que la Biancograt, una superba directa al Piz Bernina, està en condicions. La volen intentar l’endemà. I si no: res, només estan aquí per ella. El Dani en deixa caure una de grossa: Segons el guarda de Diavolezza hi ha massa neu a la Biancograt, la via encara no està en condicions! Per la meva banda una petita trucada em confirma una meteo excel•lent per demà. El Dani és més aviat escèptic, però qui guanya és el meu entusiasme desbordant. Ni parlar-ne de desinflar-se aquesta vegada! Intentem el cop costi el que costi! Jo vull veritablement anar allà dalt, en tinc necessitat pel meu equilibri interior. Ja fa tres caps de setmana que estic clavada a la vall per una raó o una altra i les meves botes em fan pessigolles als peus! Al refugi Diavolezza, que pels nostres estàndards alpinístics és més aviat un hotel de 3 estrelles, despleguem el mapa i frenèticament introdueixo tota una sèrie de punts al GPS per marcar la pujada al refugi Marco E Rosa, que ens acollirà per intentar el cim dissabte. L’itinerari serà francament difícil de trobar si la boira decideix d'instal·lar-se aquí.
A la Fortezzagrat, l'acumulació de neu fresca fa la progressió complicada.
Una glacera enorme, segons ens han dit, francament esquerdada, gens tranquil·litzant. Vaig a buscar las fotos de la tenda de records per veure si ens donen una idea del que hauríem de poder veure nosaltres mateixos des d’aquí. La primera etapa de demà al matí serà baixar l’enorme morrena de 200 m de desnivell per arribar a la glacera. Mentrestant el Dani ha sortit a reconèixer el terreny i a taula ens retrobem al voltant d’una punta d’amargor que no té res a veure amb la cervesa que degustem. Les seves notícies són prop de 20 cm de neu fresca. Les meves un camp de séracs i d’esquerdes ben maco. Resignació… Demà a quina hora hem dit que ens llevàvem? Hum... «Bon dia, parles francès o anglès?», li demano al jove assegut al nostre costat que menja la seva sopa d’espàrrecs tot sol. La llengua dels Grisons és el romanx, la quarta llengua oficial del país, vénen després l’alemany i l’italià… Són aquestes dues darreres les que ell domina així que acordem parlar espanyol i ell en italià el que puguem i per la resta ens espavilem amb les mans. No sé si és la seva joventut o la seva coneixença del terreny, però el cas és que desperta el nostre interès. La conversa va bon vent, i tenim aviat a les mans una llista de cims vertiginosa, els més macos, els «només a ski», els «només escalada»… Extasiada els ajunto gairebé tots per programar-nos una ruta que sembla més aviat una muntanya russa. Demà, per anar al refugi passarem pel Piz Palü, decidit. L’aresta que hem de prendre per anar al refugi és en I amb alguns passos de II, tal com ens confirma el jove.
Neu, mixte, i roca, tot amb els esquís a l'esquena. A l'esquerra la nostra traça i les pedres pintades en taronja indiquen l'itinerari.
L’excitació arriba al paroxisme al moment dels postres i la bogeria del magnífic gelat de vainilla! Sota la flassada del nostre llit doble ja somio en aquesta escalada, en aquests bells cims que de moment només he pogut veure a les targetes postals de la tenda de records del refugi-hotel. Minso reflex de la realitat, però la meva imaginació s'encarrega de donar dimensions vertiginoses a aquests cims. BipBip-BipBip, les sis! Primer gest, obrir les cortines! Yupi! Despertarem els veïns però tant se val, salto del llit per anunciar la bona nova, FA BÓ!!! Els meteoròlegs no s'han equivocat. Somriure als llavis, ja tinc les botes de esquí als peus mentre m'empasso el meu esmorzar en menys de 10 minuts. Fora gairebé no fa fred i el matí ens anuncia una jornada ben maca. La baixada una mica complexa de la Diavolezza ve facilitada per les traces del nostre amic d'ahir al vespre, que probablement ha marxat molt més aviat. Cal remuntar recte cap a l'esperó rocós, rodejar el camp d'esquerdes per l'esquerra, trobar el plató a sobre d'aquestes esquerdes, girar a la dreta en direcció a un ampli corredor de poca inclinació i guanyar el punt feble que ens permet arribar a l'aresta. El cel és d'un blau esclatant i fa calor, sóc feliç de ser aquí i aquests paisatges superbs són a l'alçada dels meus somnis a la nit. Estic orgullosa de prendre per primera vegada la direcció de la cordada i poder exercir el meu sentit de l'orientació, avanço amb el pas segur i ràpid sobre aquesta glacera. El cor se m'estreny una mica quan veig voltar un helicòpter sobre la Biancograt... Espero que res greu no els hagi passat als dos alpinistes que vam trobar ahir. Ràpidament ens trobem al peu de l'aresta rocosa.
Paisatge magnífic entre el cel i la terra.
Esquís a l'esquena, piolet a la mà, m'imagino encara que podrem passar aquesta aresta «corde tendue», en “ensemble”, però el que ens espera és una altra cosa! Sembla que aquí el reforç a base de spits i barrots dona dret a disminuir l’acotació en un grau! Els primers passos no s'assemblen per res a un II, en Dani em tranquil·litza dient que les coses es veuen més difícils des de baix que quan estàs a dintre.... bof! A la que la corda estigui tensa vine al darrera meu - em diu ell- Si, si... Quan sento el crit que utilitzem habitualment per dir «reunió, pots pujar» comprenc finalment que el que jo veia no era una il·lusió òptica. Alguns llargs més tard, la corda no progressa durant un bon moment.... Puja, baixa... Des de la reunió on sóc no veig res i començo a tremolar, signe de que el vent que bufa sobre l'aresta comença a fer el seu petit efecte. He sentit un «Joder!!!»? En tot cas la corda ha pujat ràpidament així que ha degut ser eficaç. Finalment el crit de reunió i m'hi llenço. Hòstia ! Què és això!!?? - La motxilla d'en Dani, (amb els esquís), penjada al mig d'un pas que sembla un bon IV. M'ho faig anar com puc per fixar-la a la corda davant meu i fer-la pujar, així com a mi mateixa. No només ho semblava, sinó que era un bon IV!!! Després dels 500 metres de desnivell sobre l'aresta, fem una pausa esmorzar-avaluació! Estan bojos aquests italians?- deixo anar - I amb alguns passos de II, diuen. No tenim el mateix sentit de les acotacions en aquest racó de país!! És veritat que amb una corda de només 30 m i amb tota aquesta neu sobre la roca la nostra progressió ha estat una mica complexa, però tampoc és com si no haguéssim fet mai això abans! Hem hagut de “currar-nos-ho” per escalar en aquesta roca magnífica i ben equipada.
El refugi Marco E Rosa (3.600 m) es troba penjat del costat S del Piz Bernina.
Un petit pensament per aquells que han pujat fins aquí amb la trepanadora i tot el material per equipar. El darrer cap de setmana he après el que vol dir equipar. Una aventura magnífica, el record d'obrir la teva via i de deixar la teva marca a la muntanya. Tot i que la marca et queda també a l'esquena al final del dia, amb tot aquell pes a la motxilla!!! Amb esquís als peus de nou, la vista sobre la llarguíssima aresta «molto facile» en roca en II que ens separa del Pic Palü ens desencoratja completament. En substitució ens llencem sobre les terrasses de Bellavista. Segons el mapa es tracta d'un itinerari evident que es desenvolupa més o menys pla al peu dels cims de Bellavista. La realitat és una altra... Un cert gust d'alpinisme en un país llunyà... Trobar un itinerari entre els séracs i esquerdes resulta ser tota una aventura i per un moment tinc la sensació d'estar a l'Himalaia descobrint una nova ruta. Aquí no coneixem res de res. No sabem si podem passar o no.... coses que són evidents als Alps de casa nostra. Finalment, a força de cunyes i girs delicats, amb molta atenció, trobem la solució a aquestes goles obertes i ens inventem un passatge que ens permet només haver de remuntar un centenar de metres de desnivell. Centenar de metres que em pesaran a les cames al final d'aquesta travessia sorprenentment llarga i dura per arribar a Marco E Rosa, i és amb el sentiment de l'escalador que arriba a la presa salvadora, que entro finalment al refugi. Hmmm.... Un veritable refugi com a mi m'agraden. Sols! Una petita cabana coqueta que proposa llits i una taula, i això és tot. Al voltant del nostre puré-tonyina-tomàquet, mirades interrogadores. L'itinerari de demà marca llargs sostinguts d'escalada en II ... No tenim ni idea del que ens espera però ens tranquil·litzem pensant que l’acotació global és PD+. Ben per sota del nostre grau....
La Laure Gurcel ens indica les terrasses de Bellavista des del cim del Bernina (4.070 m)
El despertador sona a les sis, a les set els esquís als peus i ja caminem cap aquesta pala que arriba al començament de l'aresta de roca. Ritme calmat que dissimula la impaciència que em bull a les venes. Aconseguirem fer aquesta via ? La roca és del mateix tipus que el dia precedent. La gran diferencia és la lleugeresa de la motxilla... però la dificultat és a la cita i augmenta en llargada. Una bona velocitat de creuer ens permet passar la part en roca i accedir ràpidament als pendents redreçats que defensen el bastió somital. STOP ! Parada en sec... què és això? El pendent deu arribar a 50° i la neu que recobreix el glaç està poc consolidada i és inestable. Segur que és PD+ aquesta «passejada de diumenge»? - pregunto en veu alta. «Sense por, Laure! Cap problema!» No sé si són aquests mots màgics que em calmen com cada vegada, o si és el to de veu tranquil·litzant. El segueixo sense pensar-m'ho gaire i em concentro sobre els dos punts que em semblen vitals en aquest moment:
1. auto assegurar-se amb el piolet,
2. no ensopegar amb els grampons.
Em repeteixo les paraules d'en Dani per evitar pensar en els peus que rellisquen. La tensió puja i la fatiga es fa més important. Començo a sentir els músculs dels meus braços que enfonsen el piolet i m'estimo més no aixecar els ulls de la neu per reservar-me la bona sorpresa d'una sòlida reunió sobre la roca. Els darrers metres en roca es fan sobre una aresta molt més fàcil.
L'aresta de pujada al cim comporta alguns llargs d'escalada que es baixen rapelant.
El cim ens acull amb banderoles de pregària nepaleses. Em torna aquell regust d'alpinisme llunyà i riem una bona estona al adonar-nos que no tenim ni idea dels cims que ens envolten! Totes aquestes muntanyes, aquestes valls, aquests poblets que s'estenen al nostre voltant, són completament desconeguts per a nosaltres. Tenim la impressió de ser exploradors que descobreixen aquest paisatge, verge de tota activitat humana. Des de que hem sortit de Diavolezza, ahir al matí, no hem vist cap persona ni cap traça, i no en veurem fins que demà a la tarda arribem a la civilització, a Rozeg. Ja és migdia, i cal anar pensant en deixar el cim i començar el descens. La primera part de l'aresta es desgrimpa fàcilment i arribem ràpidament al pendent de neu. Arrapada a la reunió amb les cames que cavalquen confortablement l'aresta de neu costa abandonar aquesta sensació de seguretat per llençar-se al pendent de neu inestable. M'esforço per controlar la meva tensió nerviosa i amb el cor en un puny avanço amb les puntes dels grampons contra la paret. M'estimo més no mirar l'enorme rimaia i el camp de séracs que m'acollirien en el cas d'un pas en fals. Vols que passi davant i et faci una reunió a la neu més a baix per assegurar-te?- em pregunta el meu company. Jo rebo aquestes paraules com pluja al desert i amb la confiança recuperada em llenço al pendent. Petita relliscada de peus ben controlada. Deixo anar algun jurament que em serveix de despressuritzador. La tensió és relaxa quan al final arribo a la roca i a les reunions ben equipades que ens permeten una baixada ràpida i fàcil. Al final, una bella baixada en esquís i arribem directes al refugi. A 15h30 després d'haver omplert l'estómac en mode d'urgència, decidim que la baixada del refugi és massa arriscada tant tard. Un corredor ben maco de 400m a 50° ens espera, a ple sol!! Els allaus de neu humida i la alta temperatura exterior ens conviden més aviat a prendre el sol al refugi en comptes de progressar cap al que hauria de ser el nostre 3er refugi, el refugi de Coax, a la vall de Rozeg, una vall paral•lela a la vall per la que hem pujat.
Vista general de la part superior de la vall de Rozeg que hem hagut de travessar des del coll de Fuorcla de la Sella (a l'esquerra de la foto) fins al refugi de Coax (a la dreta).
Les sis... No és el despertador el que hem desperta sinó l'agradable sensació d'haver dormit prou. Massa en forma per continuar al llit punxo al meu company fins que accepta llevar-se per anar a fondre la neu... A les set i amb la motxilla a l'esquena, tanquem suaument la porta del refugi i em demano si la decisió d'ahir era justificada. És una petita por la que hem fa dir-me això. Baixar aquest corredor redreçat amb la regelada de bon matí no serà fàcil. La neu humida s'ha congelat durant la nit i ara està dura com una pedra. A sobre aquest vent que fa aquestes formes estranyes ha esculpit una superfície difícil d’esquiar. Quan arribem a l'entrada del corredor el pendent és tant fort que no veiem la rampa que ens espera ni la part inferior... Aquesta vegada és el meu torn d'adoptar un to tranquil·litzant quan de fet jo també necessitaria un suport moral. Glups! Vinga, coratge - em dic! Primer viratge. Déu meu, com n’és de dura la neu!! Li crido al Dani que tot va bé, en aquesta zona més pendent la superfície no presenta irregularitats i al menys no hi ha gel, en sentit estricte. M'abstinc de tot comentari sobre la rimaia que obre la gola a la part inferior del corredor. Tots els meus encoratjaments van cap el Dani per donar-li el valor d'atrevir-se amb el primer gir! Remake de la seva primera sortida d'esquí de muntanya que m'ha explicat mil vegades, o desig visceral d'arrapar-se al pendent ni que sigui amb les mans, el cas és que els seus cantos perdent el bon angle d'agafada a la neu. La relliscada comença! Jo li crido «els cantos! els cantos!!!» i em demano com podré fer per parar-lo en la seva caiguda quan com per miracle els seus cantos reprenen el bon angle, els esquís el frenen i finalment ell es para.... just sobre meu! Ouf!
El Piz Bernina (4070 m) vist des de la vall de Rozeg, a l'oest. La característica Biancograt és l'aresta nevada a l'esquerra del cim.
El resultat d'això serà una bona rascada al canell i una mica de por. De la meva banda m'estimo més fer broma per desdramatitzar... Sé que fa un esforç més que conseqüent per baixar aquest corredor a 50° amb esquís i que ho fa per mi. Allà on jo patiria per baixar en grampons ell accepta de calçar-se les espàtules que tant poc controla comparat amb els seus grampons que li obeeixen com si fossin una extensió dels seus dits! Bromes que no li fan gràcia i encoratjaments que semblen ajudar-me més a mi que a ell... saltem la rimaia i ens retrobem ràpidament sobre el plató Vendretta di Scerscen, que és un mar de tranquil·litat. Després d'haver passat a la dreta del bivac Parravicini per pendents fàcils, arribem al coll Fuorcla de la Sella. Ah no! No és possible! Si ara hem de girar cua jo no puc més – li dic al meu company tot deixant caure la meva motxilla al terra. Als nostres peus s'estenen immensos camps de séracs i esquerdes.... Trobar l'itinerari aquí serà com cercar una agulla en un paller! L'Himalaia, us deia? Tinc exactament la sensació de ser-hi, en efecte! Tot és nou, encara noves muntanyes, noves valls, nous horitzons i sobretot aquesta sensació de ser un explorador perdut en la immensitat... I encara la soledat... Ni un gat, ni un soroll... La muntanya immensa, bella i desconeguda, i nosaltres! Respiro aquest vent fresc que bufa i un petó en el coll em dóna el coratge de reprendre la meva motxilla i tornar a l'aventura! Trobarem un pas, ja ho veuràs – em diu el Dani picant l'ullet! Com si em calés el barret d'Indiana Jones, em fixo les Low Tech en la posició descens i em llenço! Flanqueig, remuntada, descens.... Esdevenim malabaristes a qui haguessin substituït les boles per pells de foca. Ni una sola traça i sempre aquest silenci tant dens que sembla que es pugui tallar amb un ganivet. Segur que no som els primers a passar per aquí? Les acumulacions de séracs han acabat per desvetllar-nos els seus secrets, arribem a la rimaia i ben ràpidament apareix el bonic refugi de Coax. Algunes congestes barren encara el camí però aquí la natura a reprès els seus drets. Ja apareixen les petites flors grogues, blaves... sobre un fons d'herba verda. El sender agradable és de terra, estret i en dolç pendent. Lentament, més perquè volem fer durar el plaer que a causa de les botes de esquí i les nostres motxilles pesades, arribem al bosc que hem d’atravessar per arribar a Rozeg. Les olors de pins inunden els nostres narius i una darrera mirada sobre la immensitat de la ruta recorreguda i sobre aquest cim ple de sorpreses ens fa copsar el contrast d'aquests dos móns tant diferents.
Vista del Piz Bernina (4070m) i de la Biancograt des del nord, prop de Pontrésina.
Fa a tan sols algunes hores era la concentració i la supervivència el que primava en aquell regne mineral, ara és la vida qui reprèn el seu lloc amb lleugeresa. Magnífica transició per reaparèixer en el món social.... Just una mica més a baix ja veiem els turistes que prenen el sol a Rozeg.Encara alguns minuts en la calma i les olors del bosc i una parella que es passeja se'ns acosta som si fóssim bojos que s'acaben d'escapar. “Què feu amb esquís!!??” Vet aquí la seva inquietud. Una vegada tranquil·litzats ens informem que a Rozeg trobarem calesses per baixar fins a Pontrésina (2 hores d'estalvi de caminar en pla no és negligible!). Accelerem el pas i exhibeixo el meu millor somriure per guanyar-me el dret d'un “tour” en tartana... AQ la primera que surt el Dani m’esté la mà com un galant cavaller i jo pujo a l'estil “Sisi, emperadriu d'Àustria”, i em preparo per aprofitar a fons l’agradable balanceig de la nostra calessa tot contemplant des d'un angle diferent aquesta bonica vall de Rozeg i el Pic Bernina. Nota romàntica per acabar aquesta magnífica travessa de colors himalaiencs: immensa, solitària, desconeguda, sorprenent, complexa i seductora.
Laure Gurcel
Traducció: Dani Bach

Altres