Últim dissabte de març i moltes ganes de sortir a la muntanya. Els excursionistes agafem el tren a estacions diferents i ens trobem ”Dalt del tren, tots anem-hi dalt del tren, hi ha lloc per tota la gent” que diu la cançó. En baixem al Figaró, on ens esperen “dues bombolles familiars” que hi han anat amb cotxe.

Uns quants dies abans va sortir al grup de whatsapp si era el Figaró o el Figueró. No puc estar-me’n de comentar que el nom oficial del poble és el Figaró-Montmany, però segons l’Institut d’Estudis Catalans la forma normativa del topònim és el Figueró, és a dir, una figuera petita.

Posem-nos a caminar! O no, de primer anem a esmorzar al bar de can Pep i agafem forces. Som una bona colla, a més avui s’hi incorporen la Montse i la Tere i els donem la benvinguda.

Ara sí, engeguem. Passem per un carrer de cases baixes i ja som al bosc. D’entrada ens rep una pista ampla de terra, un camí de carro que ara és de cotxes. De seguida arribem a un corriol ple de branques tallades de pocs dies, que ningú no ha aplegat i que ens entrebanquen el pas. Ens anem enfilant pel sender pedregós de petit recorregut. Farem 317m. de desnivell fins a arribar al turó de la Cuspinera.

Som al Sot del Bac, que fa honor al nom perquè és ombrívol, humit i enfangat. El camí és envoltat d’alzines, matolls i fulles tendres de tota mena que el cobreixen i esdevé un túnel de vegetació. Fem alguna petita aturada perquè el Miquelet i el Domènec tenen vivències d’aquest indret i ens expliquen “batalletes” de fa temps, com la de la vegada que van dormir a la balma que hi ha arran de camí.

Una mica més amunt trobem el mirador del Sot del Bac, vista esplèndida! Se’ns apareix la vall feréstega, amb tota la llargària i profunditat, flanquejada a l’esquerra pel cingle on hi la Germana Gran i la Germana Petita, dues roques que són territori dels escaladors. Al fons, el Montseny. Aprofitem la parada per comentar el paisatge i fer quatre fotos.

A l’esquena, deixem els cingles de Bertí i reprenem la ruta cap a la Cuspinera, ara el caminal es fa més amable i els rams de les flors menudes i blanques del marfull es destaquen al marges. Aviat ens plantem davant el Tap de Xampany, roca que en té la forma, i d’on veiem el Tagamanent.

Crec que és una sort de poder anar acompanyada de gent que coneix bé el país i que sap el nom de muntanyes, pedres i barrancs.

Quan arribem al turó de la Cuspinera, el cel és cobert de núvols foscos que fan de fons de la creu del cim. Badem una estona i fem cinc minuts de viarany entre mates altes de romaní florit fins on hi ha plantada la bandera catalana. Em vénen a la memòria els versos de Tomàs Garcés:

“Romaní del caminet

herba humil, floreta blava;

prop de la vinya has crescut,

entre el mar i la muntanya.”

Dinem al voltant de la creu on tots trobem seient, que de pedres no n’hi falten pas, i les carmanyoles plenes aviat seran ben buides. És un lloc que convida a fer la xerrada i comentar què veiem d’aquesta talaia estant: l’estesa del Vallès oriental, el Figaró a sota mateix, un tren que sembla de joguina, la carretera i els túnels del congost.

I cap avall, que fa baixada. Ens desviem una mica per anar a veure el Salt del Prat, cascada de poca aigua que cau a un gorg. Reprenem el camí per un tram difícil de fer perquè les roques rellisquen i el terreny és enfangat –sort dels bastons que n’apuntalen més d’un.

I ja som al Figaró. Mirem horaris i veiem que el tren trigarà una bona estona, de manera que tornem a can Pep, ara a fer el beure de la tarda i a passar una estona més plegats.

Quan vaig rebre la proposta de l’excursió, em vaig dir que un lloc anomenat “el Sot del Bac” havia de ser bonic perquè sí, i ara que hi he estat en tinc la certesa. Només manca agrair al Domènec que l’hagi organitzada i, als companys, que l’hagin compartida amb bon humor.

Conxita Güell (27/03/2021)